Sobre... Poema[3]

En l'univers

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Si l'arca ve amb nosaltres, ens salvarà / Enviaren gent perquè portessin l'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa i dos fills vingueren amb l'arca / Quan l'arca arribà el poble la rebé amb una aclamació tan gran que la terra retrunyia / Els filisteus es preguntaven: «Què deu ser aquesta aclamació tan increïble?» / Quan saberen van exclamar: Ai de nosaltres! Això no s'havia vist mai / La desfeta va ser enorme / Caigueren trenta mil soldats, l'arca de Déu va ser capturada i moriren els dos fills. 

Són paraules extretes del llibre de Samuel. En elles es parla de l'arca.
El «d’ell» que estem parlant d'aquest poema s'hi assembla.
Una arca s’obre. Dins hi ha alguna cosa. Si no s’obrís seria unidemensional com una pedra. Però es pot obrir i el relat diu que dins hi ha una cosa portentosa.
—Per què els israelites no traslladaven directament aquesta cosa portentosa i així s'estalviaven el pes de la capsa?
—Perquè aquesta cosa portentosa s’hagués petrificat. Ja no seria «allò-que-és-dins» de res, ja no seria aquell valuosíssim interior nostre del qual altres vegades hem parlat. Per això es pot dir que és inherent a tota cosa portentosa ser sempre un «dins de». L’arca, el recipient que ella pròpiament és, explica la pertanyença deguda a allò que hi ha dins seu, amb el seu interior. El «d’ell» del poema també, perquè la preposició de indica o el relaciona amb allò que, com en l'arca, hi ha dins totes les paraules que diem.

Sempre hi ha un «d’ell» en totes les teves paraules, en totes les accions, en els pensaments i en les estimacions, un «d’ell» que no deixa de parlar perquè no deixa d'estar amb tu ni un moment. Aquest és un lloc molt roent perquè hi ha les dues bandes del món creant-se. Aquí, el cel és immens.

Aquest és un exercici gramatical de gran volada perquè no es pot dir ni més concisament ni millor ni amb menys paraules. El pur i insonor anar de l’expressió «d’» ens porta directament a ell. No és d’estranyar  la gran aclamació ni que la terra retrunyi perquè, quan aquest «d’ell» —l’Arca— «arribà», vol dir que ja era i que ja venia indisoluble per sempre amb mi.
—Per què aquesta aclamació tan increïble?
—Per haver-ne sabut alguna cosa, pel coneixement, per gaudir-ne, per ser-ne gaudit, perquè «saberen». És diferent saber a no saber. Ara ja saben i això ho canvia tot. Abans no sabien. Això és així, això és tot.
—Per què?
—Perquè era necessari amb la mateixa intensa necessitat que Joan havia de dir-se Joan. Tant això és així i tant això no s’havia vist mai, que la desfeta fou enorme.

Com l'arca ho és «de» —de l'aliança, del Senyor, de l'Univers— així jo d'ell.

L'arca de l'aliança del Senyor de l'Univers, que té els querubins per carrossa