Sobre... Poema[19]

En el present

«Només ell em podia entretenir tant d’ell mateix»

Em dic a mi mateix: «Tu ja eres, però havies de veure com, efectivament, ets. I no ho podies veure sense haver-ho de veure, sense aquesta necessitat apremiant de veure-ho que és la que porta irremeiablement a veure. Aquest és el misteri de l’evidència que se celebra avui, festa de la Presència, i per això he encès aquesta candela. 

Una evidència no es pot desvincular del fet de veure-la. Si no la veiem no és evidència. És com dir: «El que es veu, és vist». Aquesta poca-soltada diu literalent, però, dues coses: la primera és que «aquell que es veu, és vist per ell mateix» i també diu que «allò que és visible, és vist» i això no pot ser d’una altra manera. Per què, altrament, hauria de ser visible una cosa si no és per ser vista?

Cal, doncs, que l'evidència sigui vista i cal que tinguem pressa en voler veure-la. Apàticament, sense aquesta premura i aquesta necessitat mai seria vista. 

És clar que ens podríem preguntar per què és tan important que ho veiem o que ens adonem de quelcom que salta a la vista. Aquests són els embolics de les coses espirituals que solen ser les més evidents perquè les tenim davant del ulls i no les veiem. Sant Pau diu que no hi ha cap altra sortida que veure-hi perquè «aquesta és la única cosa que pot fer-nos lliures, ja que, sotmesos com estàvem al temor —del desconeixement, del no saber, del no veure-hi o de la mort— érem esclaus tota la vida». 

És el cas de Simeó. Era un home just i pietós que gens apàticament esperava l'hora en què Israel seria consolat. En una revelació, l'Esperit Sant li havia promès que no moriria sense «haver vist». Així fou com Simeó prengué en braços allò que veia i beneí Déu dient: «Ara, Senyor, ja podeu deixar que el vostre servent se'n vagi en pau tal com li havíeu promès perquè els meus ulls HAN VIST el Salvador que havíeu preparat per fer-lo present a tots els pobles: llum que es revela a les nacions i glòria del vostre poble».