dijous, 23 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (9)

La Trinitat. Una ermita
Què diem quan diem «en nosaltres»? (La dinàmica de la Trinitat en nosaltres). Diem coses tan simples com que la Trinitat també és una ermita, és a dir un lloc a l'abast i més aviat proper a nosaltres, com per exemple l'Espluga de Francolí

Estampa amb els Goigs al dors. 1920
Als de la Espluga y devots, ó Trinitat molt Sagrada, y á tots los quius han votada, y als que humils complau sos vots, dáunos vostres dóns á tots per vostre benignitat.  
Sacra inefable Unitat, digna de eterna alabansa, dáunos Fé, Amor y Esperansa, Santíssima Trinitat. 

dimarts, 21 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (8)

El dia de la Trinitat
Explícitament sant Pau mai parla de la Trinitat perquè el terme en el seu temps encara no existia. Per això del Dia de la Trinitat en diu el Dia del Senyor, entre d’altres raons perquè això és així. Sant Pau diu: 
Arribarà el Dia del Senyor i sabeu prou bé que vindrà com un lladre a la nit. La gent es pensarà que tot està en pau i ben assegurat quan, de sobte, vindrà la devastació com li venen els dolors a la dona que ha de tenir un fill. No se n'escaparà ningú. 
Salomó escriu: 
La paraula totpoderosa de la Saviesa —de la Trinitat—, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort. 
Sant Pau diu: 
Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre, ja que tots sou fills de la llum i del dia. No som pas de la nit ni de la foscor. Per això no hem de dormir, com els altres, sinó vetllar i viure sòbriament. 
Salomó escriu: 
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal.
Això és la Trinitat. Aquest poder creador i forjador de tot. L'adveniment de la Trinitat en la vida d'una persona —«en nosaltres»—no és, doncs, un fet qualsevol. No ho pot ser i per això, pel que fa als «criteris-de-món», la Trinitat demana fer taula rasa. Així, la possibilitat de la mort sempre serà present. Podríem dir que «pensar» la Trinitat és perillós però només així podrem saber amb certesa que, efectivament, som fills de la llum. Per això hem d'estar ben desperts, perquè «tota la creació serà forjada de nou a fi que nosaltres, els seus servents, siguem guardats».

Sobre... La dinàmica (7)

L'escalf 
Segueixo aplicant a la Trinitat allò que Salomó digué de la Saviesa: 
Estic enamorat de la Trinitat: li he anat al darrere des de jove i ja la pretenia per esposa, encisat de la seva bellesa. La seva intimitat amb Déu fa resplendir la seva noblesa; se l'estima el Senyor de l'univers. Iniciada en el coneixement de Déu, ella n'escull les obres. Per això vaig decidir d'endur-me-la per conviure amb ella, sabent que seria per a mi bona consellera i em confortaria en les preocupacions i en les penes. Quan entro a casa reposo al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria. 
Són paraules petites i entenedores que amb gran candidesa espiritual expliquen de manera molt senzilla un misteri gran. «Quan entri a casa reposaré al seu costat, perquè la seva companyia no és mai amarga, ni és molesta la seva intimitat: ben al contrari, dóna joia i alegria». Es pot dir res més exacte sobre l'escalf de la Trinitat en nosaltres?

dissabte, 18 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (6)

 Al contrari
Tinc un amic. Es diu Francesc. Ens agrada parlar de la Trinitat. Avui, per a fer-ho, hem triat aquest text del llibre de la Saviesa: 
Mentre un silenci tranquil embolcallava l'univers i la nit tocava la meitat de la seva carrera, la paraula totpoderosa de la Trinitat, deixant els trons reials, es llançà des del cel, com un guerrer decidit, al mig del país que havia d'exterminar; portava l'espasa esmolada del seu decret que no admet rèplica i, dreta allà, tocant el cel i trepitjant la terra, ho va omplir tot de mort. 
Tota la creació, obeint les seves ordres, va ser forjada de cap i de nou perquè els seus servents fossin guardats de tot mal. 
El núvol cobria el campament amb la seva ombra i, allà on tot era aigua, veieren emergir la terra eixuta; el mar es tornà un camí fàcil, les onades violentes es convertiren en un prat verdejant. Tot el poble en pes, protegit per la mà de la Trinitat, travessà per allí, contemplant aquells prodigis admirables. Hi passaven com cavalls que pasturen, hi saltaven com anyells enjogassats, tot lloant-vos a vós, Senyor, que els havíeu salvat. 
No ens ha deixat gens indiferents pensar la Trinitat a l’abric d’aquestes paraules tan grans. Al contrari

dijous, 16 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (5)

 Bondat
La Trinitat té un esperit intel·ligent, sant, únic i variat, subtil, àgil, penetrant, immaculat, clar, inofensiu, benèvol, agut i sense traves, benefactor, humanitari, segur, incommovible, tranquil, capaç de tot, atent a tot. Impregna tots els esperits, sobretot els més subtils, intel·ligents i purs.
Perquè res no es mou tan fàcilment com la Trinitat: essent tan pura, penetra pertot arreu. És una exhalació del poder de Déu, una irradiació nítida de la glòria del Totpoderós: per això no conté res que l'enterboleixi. És resplendor de la llum eterna, mirall immaculat de l'acció de Déu, imatge de la seva bondat. És única, però ho pot tot, i, sense canviar per res, tot ho renova. Passa per les ànimes santes a cada generació i en fa profetes i amics de Déu. Déu no estima ningú que no convisqui amb la Trinitat. És més meravellosa que el sol i que tot l'univers de les estrelles. La seva resplendor no es pot comparar amb la de la llum que la nit apaga cada dia: la maldat no podrà mai res contra la Trinitat. S'estén vigorosament d'un cap de món a l'altre disposant-ho tot amb bondat.
Aquest text és copiat del llibre de la Saviesa, capítol 7, 22. Tan sols hi he canviat la paraula Saviesa per Trinitat. Això que més que un joc pot semblar una indignitat, potser no ho és tant a poc que aprofundim en el misteri de la Trinitat en tant que coneixement de Déu. Difícilment es poden trobar paraules més exactes per definir-la. No en sobra ni en falta cap i totes semblen esclatar de sentit potser perquè la Trinitat és La Saviesa i la Saviesa és La Trinitat. Hi expressions que fan glaçar la sang: «La Trinitat (Saviesa) té un esperit intel·ligent» o «Res no es mou tan fàcilment com la Trinitat (Saviesa)» o «la Trinitat (Saviesa) és una exhalació (!) del poder de Déu» o «un mirall immaculat de la seva acció» o una «imatge de la seva bondat» o «la Trinitat (Saviesa) és única i sense canviar res tot ho renova» o aquesta expressió tan categòrica: «Déu no estima ningú que no convisqui amb la Trinitat» —Per què no l'estima? —Perquè sense la Trinitat no el podem conèixer. Crist és l’eix que amb el seu «Jo sóc» ho marca tot amb foc. Després del moment esclatant del seu bateig «en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit» nosaltres, fills d’aquest «després», només podem saber-ne alguna cosa amb o per o en la Trinitat. Abans de Crist la Trinitat era la Saviesa i, amb ella, tot l’Antic Testament.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (4)

Fer experiència 
Déu no va crear l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. 
La imatge de l'existència eterna és la imatge de la Trinitat on cap turment no ens pot tocar. Quan ho volem explicar, però, a molts els sembla que estem tocats del bolet i la nostra absència és tinguda per un mal o el nostre traspàs per un desastre. Tan sols veuen les penes que sofrim i no volen saber res de l'esperança segura de la immortalitat.  
Aquesta imatge, després de corregir-nos amb moderació, ens ha anat donant una felicitat immensa perquè, posant-nos a prova, ha trobat que érem dignes de la seva comprensió. Ens ha depurat com l'or al gresol per, finalment, acceptar-nos com una víctima oferta sencera sobre l'altar.  
Per això, sempre que ve a visitar-nos, ens alcem com una flama, com les guspires que incendien els rostolls i així governem les nostres nacions i dominem els nostres pobles.  
Els qui hi tenim posada la confiança comprenem la veritat i els qui l'estimem fidelment fem experiència d'ella perquè sempre dóna el favor i la gràcia i sempre ve a visitar els seus elegits. 
Déu no creà l'home sotmès a la mort, sinó a imatge de la seva existència eterna. Sa 2

dilluns, 13 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (3)

La Trinitat entén 
Tenir una idea exacte de Déu és el que tots voldríem i en això esmercem les nostres vides. Per això el llibre de la Saviesa diu: «Tingueu una idea justa del Senyor». Tenir una idea justa de Déu: això és la Trinitat. La Trinitat és un esperit que estima. La Trinitat, testimoni del nostre interior, veu de veritat tot el que pensem i sent el que diuen els nostres llavis, n’entén el llenguatge, perquè la Trinitat entén.  
Estimeu el bé, tingueu del Senyor una idea justa i busqueu-lo amb cor sincer. Sa 1

diumenge, 12 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (2)

La Trinitat és un sistema
Els qui la coneixen diuen que al seu interior només hi ha desig, però un desig tan ardent i resplendent que no s’apaga mai.
Els qui l’estimen la contemplen perquè la troben tots els qui la cerquen. Ella, en ser tres, es fa conèixer fàcilment als qui la desitgen. La Trinitat sempre es troba. Es troba a les portes de casa. No cal anar lluny. És el seu destí. El destí de la Trinitat és rondar.
La Trinitat ronda per tot arreu buscant els qui la mereixen i generosament se’ls apareix quan els surt al pas en tot el que es proposen. Aleshores, els qui la mereixen, són enduts pels aires, en els núvols, per estar amb ella per sempre. La Trinitat és com la saviesa.
La saviesa és resplendent i no s'apaga mai. Els qui l'estimen, arriben fàcilment a contemplar-la. Sa 6

dissabte, 11 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica de la Trinitat en nosaltres

Sempre 
La «dinàmica de la Trinitat» es manifesta en nosaltres quan, per exemple, fem memòria dels qui ens han guiat i ens han anunciat el nom de Déu. Quan considerem la fi exemplar de la seva vida. Quan imitem la seva fe. Perquè la Trinitat és fer memòria de la Trinitat: fer memòria del moment on tres noms foren un. 
Amb gran pedagogia, la Trinitat sap guiar la nostra memòria fins aquest moment i l'encoratja a trobar-lo.
La Trinitat és l’anunci de la Trinitat en un bateig en nom de tres noms. Des d'aleshores Jesús mai més ha deixat de ser el mateix: ahir, avui i sempre. 
Feu memòria dels qui us van guiar i us van anunciar la paraula de Déu considereu la fi exemplar de la seva vida i imiteu la seva fe. Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles. He 13

divendres, 10 de novembre de 2017

Sobre... El premi

Entrar en el gozo 
Per explicar la magnitud que pot tenir un premi, Jesús va explicar la paràbola dels talens: 
Al cap de temps l'amo tornà i demanà comptes de qui havia rebut cinc talens. Els portà i digué: Senyor, m'havíeu confiat cinc talens i n'he guanyats cinc més. L'amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el Senyor.  
Entra en el gozo del Señor diu la traducció castellana. El gozo del Señor: El goig. Entrar-hi serà el premi més gran.

Sobre... Unes rajoles

Quan m'espero
 
Hi ha unes rajoles hipnòtiques en les quals m'amago
quan m'espero al dispensari del CAP del Passeig de Sant Joan.

Sobre... Un arbre

Tots els somnis
Hi ha un arbre, jo m'hi amago, al passeig —Passeig de Sant Joan—.
Quan t'empaito tu t'hi amagues, quan et miro tu em vas atrapant. 
 
Penso en l'arbre, estimo l'arbre i sovint hi torno tot cantant.
Quan el veig amb ell retrobo tots els somnis de quan era infant.

Sobre... Un recorregut

Amb el temps comptat
Crònica d'un matí a contrarrellotge

Sobre... Una exposició

Tardor
  
Aquí, al Passeig de Sant Joan, la tardor mai s'imposa. S'exposa com s'exposa una núvia: amorosament i amb un alt risc de la seva vida.

Sobre... On

On ara tot viu
Allà, corre, mira!
—On és allà?
—On l’aigua corre, corre per les valls, baixa a la plana i desemboca a la mar morta. L’aigua, corrent, entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetra l'aigua d'aquest riu hi viuen els animals que hi neden i el peix és molt abundant
—Per què?
—Perquè on arriba aquesta aigua, la mar és sanejada. Allà on arriba l'aigua del riu, tot viu. A banda i banda del riu creixen tota mena d'arbres fruiters. No perden mai la fulla i sempre tenen fruit. Cada mes donen fruits primerencs, perquè l'aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donen aliment, i les seves fulles són un remei.
—Quin és aquest lloc sant? Per què és sant?
—És sant perquè és inolvidable i és permanentment ell sense que cap esclexa de temps l’interrompi. És sant perquè al mateix temps que està naixent també està en el transcórrer en forma d’aliment per als arbres fruiters i, des del cor de la més humil pera, l’aigua és la mateixa que la de la font.
—Aquesta aigua fa que tot l'univers sigui una sola cosa i un sol moment. Hi ha una mar que és morta, és cert, però les aigües d’aquest riu no poden prescindir de sanejar-la. Son les aigües d’un sol instant, d’un «tot viu» d’ara.
Llavors em digué: «Aquesta aigua corre per les valls orientals, baixa a l'Arabà i desemboca a la mar Morta. Entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l'aigua d'aquest riu, hi viurà tota mena d'animals que neden dintre l'aigua, i el peix serà molt abundant, perquè on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada. Allà on arribi l'aigua del riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixerà tota mena d'arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran fruits primerencs, perquè l'aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donaran aliment, i les seves fulles seran un remei». Ez 47 (Foto: Mingu Manubens)

dimarts, 7 de novembre de 2017

Sobre... Quan

Casa 
Quan vaig rebre la paraula de Déu la vaig acollir com allò que era de veritat: no paraula d'homes, sinó paraula de Déu i, en el moment d'acollir-la, em vingué un acolliment tan gran per acollir-la que la presència gloriosa del Senyor omplí tota la casa.

dissabte, 4 de novembre de 2017

Sobre... Què

Gravades amb cisell d'acer 
Del salm cent-quaranta-set:
Envia ordres a la terra i la seva paraula corre de pressa, no es detura. Anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble, no els ha fet conèixer les seves decisions. 
El salm fa que ens preguntem per què no ha fet conèixer a cap altre poble el seu llenguatge. —No el sentien? —No sabien llegir? —No sabien parlar? Com veiem, el què, aquí, és el llenguatge. 
A les escriptures, a cada moment ens trobem amb una reflexió sobre això. Sembla que ens diguin que cal començar per aquí, advertint-nos que sense aquest fet tan simple que és obrir els llavis, serà inútil avançar. De vegades aquesta reflexió és tan forta que ens posa de morros a terra i ens diu: «Mira: parles. Això és tot. No és que tu siguis o vulguis o pensis o tinguis, simplement és que parles». 
És com una bajanada ja que parlar ho fa tothom però en la seva simplicitat ens clava les dents més profundament del que ens pensem: «Mira, parles, dius coses, no no-les-dius. Per tant, sigues humil. Això és tot». Pensar aquesta perogrullada —«parlo!»— ens submergeix en el fet primordial i constitutiu que és parlar. Job l'emfatitza dient: 
Que les meves paraules quedin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em facin de testimoni. 
A i B són lletres primordials. Per això Jesús les utilitza per significar la transcendència que és parlar en el punt més incipient i simple com fan els nens. No cal anar més lluny ni saber res més per tenir tot el coneixement. Es tracta d'un balbuceig, d'aquell moment inspirat que és obrir la boca i donar forma als llavis perquè exhalin un tímid i naixent alè de res. «Ab-bà» diu Jesús que diguem si ho volem dir tot. No cal res més. Més ben explicat, impossible. 
Per què està tan ben dit? Perquè sabem. Perquè «jo sé». Perquè prèviament ja sabíem que aquesta dèria tan arrelada que tenim del llenguatge en nosaltres està fosa del tot amb el saber viu que, incommobible i fidel, no deixa d'estimar-nos ni un instant amb el seu alè: 
Job respongué als seus amics: «Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em fessin de testimoni. Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d'un altre». Jb 19

dijous, 2 de novembre de 2017

Sobre... Com

Així de prop 
Diuen que el nen que sant Cristòfol portava a l’espatlla, a mig creuar el riu li va agafar la mà dreta i li va dir:
Per l’amor de Déu, et crido pel teu nom i, tot i que no em coneixes, et dono un títol honrós. ¿Que no ho veus? Sóc jo, el Senyor, no n'hi ha d'altre. Fora de mi no hi ha cap Déu. Saps? sense que em coneguessis he fet que em passessis el riu perquè els qui ens veuen sàpiguen que no hi ha ningú fora de mi. Jo sóc el Senyor. No n'hi ha d'altre. Ara ja ho saps. Is 45
El to, el com tendríssim d'aquestes paraules d'algú que es dóna a conèixer per primer cop, la proximitat que desprenen, em recorden les que va sentir sant Pau: «Sóc jo, el qui tu persegueixes». Expressen allò que expressen i com ho expressen perquè no poden expressar el grau de fusió que hi ha entre qui les escolta i qui les diu. Així de prop és el Senyor.

dimecres, 1 de novembre de 2017

Sobre... Qui

Com m'ho faria
A mida que et fas gran constates la veritat d'aquesta dita: «A les velleses, bestieses». Però conec una persona que (...) i enamorada, un dia, plorant, li va dir a Déu: «No et moris, sisplau. Com m'ho faria? Qui em donaria vida?»

Sobre... La tardor


Tardor al barri

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Sobre... La cantata 165 de J.S.Bach

Primer, Déu va creure en Abraham 
La cantata 165 de J. S. Bach glossa la resposta de Jesús a la pregunta de quin és el manament més important:
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. Mt 22
La cantata porta per títol Gott soll allein mein Herze haben i ve a ser una resposta lògica a la demanda de Jesús: «Tan sols Déu pot tenir el meu cor».
Les paraules en alemany estan molt ben dites i i són riques semànticament quan les vols traduir. Diuen, per exemple, que tan sols Déu ha de tenir —per tant és obligació seva el tenir— o pot tenir —per tant, només ell n’és capaç— allò més íntim de mi: el meu cor. 
Allein vol dir sol i tan sols
Així, arribo a la conclusió que l’entrega del meu cor tan sols —perquè és el bé més preuat que tinc— pot ser mereixedora de Déu ja que la meva intimitat és tan gran i important que només la pot conèixer ell. Jo, per a mi, seria incomprensible. Si jo digués que la conec mentiria. Jo, això, no ho podria fer mai ja que per a fer-ho caldria un punt de vista exterior a mi: Déu. Déu mira. Em mira. Vol, em vol. Vol tenir el meu cor i vol venir al meu cor. Per això la meva intimitat —que, per embrollada, seria altrament difícil d’explicar— d’aquesta manera queda desplegada: Déu em mira. Com em mirava o em va mirar moltes altres vegades abans, ara recordo. 
Ja entenc: «Això és la consciència» em dic però acte seguit afegeixo: «M’agradaria ser sense consciència» perquè imagino la magnitud i la trascendència del que acabo de dir. Pesa tant o està tan arrelada o és tan perennis la consciència en mi que per a comprendre-ho una mica m’he de pensar sense ella i això és monstruós. Per això, aquesta consciència, de cap manera pot ser tan sols meva. És la seva consciència en mi. Sóc jo que estic emportat, o sóc dins, o flueixo per, o amb... la seva consciència. 
Déu, en això, estira: es manifesta estirant, en el mateix estirament. Com també és un estirament el fluxe de les aigües d’un riu. No és cap reviscolament emportat pel pes de la gravetat. És un estirament. Hi ha algú que estira. Jo, un dia, a un riu de Viladrau li vaig veure les mans. Si algú mai ha badat contemplant les aigües d’un riu m’entendrà. Aquella aigua és estirada a viure com és arrossegada la meva sang. Ell dóna l’estrebada. Per això sempre m’agrada dir: «És “creure” que m’ha triat a mi. Jo, sol, mai no hauria ni pogut ni sabut ni triat “creure”». 
És com dir «Déu va creure en Abraham» enlloc de dir «Abraham va creure en Déu»: aquesta és la direcció correcta de la fe. Nosaltres no tenim fe. Per naturalesa som uns descreguts. És ell que ens la dóna. Gràcies.

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Sobre... La presentació d'un llibre

Presentació
A les acaballes de la publicació de El banquet amagat (Herder, 2017) mossèn Rovira em va demanar que m’ocupés de recuperar uns textos que havia escrit l’any 1990. Li semblava que algunes coses de la publicació que estava a punt de sortir, en ells havien quedat més clares. Així, per Nadal del 2016, vaig començar a traduir els treballs —quatre col·laboracions que, entre d’altres, va fer l’autor per al llibre Diccionario Teológico​.​ El Dios Cristiano. Salamanca 1992. Pikaza, X​.​ ​i Silanés, N.— i dimecres a dimecres els hem anat llegint, comentant i puntualitzant. 
Un dia, parlant de quin sentit podia tenir recuperar aquests treballs que aviat tindrien trenta anys, em digué: 
«Tan se val. És el que tenim a mà. Seguim per aquí. Qualsevol recuperació que fem d’un text trinitari, sigui de l’època que sigui, per més simple o complicat, sempre ens portarà riqueses i mai serà cap projecte va: serà una realitat, serà fer una realitat nova. Una “realitat projectada” que en definitiva mostrarà, una vegada més, allò que és i que sempre ha estat la meva dèria: ¿Per què hi ha aquesta relació tan profunda entre la vida divina i la vida humana? Perquè, en efecte, la vida divina és la realitat tal com és, no perquè l’hagi inventada jo sinó perquè m’ha estat donada com un mirall i com un do. La vida humana no és més que el mirall de l’esplendor de la vida divina. Per això són tan aprop Déu i l’home. Per això, allò que val per Déu val també per a l’home com molt del que val per l’home també val per a Déu. Quan sant Joan diu que hem de caminar en la veritat, fa que ens preguntem què és la veritat. La veritat consisteix a fundar l’existència en l’amor i això és la vida trinitària reflectida en el prisma que és tot home que, en l’acte de fondre’s en ella, està expressant ell mateix allò que és la Trinitat. Quan parlem de la Trinitat són inevitables paraules com “persona”, “relació” o “acció”. Són paraules de gran actualitat i només cal veure quantes vegades les diem cada dia però les hem pensades prou? Hem pensat, per exemple, en el sentit trascendent de totes elles?»
El llibre que teniu a les mans no és cap «manual» ni cap «tractat» ni cap aplec d’«articles» però també podríem dir d’ell que és més que tot això per les innombrables portes o pistes de treball que ens dóna. El llibre, en la seva unitat «argumental» i d’estil conforma un relat sòlid l’explicació del qual m’inclino a trobar-la més aviat en l’antífona del dia de la festa de sant Lluc que diu: «Els sants evangelistes investigaven la saviesa dels antics i confirmaven la seva narració amb la paraula dels profetes».  
Efectivament, l’antífona parla d’una tasca ineludible encomanada a tots els cristians: investigar i confirmar. Un cristià es caracteritza molt precisament per això. Altrament d’on li ve la certesa de la bona notícia que dóna? L’expectativa que el condueixen a la pregària, als sagraments, a l'eucaristia o al mateix treball amb les escriptures tan sols tenen aquesta motivació: investigar i confirmar allò de què està parlant o allò que li està passant o per què n’està tan enamorat. Investigar i confirmar esdevenen per a un cristià la sístole i la diàstole de la veritat considerada com un afer de cor. Per això mai cau en el buit qualsevol exercici de proximitat que, investigant i confirmant, fem amb, en o des del llenguatge perquè, des de Jesús, la paraula ja no ha deixat de ser mai més expressió d’una dinàmica d’amor i d’apropament. Crec que aquest és el cas d’aquest llibre que tot considerant els termes «persona» «relació» i «processó» ens sap guiar amb habilitat fins a fer-nos descobrir el misteri que és la gran proximitat de la Trinitat en nosaltres.  
No sóc prou entès per parlar de les característiques del llibre però això no m’excusa de donar testimoni de la intensitat, la il·lusió i les ganes amb la qual ha estat fet ni tampoc puc deixar de donar testimoni de les paraules del salm: «Els justos encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor». La ufana i el vigor de mossèn Rovira han restat incombustibles setmana rere setmana i per això amb sant Pau tan sols podem dir «feu memòria dels qui us han guiat» que és com dir-los «gràcies».

Sobre... Una imatge

Una imatge d'aniversari


divendres, 20 d’octubre de 2017

Sobre... Un lloc

«—Avi...» 
Avi, per què enlloc de dir Déu diem Senyor? Què és el Senyor que no sigui Déu?
—Un lloc. El Senyor, a diferència de Déu, és un lloc com Vilanova o Ulldemolins. Són llocs a l’abast. Agafem el cotxe, hi anem i ja està. Així, així de proper és el Senyor. És a tocar.
—Ah. I com és aquest lloc? Hi ha fonts?
—De refugi. És un lloc de refugi. El Senyor és un lloc de refugi.
—Per a tothom?
—No, tan sols per al seu poble.
—I quin és el seu poble?
—El poble dels qui l’invoquen amb sinceritat.
El Senyor és un lloc de refugi per al seu poble Jl 4

Sobre... Dir Pare

Com ho podríem fer 
El fill pròdig fou acollit tal com era Lc 15. No se li va demanar que canviés. No se li va demanar que fós o que es comportés com el seu germà. No se li va demanar res. Al contrari: fou acollit.  
Pare, ¿com podria parlar-te sense veu o sense que aquesta veu fós meva? Això seria impensable i, per tant, també seríem impensables tant tu com jo. No existiríem. T’imagines? La nostra existència depèn d’aquestes veus. Pare, les coses no són així. Pare ¿com és que m’escoltes enlloc de no fer-ho? El meu parlar no és gaire edificant, ja ho sé, però és l’únic que tinc. T’imagines, pare, que no et parlés de la manera que ho faig? Qui em deixaria la seva veu? I si me la deixava ¿seria meva o seva? I tu, amb aquesta veu, m’escoltaries?
Molts em miren amb severitat. Es pensen que estic de broma. Que tan sols faig acudits. Potser tenen raó. Els temps dels llenguatges clars ja no hi són. Mira, anem espellifats, sense calçat i diem pare no com en aquells temps, és clar! Però ¿com podríem dir-ho? Com podríem dir el teu nom prou dignament? Com ho podríem fer perquè sentissis la nostra veu?
Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare Lc 15

Sobre... Mentides

Les coordenades
Última hora. 11:40. El ministro de Economía ha garantizado que no habrá ningún corralito en Catalunya. 
Corralet, el (topònim). Municipi: Pontils. Comarca: Conca de Barberà. Concepte: Edificació aïllada. Coordenades: 3659, 45892

dimarts, 17 d’octubre de 2017

Sobre... El auto de la jueza

Es castigarà
Es castigarà des del cel la impietat i l'error dels que ofeguen la veritat amb la mentida. Tots ells coneixen prou bé allò que han de conèixer. D'ençà que el món va ser creat, l’invisible s'ha fet transparent a la nostra intel·ligència en les coses creades i això ho sap tothom. Per això no tenen excusa: ells ja coneixien, ells prou que sabien abans de parlar tan cínicament. Se'ls ha ofuscat l'enteniment. Pretenen ser savis, però s'han tornat necis: substitueixen la veritat per imatges de rèptils. Per això són a mercè de les seves passions cometent entre ells impureses que els envileixen. És que han substituït la veritat per la mentida. 
D'una carta de sant Pau als cristians de Roma

Sobre... Ser esperat

Ah, si ho hagués sabut abans!
La història comença un dia que em vaig despertar i ja no era viu. Un dia com tots els altres, res de l’altre món. Va passar de nit, com quan neva o gela. Totes les preocupacions desaparegueren: malalties, vellesa, diners, obligacions, ambicions. «Ah, si ho hagués sabut abans!» vaig pensar. 
La frontera entre dormir i despertar és misteriosa. Evoca la frontera entre la vida i la mort i, al mateix temps, no ens deixa absolutament convençuts que estiguem vius perquè el despertar de cada matí conté un anhel de vida completa. 
Per això despertar és tan aprop d’esperar. Et despertes perquè esperes i et despertes perquè ets esperat. Qui pot esperar-me amb un amor tan gran? Ah, si ho hagués sabut abans!
|| Eines Tages wachst du auf und bist nicht mehr am Leben Über Nacht, wie Schnee und Frost | hat es sich begeben || Un dia et despertes i ja no ets viu. Ha esdevingut de nit com la neu o la gelada || Masha Kaléko (1907-1975) || 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Sobre... Futbol

Tanta temeritat
El relat del record de l'únic partit de futbol que he jugat podria ser més o menys com segueix: 
Devia tenir catorze anys. Substituia una baixa. El camp era el del Sant Martí. De la seva grandària en vaig tenir notícia quan em van fer anar a lluitar per la pilota prop de la porteria contrària. 
Jo pensava: «Molt bé. Ara he d’anar fins allà a buscar la pilota. És una llarga excursió. Millor que em prepari. Prendré la jaqueta i la navalla. Mai se sap». La distância que em separava de la pilota era immensa. Finalment hi vaig arribar però me l'acabaven de prendre i així fou com vaig emprendre la ruta de tornada cap al meu lloc de defensa dret. 
Un camp de futbol té unes dimensions descomunals, és una immensitat, un desert, una estepa i excursions llarguíssimes. 
Viure també és això. El camp ens ve triat. L’equip rival som nosaltres mateixos. Anar d’«aquí» fins «allà». Prendre la decisió. Pel camí fer cas de totes les pedretes que et vas trobant, però pel camí fer cas, també, de les ordres taxatives: «Corre, corre!». Fer el que es pot. 
A casa les coses són diferents: «Ara sec aquí. Ara sé on és aquí i com s'hi arriba. Com que sé on és, també podré anar fins allà». 
Pel demés es pot dir que a partir d'aleshores he portat una vida de comediant: fer veure que era un jugador expert. 
Que rar tot plegat. Sobretot aquesta pressa que té tothom. Amb pressa o sense, el camp de joc és el mateix. De vegades, per les escletxes del ciment del seu paviment hi creix un bri herba i tanta temeritat em deixa sense respiració.
En properes entregues explicaré com l'Ésglésia és aquest brot.

Sobre... El salm cent-quaranta-nou

Reservada
Explica el salm que els fidels del Senyor celebren molt la seva glòria —la glòria del Senyor— i que des dels seus rengles sempre l'aclamen plens de goig. També diu que, tot glorificant Déu amb els seus llavis, executen la sentència que està escrita.  
Quina és aquesta sentència? 
Aquesta sentència és la glòria, però no una glòria qualsevol sinó una glòria reservada  
reservada als qui l'estimen 

divendres, 13 d’octubre de 2017

Sobre... La Trinitat segons sant Pau

Sense mesura 
De la Trinitat no en tindríem coneixement si no fós per testimonis oculars directes que ens parlen del que és perquè hi han estat o l’han tastada. Sant Pau escriu als efesis: 
Germans, per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d'ànima, d'amor que consola, de dons de l'Esperit, d'afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist.
Com acabem de veure, tot just començar, sant Pau escriu «trobeu». No escriu, per exemple, «busqueu» o «desitgeu» o «espereu». Diu alguna cosa més. Demana que ens mullen. Demana la nostra col·laboració. Implora que ens hi impliquem. Pel nostre bé i perquè són raons d’amor diu, abans que res, que és urgent que «trobem». Que trobem en Jesús. Com quan diem d’alguna cosa: «és això o és així». Quines són aquestes coses que en paraules de sant Pau tan ens apropen a la Trinitat? 
Una ànima enfortint i enfortida, un amor que consola, un esperit que no para d’anar i venir, un afecte entranyable sortit de la més pregona de les entranyes, una compassió, una passió compartida... 
Sembla que sant Pau hi hagi estat en un lloc així. Són paraules exactes que donen coneixement de la relació que poden tenir, per exemple, un pare, un fill i l’esperit familiar que els uneix. Però sant Pau assoleix un retrat tan viu de la Trinitat perquè no es queda només en la descripció d’aquests dons que tan familiars li són, sinó que ens suplica que siguem nosaltres, al nostre torn, que li donem un goig a ell. Vol tenir el goig de veure’ns! Però no de qualsevol manera, sinó veure’ns units —nosaltres, també units a ell, com ell ho està amb Déu—. Units, fosos en els mateixos sentiments i estimacions, unànimes i benavinguts, sense rivalitats ni vanaglòries. «Efectivament —sembla dir sant Pau— tan el pare com el fill com l’esperit d’aquesta família tan particular, es miren els uns als altres amb humilitat, considerant a l’altre superior a ells mateixos». I acaba com ha començat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesús» quan, en començar, havia exhalat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu trobat en Jesús».
Trobeu, tingueu, supliqueu, no feu, mireu, considereu... feu-ho tot sense mesura com ho fa la Trinitat

dijous, 12 d’octubre de 2017

Sobre... Tot

Fins a nou avís 
Hi hagué una vegada algú que, en el seu desig de dir una sola cosa, va haver d’anar prescindint de les coses que no eren aquesta cosa. Quan finalment quedà nu observà perplexe que el nom que sortia dels seus llavis era el de Jesús i decidí que això no ho diria mai a ningú perquè tan sols no dient-lo se li feia present. «Jesús és», deia, però si gosava dir res més s'equivocava. «Qui pot estar-se al llindar d’aquest no dir? Es pot romandre en l’èxtasi d’aquest no dir i sobreviure?», es preguntava.
Tots tendim a agrupar o a voler comprendre inclusivament les coses. Els nostres pensaments agafen notícies de fets aïllats que en paral·lel van agrupant. «El grup de tots aquest fets —diem— són un sol fet». Però ¿i tots els fets de tots els fets? Em refereixo a tot tipus de fets. Des de les galàxies fins a un humil bri d’herba o una pedreta. Tots. Hi hauria un sol nom per parlar de tots ells? Per què hauria de voler saber-lo? Les coses són així i ens impel·leixen a una dinàmica que podríem titllar de «sinergia del tot». No hi podem fer res. Aquesta voluntat està fonamentada —imantada— en el fet que formem part d’aquest tot. Com que en formem part és inexplicable. Com que és inexplicable la volem explicar. Les explicacions que donem estan fetes d'uns quants coneixements —molt pocs— que han arribat fins a nosaltres. Som això, no som res més que ells. Per tant, aquestes explicacions, per petites i mancades, no ens les acabem de creure però tampoc les descartem perquè ens dieuen alguna cosa i ens agradaria saber quina és. Potser és la possibilitat que de repent, tot passejant, ens poguéssim referir a aquest tot amb una sola paraula i que un cop dita se'ns aparegués. 
En això la religió dóna respostes i també dóna la possibilitat d’entendre que aquesta única paraula existeixi, sigui...
... sigui, fins a nou avís, Jesús

Sobre... Pregar pel poble

Si algú no hagués pregat per ell
Això diu el Senyor Encara vindran pobles estrangers i habitants de grans ciutats. Els d'una ciutat invitaran els d'una altra dient-los: «Anem a congraciar-nos el Senyor i a consultar-lo». I ells els respondran: «Sí que hi vindrem». Seran molts, moltíssims, els pobles i les nacions que vindran a consultar el Senyor de l'univers: Aquells dies, deu homes de cada nació s'agafaran al mantell d'un home de Judà i li diran: «Vindrem amb tu, perquè sabem que Déu és amb vosaltres». Za 8 
Sóc alguna cosa que es mou en una estructura invisible anomenada Senyor. Quan hi penso desapareix, quan no hi penso la trobo a faltar. Això fa que em prengui molt seriosament la seva existència tot i que no el vegi ni en pugui dir res. 
Si consulto les notícies que tinc d’ell veig que són molts els qui s’hi han adreçat per pregar pel poble. Per exemple Onies digué a Judes: 
Aquest home és Jeremies, el profeta de Déu, estima els seus germans i prega molt pel poble.
Pregar pel poble mai m’havia semblat tan evident com aquests dies. La pregària ve sola, no cal anar a buscar-la. És evident. Ets aquí. Encarnat en les ferides i el menyspreu.  
Ell em digué: «Com és que fas tan mala cara sense estar malalt? Deus portar una pena al cor». Jo vaig quedar esglaiat i li vaig respondre: «Com vols que no faci cara trista quan la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares és un munt de ruïnes i les seves portes han estat cremades?»  
«Ha estimat els germans i prega molt pel poble». Però no pregaria si abans no hagués estimat molt i per això s’ha guanyat un premi que no té preu: poder pregar per ell.  
I el poble? Seria poble si prèviament algú no l’hagués estimat o no hagués pregat per ell?

Sobre... Qui té glòria

Per què no la tenen els qui en donen
Diuen que els gloriosos, els qui veritablement tenen glòria, venen d’orient.
Diuen que se’ls veu venir a la llunyania, plens de pols. Diuen que són resplendents. Diuen que són pobres i que avancen lentament. Diuen que no diuen res. Diuen que són anònims i que sempre miren a terra i, si els pregunten, diuen que ells de la glòria no en saben res perquè tampoc saben què és l’honor o la lloança o l’estima o la lluïssor o la resplendor o la seriositat o la vàlua o l’admiració o la majestat o la dignitat o la riquesa o la bellesa desitjable, que són paraules que, dites en plenitud, també volen dir glòria. 
Així, uns que sense glòria —sense pena ni glòria— solsament van —plof, plof— són els benaurats que, perquè no la tenen, en donen.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Sobre... La glòria

Què diem quan diem glòria? 
Quan no podem fer les coses és quan les fem. Quan, no sabent, sabem. Què és «glòria»? No sabent-ne res és com en sabrem alguna cosa. Aquest acte, aquesta actitud de desconeixement serà presa com a glòria
«Donar glòria»: us imagineu? Un té un recipient on hi guarda glòria. Com que en té i sap on és, es pot permetre el luxe de donar-ne. Així de fàcil. Però no és tan fácil. Hi ha diversos factors que ho fan molt difícil. Un d’ells és la inexistència, un altre la indescriptibilitat i un tercer és la sinergia incessant on té lloc la glòria.
Llavors li digué: —Fill meu, dóna glòria al Senyor
«No jo sinó tu» li digué, amb la qual cosa ens trobem que la glòria, en el cas que sigui donada, ho serà a càrrec d’un altre. Mai la podré donar jo 
Doneu glòria al Senyor i feu sentir lluny, a les illes, la seva lloança 
Doneu-la ben lluny, allà, a les illes, aquesta glòria, que no és cap cosa d’aquí 
A l'instant s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 
En aquest cas la donació —o ofrena— de glòria surgeix d’un instant que es perllonga incessant en el temps donador. «Temps donant» o «Temps donador» o «Temps corrent al mateix temps que donant» serien les paraules clau per tenir notícia del lloc de la glòria
Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: —Avui hem vist coses extraordinàries. 
Ells, que no en tenien, li donaven glòria. La glòria es fa del no-res en el trajecte de donació que va des de qui la dóna —que justament és, recordem-ho, qui no en té— a qui la reb. Això és la glòria. Comença en el més inversemblant dels llocs: en el no-ser de la glòria, en la seva absoluta impossibilitat i en la persona que sap que és incapaç de glòria. Aquesta persona, si serà prou valenta per mantenir aquest humilíssim punt de vista seu, serà qui en veritat donarà glòria, si és que algú ha donat glòria mai 
Jo no cerco la meva pròpia glòria: un altre se n'ocupa i és ell qui jutjarà.
No la cerca perquè sap no la té. No és propi d’ell tenir coses com aquestes i per això ni hi pensa. Pensar-hi seria caure en un parany que coneix d’antic. Està fora del seu abast saber coses de la glòria com per exemple està fora del meu abast saber coses d’Alaska

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Sobre... La lluminositat

Afortunat 
«Per oferir-te la lluminositat del dia» vaig anotar dimecres passat a un paper a correcuita mentre travessava el semàfor de Ronda del Guinardó amb Padilla. Devia ser important però en arribar a la vorera me'l vaig posar a la butxaca i me’n vaig despreocupar. A l’endemà em vingué el record. Què volien dir aquelles paraules i aquelles presses? Em podia haver atropellat perfectament algú. Calia, doncs, donar carta d’importància màxima a la frase i pensar en tot el que se m'ocorregués. 
«Per oferir-te la lluminositat del dia». Això no estava contaminat, és el primer que vaig pensar. La lluminositat d’aquella tarda era la que era i era tal com la veia. Ningú, per exemple, no em demanaria comptes per aquella lluminositat, ningú me la podia prohibir o podia fer-me pagar impostos per haver-la vist, així que vaig procedir a pensar-hi amb tota confiança. Però què volia dir «Pensar-hi amb tota confiança»? Volia dir que no totes les coses les pensem així. Volia dir alguna cosa com: 
«Té, Senyor, aquesta immaculada lluminositat que jo ara veig aquí al Guinardó és el que t’ofereixo. No tinc res més però sé que estàs delerós de rebre-la i no em facis dir per què. És com si fossis cec i aquestes coses que jo veig tu no les poguessis veure i per això sempre t’alegres tant de tenir-ne notícia quan algú ve amb elles cap a tu perquè són pures. No, ningú compra ni pot vendre la lluminostat que veu perquè aquestes són coses blanques com la veritat. I, sí, era veritat que jo vaig veure aquella lluminositat. 
Em vaig considerar molt afortunat d’haver arribat a la vellesa amb aquest saber. 

Sobre... Una vinya

Sol·liloqui
Senyor, un dia vau portar un cep de terres molt llunyanes i, per plantar-lo, traguéreu els nadius. Els seus brots van créixer des dels Pirineus fins al mar, els seus plançons fins a l'Ebre, el gran riu.
Com és que heu derrocat la tanca de la vostra vinya perquè l'esfulli qualsevol vianant?
Hi entren els senglars a devastar-la i els animals salvatges hi pasturen.
Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta. Sl 79
No tenim notícia que ells també ho diguin, això.
És que no tenen conreus? Saben què és un cep? Saben què és plorar per una vinya?

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sobre... Pescadors

Dels diaris 
A rio revuelto ganancia de pescadores. Si sabem els noms dels pescadors també podem saber qui ha remogut les aigües. Per això de mica en mica anem coneixent quins són els pescadors reals. A poc a poc van caient els noms dels qui han remogut realment el riu. És lògic. Els lladres mai en tenen prou amb el que ja pescaven de més i ho volen tot. No ens ha d’estranyar la seva filosofia ni la seva moral. Es veia a venir. Sempre ha estat aixi.
Fitch, Standard & Poors, Dogi, Freixenet, Banc Sabadell, CaixaBank, Service Point, etc. Per celebrar els bons resultats de la «gran jugada catalana» que és com es coneixen els fets a la capital, tots ells van ser convidats a un vi escumós pel president del govern.
En el transcurs de l’acte el màxim responsable amb la copa a la mà va acabar el seu brindis amb un somriure i amb aquestes paraules: «Ja us deia que això era el millor tant per a vosaltres com per als nostres sobres que fa massa temps que hem deixat de rebre. No em negareu que ha estat una gran jugada. Portàvem molt temps preparant-la. No podia fallar. Ara tan sols cal esperar que el parlament modifiqui la constitució». 
Sabadell y Caixabank brillan en el Ibex tras anunciar un posible cambio de sede.

El Gobierno español está estudiando una modificación reglamentaria a través de un Decreto Ley para facilitar el cambio de sedes sociales de empresas.
(Dels diaris)
 

Seguirem informant

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Sobre... La modificació de la Constitució

Segons fonts d'última hora 
L’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment seran valors que en breu s’inclouran en la Constitució. No és que es veiés a venir, és que ja ho sabíem. Simplement és que encara no estaven regulats. Els grups majoritaris s’han mostrat molt satisfets davant la modificació de la carta magna. Aquest dret podrà ser exercit en funció de la quota de vots. Els majoritaris contra els minoritaris. Els redactors han explicat les bases i les claus en les quals han treballat. «Simplement s’ha tractat d’observar que tot en la història és mogut pel cinisme i això tan sols calia fer-ho explícit. Ha estat com descobrir la sopa d'all. De fet, tothom sap que pot ser objecte de l’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment i això és bo que es reguli». Ha afegit: «D’aquesta manera fem contents els que diuen que mai no modifiquem la Constitució» Segons fonts d’última hora el rei ha convocat a tot l’equip de redactors per celebrar-ho al palau amb una copa de vi escumós.
Algunes fonts diuen que la tesi forta de fons ha estat la d’afagar el text conegut com Les Benaurances i legislar allò que allà s’hi diu per passiva. Per això en el preàmbul de la llei es diu: «Article únic. Seran objecte de calumnies, insults i agressions tots els pobres en l'esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam, els qui tenen ganes de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos, els insultats, els perseguits i els calumniats». 
La Comissió europea per la seva part ha elogiat l’alt grau d’enginy del governants espanyols i ha pres bona nota perquè els experts de tots els paisos l’apliquin. El president dels Estats Units ha telefonat personalment als responsables per felicitar-los i els ha manifestat la seva sorpresa i alegria. «Mai hagués dit que els esdeveniments de l’u d’octubre donessin tan bons resultats. Podeu estar orgullosos del vostre president.»
Els llibres d’història expliquen que aquest va ser el començament de l’era del cinisme líquid, brut, regulat i provocador que tants estralls va fer al llarg de segles. 
Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Mt 5

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sobre... El salm vuitanta-sis

Les nostres fonts

 
Les meses tenien el palau a l’Escola Mireia del carrer d'Ausiàs March, i els presidents i els secretaris estimaven més els seus portals —«Deixeu passar a la senyora de les crosses»— que totes les viles del món. 
S'han dit de tu, ciutat de les ciutats, oracles gloriosos. «Compto Montblanc i La Riba entre els fidels que em coneixen. A Santpedor, a Callús i a Manresa també els dic: Fills d’aquest lloc». 
Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada; aquest i aquell altre són fills d’aquest lloc». 
Mentrestant un senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill d’aquest lloc». I després de cada vot els cantors i els dansaires responen: «Som ciutadans d’aquest lloc! De tu brollen com urnes, ciutat de les ciutats, totes les nostres fonts!»
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sobre... La febre

Estengué el braç
Això que explicaré no es percep immediatament. Hi vas caient poc a poc. Quan el pensament està enfebrit, després d’haver anat molt depressa, de repent s’enlenteix i t'adones que et quedes fixat, sense saber per què, en una sola de les moltíssimes coses insignificants que t'acaben de passar. En el meu cas vaig pensar: «¿No és veritat que sort en vaig tenir d’aquell braç que no et va deixar ni un moment?». 
La història és la següent: el dia de la votació, des de les nou, ni el temps ni la cua de dos carrers no es movien. Eren les dotze i cada vegada estava més marejat. De repent aparegué una noia del grup de voluntaris encarregats de l'ordre. S'aturà davant meu i em digué que avancés fins la porta i no fes cas de la cua ja que el vells tenien preferència: mai abans m’havien dit «vell» tan a la cara. Així fou com la veïna de cua —també «vella»— i el seu fill em van agafar del braç i em portaren fins l’entrada. A cada pas que donàvem —no és fàcil avançar entre tanta gent— el fill tenia cura de no perdre’m i quan per un moment el vaig deixar anar, a l'instant estengué la mà, va agafar-me i digué: «Segueix-me». 
M’agafava des de l'esquena perquè amb l’altre braç acompanyava per l’espatlla la seva mare amb qui no parava de parlar d’informàtica i de com ho podia fer per veure pel·lícules des del mòbil. Així avançàrem fins arribar a l’escola. 
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: Senyor, salva'm! A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Per què has dubtat? Mt 14
Moltes vegades havia pensat en aquest braç formidable estirant Pere. Mai m’hagués imaginat, però, que aquest braç pugués ser real, en pogués palpar la resolta decisisió a agafar-me, a no deixar-me anar de cap manera. Mai tan aprop. 
Quan la mare va votar la vaig abraçar emocionat: «Ho veieu, dona, tot arriba!» A ell li vaig donar la mà i cada vegada que penso en aquell braç que em saludava em torna la commoció. Un cop a casa em va pujar la febre.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Sobre... Els circells

Admirables

Són circells de vinya. Els circells són òrgans filamentosos i prènsils de certes plantes que els serveixen per a aferrar-se als cossos veïns. 
Ho saben els circells que tenen aquestes formes? Si no ho saben com és que són tan expressius? Són formes que mirades en profunditat no estan tan allunyades del que pintaven o esculpien els clàssics o dels passos de dansa d’una ballarina del Liceu. Formen part del meu museu particular.
Semblen les formes que prenen els dits d’una persona àgil amb l’ordinador o amb el piano. 
En alguna d’aquestes formes hi podem trobar fortalesa d'ànima —«No patiu que ja falta poc»— a d’altres amor que consola —«Vol una cadira?»— a d’alttres dons de l'esperit —«Qui vol aigua?»— a d’altres afecte entranyable o compassiu —«Vingui amb mi, agafi’s del bracet»— a d’altres estimació. Tots estan ben avinguts i es veu que no tenen rivalitat ni vanaglòria. Són humils, consideren els altres circells superiors a ells mateixos i en cap moment no es guien pels propis interessos sinó pel dels altres. Fl 2
Després de votar li he donat la mà i li he dit: «Moltes gràcies. Sou admirables»

dissabte, 30 de setembre de 2017

Sobre... L'ordinador

Plora? 
Una cosa és escriure «tomisme» i l’altre és entendre què vol dir. Passa el mateix amb la Trinitat. Les paraules tenen això. Es fan unes de les altres. No sabem res més. El nostre processador processa paraules incessantment. El nostre sistema operatiu és així. No hi ha res fora de l’ordinador. I amb això ens busquem la vida. Plof, flof. Dia a dia, anem fent. No ens creiem quan ens diuen que fora de l’ordinador hi ha alguna cosa. L’ordinador —el seu llenguatge— no en pot ni n’ha de saber res. Les coses són així. Si fóssim ordinadors que volguéssim saber alguna cosa fora de nosaltres no seríem ordinadors pròpiament dits i quan ens diuen que «Un ordinador rep ordres» ens quedem tan tranquils perquè nosaltres tan sols som ordinadors i no ho sabem.  
Pensa l’ordinador que hi ha un exterior a ell? Espera ordres? Demana? Parla? Plora? No ho sabem. No som ordinadors
 

divendres, 29 de setembre de 2017

Sobre... La Conxita Puig

Si em convé... 
 
Era grassoneta. Això es notava especialment en les maniobres que cal fer per carregar la cadira a l’ascensor de la residència. Els diumenges a tres quarts de deu la passava a recollir. Sempre m’esperava al passadís empolainada i amb un mocador al coll. Quan érem baix, a la porta ens saludavem amb en Joan Lluís i anàvem cap als dominics. Després de missa ens estàvem una estona als peus de sant Martí per qui tenia molta devoció i a qui havia fet un parell de cistellets amb flors. Aquesta és la «Invocació a Fray Escoba» que el papa Joan XXIII resava sovint:
Oh Sant Martí, germà meu, escolteu-me! / En les penes i les tribulacions, consoleu-me / En els perills i les adversitats, socorreu-me / En les debilitats i les temptacions, protegiu-me / En les xacres i les enfermetats, afavoriu-me / Doneu-me la salut si em convé i allibereu-me de qualsevol mal de l’ànima o del cos, Amén.

Oh benigne i compassiu germà meu, escolteu-me! / En les angúnies de la pobresa, conforteu-me / En el deteriorament de les adversitats, salveu-me / En les angoixes i en els desànims, empareu-me / Ara i sempre amb el vostre exemple, ensenyeu-me a prendre cada dia la meva creu / i aconseguiu-me la gràcia divina i la glòria del cel, Amén.
Després, pujàvem pel passeig de sant Joan i ens aturàvem una bona estona a contemplar les plantes de la floristeria que els diumenges lluien especialment espectaculars. De vegades em demanava que les fotografiés per fer-les servir de model en composicions que feia. Tenia molta traça. Quan arribava carnaval gairebé sempre guanyava el concurs de màscares que es feia a la residència. Mai s’oblidava del meu sant ni del de la meva dona i sempre ens feia un regal especial elaborat per ella mateixa.

Descansa en pau, estimada Conxita. T’estimem. L'equip de voluntaris

dimarts, 26 de setembre de 2017

Sobre... Fer cua

Un mot de pas
Els israelites, després de travessar el desert, quan anaven arribant a la terra promesa es trobaven en una situació semblant a la dels nostres immigrants: es trobaven amb molts que havien arribat abans que ells, que havien establert les seves normes d’espera en una mena d’estat paral·lel previ a l’estat i els deien: «Vosaltres acabeu d’arribar i aquí, com veieu, n’hi ha molts que ho hem fet abans. No us tocarà més remei, doncs, que posar-vos a la cua».
Això descoratjava molt la gent després de tants esforços.
Un d’ells es queixava així: «No hi ha dret. Hi ha d’haver alguna cosa en la vida que no faci cua. Les cues sempre generen corrupció».
Després de donar-hi moltes voltes, va trobar per fi tres coses que mai feien cua: la vida no espera, la vida no fa cua. El camí no espera, el camí mai fa cua. La veritat no espera, la veritat tampoc fa mai cua.
L’israelita que va pensar això, però, va morir i els fills dels seus fills també. Malgrat tot sempre van conservar com un tresor aquest coneixement i el van transmetre de generació en generació: «Ni la vida, ni la veritat, ni el camí ni esperen ni fan mai cua».
Passaren els anys i nasqué Jesús que finalment encarnà aquestes tres paraules quan digué: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
L’israelita que contemplava l’escena des del cel s’omplí d’alegria quan entengué que a les tres paraules que ell havia descobert els faltava un mot de pas. Els faltava el «Jo sóc», els faltava l’encarnació, el pas, el carrer, el passatge el passadís fins a nosaltres!
 

dilluns, 25 de setembre de 2017

Sobre... El saber del ser

Veig que segueixo 
Avui, sortint de casa, m’he trobat una parella que discutia a crits. Quan he passat pel seu costat he sentit que un li deia a l’altre: «Sé que ets un desgraciat». 
Així doncs estava assistint a una situació en la qual algú deia en primer lloc i abans que res que sabia. He pensat: és bo saber perquè és molt millor que no saber. Poder dir que un sap no és una cosa qualsevol. Ho sap de cert i per això diu . El saber li dóna certesa i la certesa li dona saber i això li dóna vida. Però què sap? Sap que algú altre és: «ets un...». Aquest saber afirma una existència de manera tan contundent que no queda cap dubte que sigui. 
Les paraules que segueixen a aquest «ets» no són, però, importants. Que sigui alt, blanc o més o menys afavorit, d’això no en podrà saber res i el millor seria que en la descoberta d'aquest altre callés ja que entrarà de ple en el terreny del judici. A més, què pot realment saber? Allò que aplicant el seu propi esquema o la seva experiència dirà d'una altra persona? Això no valdrà per a l’altre. L'altre és, però més enllà no hi podem anar perquè aquest més enllà és inviolable per ser exclusiu de la persona. Aquest altre probablement prou feina té ell mateix per saber «com» és. En canvi el fet de ser, si que és important. És la descoberta i la proximitat i la possibilitat de la comunicació amb l'altre. És un «Oh!» i prou. Ho és tant que qui sap si aquest «fet de ser» tan sols sigui fruit del reconeixement que ell n'acaba de fer.
En resum, doncs, tenim aquests dos fets importants i trascendents: la certesa d'un saber i la certificació del ser de l’altre. El seu ser és perquè algú altre el sap. El ser és perquè és sabut. Quan algú diu coses com aquesta trobo s’hauria d’aturar el temps: «Sé (sé!) que ets...» 
Sé que ets, va dir sant Pere. Sé prou qui ets, va dir un endemoniat. Sé que ets (just) Senyor, va dir una dona. Qui dieu que sóc, va dir Jesús. Aquest «Sé que ets» el trobem moltissimes vegades tant en l'Antic com en el Nou Testament acompanyat gairebé sempre d’exclamacions: d'aquí la seva importància. Però el trobem tant pel que fa a Déu envers nosaltres —«Sé que ets (un poble obstinat)»— com pel que fa a nosaltres envers Déu i sembla com si sempre que es dóna aquest encontre entre el saber i el ser, hagués de ser la més gran de les Festes Majors. 
 
(Veig que segueixo amb el mateix tema: «Déu és»)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sobre... L'alegria de mossèn Rovira

Ho creia un somni
«Déu és!». Després d’haver-ho dit la seva boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles: ho creia un somni! sl 125
 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Sobre... La sorpresa de mossèn Rovira

Puntualitzacions
Potser aquestes quatre consideracions en clau de pregària ajudin a entendre —o a puntualitzar o a evocar— una mica millor la sorpresa d'aquell «Déu és» d'ahir.
Primera consideració: El malgrat tot tan absolut que hi ha en Déu
Ni que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran que no se'n parlarà mai més. Però vós, Senyor, sou excels per sempre. Sl 91
Ni que: «Ni que nosaltres pensem o deixem de pensar, ni que fem res o deixem de fer-ho, ni que fem moltíssims exercicis de pietat, ni que res de res... “Déu és”: Vós, Senyor, sou... excels per sempre».

Segona consideració: La vivacitat amb la qual mossèn Rovira digué aquestes dues paraules i els comentaris que hi afegí.
Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban; plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris de Déu; encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor, per proclamar que el Senyor és recte Sl 91
Plens d’ufana i de vigor: Donar fruits abundants, vius, rics, saborosos, plens de sabiesa, simples, tendres, recent nascuts i a l'acte. N’acabava de ser testimoni. Algú de noranta anys que probablement era un infant de cinc, ple d’ufana i de vigor estava proclamant simplement la sorpresa i l’astorament que Déu fós, com dient: «Mira, mira, que no ho veus?: Ell és! que, per altra banda, no és el mateix que dir: “és Ell!”».

Tercera consideració: L'interior des del qual les va dir
Us prendré d'entre els pobles estrangers, us aplegaré de tots els països i us faré venir a la vostra terra. Abocaré sobre vosaltres aigua pura, perquè sigueu purs de tota màcula i de tots els vostres ídols.
Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares; vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu.
Ez 36
Allò de dins vostre, allò de les vostres entranyes acabarà per ser el vostre exterior i sereu «evidents» com ho sóc jo. Et faré venir a la teva terra, amb la llevadora de nit, i allà, en les paraules que et dirà, abocaré sobre teu l’aigua pura de la sorpresa i de l’evidència: «Jo sóc el que sóc». Un cor nou, el cor que surt de les entranyes, de carn i, sí, un esperit interior i així habitaràs de repent en aquest nou paradís que sóc jo, el teu Déu, aquell de qui tu amb sobresa acabes de dir: «Fixa’t: Déu és. Caram!».

Quarta consideració: Qui sóc? O: Qui som? O millor: Qui sóc jo perquè te n'hagis recordat?
Senyor, sobirà nostre, que n'és, de gloriós, el vostre nom per, tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten.
Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: «¿Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat» 
Sl 8  
Senyor, què dir? Dir sobirà o gloriós o majestat és poc comparat amb el que ara mateix veig. «Déu és, Déu és...» Què és l’home que hi ha en mi perquè te n’hagis pogut recordar amb tanta intensitat, intimitat i d'aquesta manera? 
Com dir-ho tot això?