dimarts, 26 de setembre de 2017

Sobre... Fer cua

Un mot de pas
Els israelites, després de travessar el desert, quan anaven arribant a la terra promesa es trobaven en una situació semblant a la dels nostres immigrants: es trobaven amb molts que havien arribat abans que ells, que havien establert les seves normes d’espera en una mena d’estat paral·lel previ a l’estat i els deien: «Vosaltres acabeu d’arribar i aquí, com veieu, n’hi ha molts que ho hem fet abans. No us tocarà més remei, doncs, que posar-vos a la cua».
Això descoratjava molt la gent després de tants esforços.
Un d’ells es queixava així: «No hi ha dret. Hi ha d’haver alguna cosa en la vida que no faci cua. Les cues sempre generen corrupció».
Després de donar-hi moltes voltes, va trobar per fi tres coses que mai feien cua: la vida no espera, la vida no fa cua. El camí no espera, el camí mai fa cua. La veritat no espera, la veritat tampoc fa mai cua.
L’israelita que va pensar això, però, va morir i els fills dels seus fills també. Malgrat tot sempre van conservar com un tresor aquest coneixement i el van transmetre de generació en generació: «Ni la vida, ni la veritat, ni el camí ni esperen ni fan mai cua».
Passaren els anys i nasqué Jesús que finalment encarnà aquestes tres paraules quan digué: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
L’israelita que contemplava l’escena des del cel s’omplí d’alegria quan entengué que a les tres paraules que ell havia descobert els faltava un mot de pas. Els faltava el «Jo sóc», els faltava l’encarnació, el pas, el carrer, el passatge fins a nosaltres!
 

dilluns, 25 de setembre de 2017

Sobre... El saber del ser

Veig que segueixo 
Avui, sortint de casa, m’he trobat una parella que discutia a crits. Quan he passat pel seu costat he sentit que un li deia a l’altre: «Sé que ets un desgraciat». 
Així doncs estava assistint a una situació en la qual algú deia en primer lloc i abans que res que sabia. He pensat: és bo saber perquè és molt millor que no saber. Poder dir que un sap no és una cosa qualsevol. Ho sap de cert i per això diu . El saber li dóna certesa i la certesa li dona saber i això li dóna vida. Però què sap? Sap que algú altre és: «ets un...». Aquest saber afirma una existència de manera tan contundent que no queda cap dubte que sigui. 
Les paraules que segueixen a aquest «ets» no són, però, importants. Que sigui alt, blanc o més o menys afavorit, d’això no en podrà saber res i el millor seria que en la descoberta d'aquest altre callés ja que entrarà de ple en el terreny del judici. A més, què pot realment saber? Allò que aplicant el seu propi esquema o la seva experiència dirà d'una altra persona? Això no valdrà per a l’altre. L'altre és, però més enllà no hi podem anar perquè aquest més enllà és inviolable per ser exclusiu de la persona. Aquest altre probablement prou feina té ell mateix per saber «com» és. En canvi el fet de ser, si que és important. És la descoberta i la proximitat i la possibilitat de la comunicació amb l'altre. És un «Oh!» i prou. Ho és tant que qui sap si aquest «fet de ser» tan sols sigui fruit del reconeixement que ell n'acaba de fer.
En resum, doncs, tenim aquests dos fets importants i trascendents: la certesa d'un saber i la certificació del ser de l’altre. El seu ser és perquè algú altre el sap. El ser és perquè és sabut. Quan algú diu coses com aquesta trobo s’hauria d’aturar el temps: «Sé (sé!) que ets...» 
Sé que ets, va dir sant Pere. Sé prou qui ets, va dir un endemoniat. Sé que ets (just) Senyor, va dir una dona. Qui dieu que sóc, va dir Jesús. Aquest «Sé que ets» el trobem moltissimes vegades tant en l'Antic com en el Nou Testament acompanyat gairebé sempre d’exclamacions: d'aquí la seva importància. Però el trobem tant pel que fa a Déu envers nosaltres —«Sé que ets (un poble obstinat)»— com pel que fa a nosaltres envers Déu i sembla com si sempre que es dóna aquest encontre entre el saber i el ser, hagués de ser la més gran de les Festes Majors. 
 
(Veig que segueixo amb el mateix tema: «Déu és»)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sobre... L'alegria de mossèn Rovira

Ho creia un somni
«Déu és!». Després d’haver-ho dit la seva boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles: ho creia un somni! sl 125
 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Sobre... La sorpresa de mossèn Rovira

Puntualitzacions
Potser aquestes quatre consideracions en clau de pregària ajudin a entendre —o a puntualitzar o a evocar— una mica millor la sorpresa d'aquell «Déu és» d'ahir.
Primera consideració: El malgrat tot tan absolut que hi ha en Déu
Ni que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran que no se'n parlarà mai més. Però vós, Senyor, sou excels per sempre. Sl 91
Ni que: «Ni que nosaltres pensem o deixem de pensar, ni que fem res o deixem de fer-ho, ni que fem moltíssims exercicis de pietat, ni que res de res... “Déu és”: Vós, Senyor, sou... excels per sempre».

Segona consideració: La vivacitat amb la qual mossèn Rovira digué aquestes dues paraules i els comentaris que hi afegí.
Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban; plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris de Déu; encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor, per proclamar que el Senyor és recte Sl 91
Plens d’ufana i de vigor: Donar fruits abundants, vius, rics, saborosos, plens de sabiesa, simples, tendres, recent nascuts i a l'acte. N’acabava de ser testimoni. Algú de noranta anys que probablement era un infant de cinc, ple d’ufana i de vigor estava proclamant simplement la sorpresa i l’astorament que Déu fós, com dient: «Mira, mira, que no ho veus?: Ell és! que, per altra banda, no és el mateix que dir: “és Ell!”».

Tercera consideració: L'interior des del qual les va dir
Us prendré d'entre els pobles estrangers, us aplegaré de tots els països i us faré venir a la vostra terra. Abocaré sobre vosaltres aigua pura, perquè sigueu purs de tota màcula i de tots els vostres ídols.
Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares; vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu.
Ez 36
Allò de dins vostre, allò de les vostres entranyes acabarà per ser el vostre exterior i sereu «evidents» com ho sóc jo. Et faré venir a la teva terra, amb la llevadora de nit, i allà, en les paraules que et dirà, abocaré sobre teu l’aigua pura de la sorpresa i de l’evidència: «Jo sóc el que sóc». Un cor nou, el cor que surt de les entranyes, de carn i, sí, un esperit interior i així habitaràs de repent en aquest nou paradís que sóc jo, el teu Déu, aquell de qui tu amb sobresa acabes de dir: «Fixa’t: Déu és. Caram!».

Quarta consideració: Qui sóc? O: Qui som? O millor: Qui sóc jo perquè te n'hagis recordat?
Senyor, sobirà nostre, que n'és, de gloriós, el vostre nom per, tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten.
Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: «¿Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat» 
Sl 8  
Senyor, què dir? Dir sobirà o gloriós o majestat és poc comparat amb el que ara mateix veig. «Déu és, Déu és...» Què és l’home que hi ha en mi perquè te n’hagis pogut recordar amb tanta intensitat, intimitat i d'aquesta manera? 
Com dir-ho tot això?

divendres, 22 de setembre de 2017

Sobre... L'astorament de mossèn Rovira

Descobrir l'existència de Déu
per primera vegada
«Déu és!». Ho va dir perplexe i posant molt d'èmfasi en l'és, com si fos la primera vegada que ho pensés o que se n’adonés. Tenia els ulls lluents com els d’un nen petit esbalaït pel que estava veient i no trobava paraules per explicar-ho. Tan sols em va mirar i va dir obrint les pupil·les de sopresa com qui fins aleshores no havia caigut en allò que estava dient.
«Déu és», com qui diu una cosa portentosa i mai vista per ningú però que ell tenia davant seu. «Déu és» al marge del que en poguem dir o pensar, Déu existeix ens agradi o no. Ell és l’ésser que és!
Era admirable i, segons com, feia riure que un teòleg com ell digués això de manera tan conclusiva, com si no es pogués dir res més de Déu o com si ell no tingués res més a dir-ne o com si tot el que havia dit en la seva vida es resumís en això. Com un: «No, no! És que ell és allà. Ell és ell i pot fer el que vulgui i ni tu ni jo hi podem fer ni saber res perquè no cal i perquè ell és molt abans i molt damunt de tota cosa.
Fins i tot —seguia dient— la llevadora que m’ha atès aquesta nit quan m’ha dit: «Sabe, mossèn, yo no creo en Dios». Era tan clar que ella també en parlava o que Déu parlava per la seva boca! Si hagués estat veritat allò que la llevadora deia no ho hagués dit necessàriament.
Ell ho és tot i cal deduïr que nosaltres «d’entrada» som dins d’aquest tot i no hi podem fer res! Som dins seu i per això potser no en podem saber res. «Déu és» equival a les taxatives paraules de sant Francesc segons les quals als Evangelis no els cal cap glossa perquè ja parlen sols: són la mateixa paraula de Déu. Per què ens hi hem de ficar nosaltres? Probablement tan sols les embrutarem o, el que és pitjor, probablement pretenem que se senti més la nostra glossa que les seves paraules. En aquest sentit Déu no és bo, ni gran, ni res: Déu, simplement és! La seva ex-istència és fora de la nostra consideració.
Els israelites desanimats preguntaven a Moisés: «El Senyor ¿és o no és amb nosaltres?». Doncs bé, jo avui dic que abans que res, ells van dir: «El Senyor és». Això és tot. Això és gràcia!
 

dimarts, 19 de setembre de 2017

Sobre... Permetre el pas

Fer la prova
Diem «ens permet passar» i perquè ho diem tenim coses —gent, idees, situacions, etc.— que ens permeten passar d’un lloc a un altre. Ens donen permís. Com que abans encara no el teníem ni tan sols havíem pensat a canviar de lloc. Però quan diem «ens donen permís» també diem que ens ho faciliten. Fan de vehicle. Amb aquest cotxe hem pogut passar.
Però d’on a on passem? Ho fem com quan passem d’una comarca a una altra amb els canvi de paissatges corresponents? Com que parlem de grans canvis o de canvis de paissatges trascendents evitarem parlar, doncs, de viatges ni que siguin siderals. Per anar d’un lloc visible a un altre que també ho fós no valdria la pena aixecar-se de la cadira, però si es tracta d’anar del visible a l’invisible les coses canvien ja que les coses, estancades en la seva visibilitat perden vida i sovint són fruit de malalties. En canvi si ens és oferta la possibilitat de passar del visible a l’invisible, «les coses» respiren a ple pulmó.
La irrupció de Jesús en la història ens permet passar, portats per l'Esperit, del visible de la humanitat de Jesús a la invisibilitat de Déu Pare.
Les paraules persona, processó i relació aplicades a nosaltres —a la nostra història— ens hi faciliten el pas. Feu la prova i veureu.

Sobre... Mossèn Cinto

Un dia en la vida
Era un dia serè i hermós, mes era un dia de setembre. 
Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s’escombren mai com lo dia abans d’omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s’hi creuen, verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. 
L’estiu, amb son mantell de foc havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s’ensenyoria poc a poc de tots los boscs de la plana. 
Mes, lo vent de tramuntana que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca pels camins, no se m’enduia cap il·lusió, ni m’esfullava cap somni. 
Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la muda de l’hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits i gentileses de sa joventut. 
Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s’allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l’avui ja llunyà i enyorada primavera de la
vida.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Sobre... Tres paraules de la Trinitat

Poseu-vos a la feina 
És en la persona que el Senyor i jo ens descobrim. El Senyor, doncs, és la seva persona.
És en la processó que el Senyor i jo ens percebem. El Senyor, doncs, és la seva processó.
És en la relació que el Senyor i jo ens coneixem. El Senyor, doncs, és la relació que ell i jo mantenim. 
Aquestes tres paraules fan possible l’impossible: que el Senyor sigui coneixedor, però no només com a objecte de coneixement sinó com el més íntim dels amics. 
Els israelites deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» Ex 17
Jo restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor.
Ez 16
Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.
Mt 28 

Poseu-vos a la feina, que jo sóc amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l'univers.Ag 2 

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sobre... El procedir de la processó

Enyorança
Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió. Sl 137 
De vegades amb l’avi ens assèiem vora el riu i, deixant la guitarra als salzes, ploràvem d'enyorança. Jo volia que cantés i li demanava amb insistència algun cant de festa: «Avi, canteu-me, sisplau, alguna cançó». Pobre avi, com podia cantar-me res en aquella terra estrangera? Tenia la mà paralitzada, se li havia encastat la llengua al paladar i no deixava d'evocar un record tan sols al capdamunt del qual s’hi podien sentir molt tènues aquells cants de festa que tant m’agradava escoltar. 
Que l’avi volia cantar no hi havia dubte. El rostre il·luminat per la possibilitat del cant el delatava. Però, per què no cantava si això era el que més volia i més li agradava de fer? En el cor de l’avi hi havia una pena molt gran i era aquesta mateixa pena la que acabava cantant. La pena era la d’haver d’explicar allò que hi ha previ a tot cant, voler-ho fer entendre a la menuda perquè tenim un «voler» i un «fer» i un «entendre» als quals hem d’atendre sense vacil·lacions. «Traduïr, voler fer entendre als estrangers —deia— va abans que res. El cant ja vindrà després perquè tot cant procedent del cel no només en procedeix sinó que ens visita. Això no és ni metafòric ni virtual ni figuratiu, això assenyala una realitat, una comunió fecunda i feliç». Aquestes eren les seves paraules de pena perquè encara no arribaven els temps de les cançons.
Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Lc 1

dissabte, 16 de setembre de 2017

Sobre... «La raó il·luminada»

Com el llaç d’un amant 
La fe anima
La fe anima la raó
La fe anima la raó a donar un pas, pas al qual la raó no té res a dir ni a objectar ja que, en tot cas, sempre en sortirà beneficiada amb il·luminació.
En l'ordre de la intel·lecció divina no té perquè no donar-se algun tipus de comprensió i aquest coneixement ens serà donat per processó.
Al centre de l'acció generadora d’aquesta processó és on hi ha la veritable vida de Déu. La nostra història, les nostres experiències d’homes tot i que en participen no ho són o ho són per participació i en tot això hi ha acció i, perquè hi ha l’acció d'entendre, hi ha verb, de la mateixa manera que perquè hi ha vida hi ha fill. D'aquí que, quan parlem de Déu, de la processó del verb en diem generació i del verb que en procedeix en diem fill. 
En tota acció intel·lectual o espiritual, si no volem que sigui sonsa, mai no hi pot faltar el «medi diví» que envolta l'operació d'entendre, com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com un fruit que emana de la unió d’ambdós. Aquest «ambient diví» de comunió i d'amor dóna lloc a l'operació d'estimar que segueix a la d'entendre i de la qual emana l'esperit. Sant Tomàs diu: «L'estimat roman en l'amant com, per la concepció del verb, la realitat entesa o dita roman en qui l’entén o en qui la diu» SumTh, 1

divendres, 15 de setembre de 2017

Sobre... La raó

Evitar la catàstrofe
La raó és un lloc de treball. El saber i la raó són llocs específics de treball, però poden tenir un altre grau, una mena de més-que-raó si ens els imaginem il·luminats per alguna cosa fora d’ells com pot ser la fe. Una llum exterior a ells —la fe— els il·lumina engrandint-los. 
Però si alguna vegada a causa d'aquesta raó il·luminada ens quedéssim, per exemple, en allò que de Déu d’una manera o altra tots hem pogut constatar alguna vegada «de manera visible» en la nostra vida, ens estancaríem en la impossibilitat de comprendre-ho o de parlar-ne «raonablement». Tanmateix hi ha un camí de sortida per reconduir aquesta raó estancada, perquè allò que de Déu haurem pogut constatar, pel fet de ser diví també és dinàmic però d’una «acció conductora»: condueix la meva facultat de raonar per mitjà de la intel·ligència a algun lloc, evitant la catàstrofe que seria si aquest lloc no existís. 
Aquest lloc que «em salva» té la característica, però, de ser invisible. Aquest lloc que està preparat des de sempre per acullir la facultat de la meva pobra intel·ligència, no «es veu» per més segur que pugui estar-ne. Aquest lloc no és cap indret com una muntanya ja que és dinàmic, no estàtic o no abastable: és un lloc immanent i en processó.
Però tot això, per què ho vull entendre? Perquè tant l'entendre com l'estimar són coses pròpies de Déu. Déu vol que jo entengui i no vol de cap manera que em quedi sense entendre res, perquè entendre és propi de Déu. Ell diposita la seva confiança en allò que jo hauré pogut entendre, sigui el que sigui i quan sigui, perquè d’una banda sap que això és el millor per a mi i també perquè sap que aquest enteniment que em dóna, em conduirà de manera inefable a ell. Sap que aquesta és la meva felicitat.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre Sl 15

dijous, 14 de setembre de 2017

Sobre... El verb cedere

Forjar la imatge d’una processó

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat. Són paraules de Jesús a Nicodem de les quals es desprèn que tan sols aquell qui n’ha baixat en procedeix. Amb el pujar i el baixar, Jesús ens indica la seva procedència. Ens l’indica perquè entenguem de manera molt principal que això és el que vol que considerem en primer lloc d’ell. Jesús, per tant, diu procedència, no pot deixar de dir-la ni vol que nosaltres la deixem d'escoltar ni un moment, perquè tan sols dient procedència Jesús entra en plenitud en la relació que té amb nosaltres i amb el Pare. 
La pro-cessó, la pro-cedència, el pro-cés, la pro-cessió, són paraules que venen del verb llatí cedere que essencialment és dinàmic. Indica l’acció d’anar o de marxar en un doble sentit i en forma de creu: un anar o un caminar però també un retirar-se o un cedir. Afegint diversos prefixes a cedere s’han format paraules com ac-cés, con-cessió, ex-cés, inter-cessió, ne-cessitat o circum-cessió que és traducció de la paraula grega pericoresi. Aquesta darrera paraula, a més del significat dinàmic que li dóna sant Bonaventura —moure’s o donar girs al voltant de— també és el nom d’una dansa grega en la qual un ballarí gira entorn d’un altre, entrellaçats com si fossin un de sol. 
Sembla com si sense procedència no hi pugui haver relació. La paraula ne-cessari es donà en el llatí en forma d’adverbi i d’adjetiu indeclinable —ne-cesse— que indicava la cosa de la qual un no pot apartar-se de cap manera —necesària, inevitable—. D'ella procedeixen les paraules necesitat i necessari. Necessarius es referia principalment als familiars i parents amb els quals hi ha un vincle que és impossible d'apartar-se'n. Una mena de consubstancialitat com la del Credo.

Forja una imatge. Nm 21

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sobre... El carinyo

Reconèixer la relació 
Jesùs abans que res és relació. Ens donà la possibilitat que tinguem relació amb Déu i això l’obligà a tenir-la amb nosaltres.
Sense haver sabut descobrir prèviament la manera de relacionar-se amb personatges tan complicats com nosaltres mai no ens hauria pogut estimar.
Per això va triar d’establir-se sòlidament en nosaltres com a relació. Va ser la millor manera que va trobar per tenir-nos segurs al seu costat, tot mantenint la distància d'amic ja que nosaltres no érem ell, això és clar. Nosaltres érem algú que tenia relació amb ell de la mateixa manera que ell era algú que tenia relació amb nosaltres però amb la petita diferència que ell sempre sabia com avançar-se en aquesta relació que per això cada vegada era més forta i més joiosa.
D’aquesta relació molts n'han dit «esperit» o «esperit de relació». Efectivament, una característica tant de l’esperit com de la relació és que no es poden tocar. De la relació en diem esperit perquè relaciona i perquè aquest esperit és, pròpiament, la relació mateixa.
Jesús ens donà a conèixer la relació del Pare amb ell i la relació seva amb el Pare però també la relació que tenia el Pare amb la «Relació mateixa» i la relació de la «Relació mateixa» amb el Pare. Ens revelà la relació i per a fer-ho i perquè ho entenguéssim d'una vegada per totes esdevingué tot ell relació, prolongant la relació que ell tenia amb el pare fins a nosaltres, fins a fer-nos-en fills o iguals.
Així, podem reconèixer la relació d’aquest esperit —sant— en nosaltres, en l’amistat, l’afecte, l’estimació, la delicadesa, l’amor, la cura o les manyagueries: en el carinyo 

Sobre... Un record

El trenta
 
Devia tenir uns vuit anys. Va passar en el tramvia 30. El vaig agafar a la plaça Rovira i, com que era inici de trajecte, hi havia lloc per a seure. Vaig triar un banc de la dreta i vaig començar a repicar amb la moneda d'una pesseta el recolzador de la finestra. La qüestió és que tota la vida he conservat molt nítidament el fil del pensament que vaig anar teixint amb cada copet.
Pensava: la moneda de coure toca la finestra. La finestra toca la plataforma lateral. La plataforma toca el terra, el qual toca l’estructura inferior on hi ha les ballestes i els eixos, els quals toquen les rodes, les quals toquen les vies, les quals toquen les llambordes, les quals toquen el terra fins a tocar el carrer d’on vinc i el d’on vaig.
Pensava: aquest raonament és sòlid i fàcilment demostrable. De la relació d'una roda amb la via no cal ni parlar-ne perquè ja es veu.
Tot, doncs, estava en contacte amb tot d'una manera molt sòlida, res no deixava d’estar comunicat i les separacions no existien. Tot es relacionava amb tot, tot es tocava. L’univers era un de sol i jo, amb el meu raonament, l'estava tocant sencer amb cada repicó de la moneda.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Sobre... El parlar de la relació

Confio, això és tot 
En tot interior hi ha una relació i en tota relació hi ha un parlar. Un «diàleg» que no calla. Les paraules que allà s’hi diuen valen el seu pes en or. Les paraules alimenten la relació. La relació alimenta les paraules. En la relació es dóna el misteri de l’encarnació de la paraula que no vol res més que això: parlar, no callar. Aquest relat sense principi ni fi simplement es fa, es va fent.
De vegades, però, aquest relat s’ha de desbrossar. Se li ha de fer espai, se n’ha de ser conscient. Aleshores, aquest diàleg passa a primer terme —un primer terme silenciós— de tots els altres possibles diàlegs que un pugui mantenir. Un ha de dir: «Sóc conscient que parlo, però com que «no puc» dir amb «qui» parlo, dic que parlo en la relació que mantinc amb ell i, com que això és asseverable en alt grau per part meva, hi confio i em mantinc en pau en la relació que m’és donada de tenir-hi. Ella és el meu paradís». El salm 139 diu: 
El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls i visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, la meva ànima és així. Confio, això és tot

dimarts, 5 de setembre de 2017

Sobre... Donar el pas

Totes les seves significacions 
El pas de l’encarnació és el tema i el malson de la nostra vida. El pas que en un moment determinat donem o donàrem cap a la nostra encarnació, cap a ara. El pas que fa que ens preguntem d’on l’hem donat i cap on l’hem donat. No sé què faríem sense aquesta paraula que ens recorda on i d’on som. 
El Pas de l’Encarnació, però, també és un carrer al llindar del barri de Gràcia —d’on sinó ho podria ser?— que es refereix al misteri que allò tan fràgil, subtil i fonedís com és una paraula, pugi arribar a ser carn amb els corresponents ossos, sang i boca com els meus. Boca: per tant també uns llavis amb els quals parlar. 
El pas de l’encarnació: som responsables d’aquest pas en totes les seves significacions
—Ja havia parlat d'aquest carrer. Vegeu aquí

Sobre... Un gos

Com dimonis trobar un sistema 
 
«El problema del paradís és la porta» va pensar el gos. Està molt bé que jo el conegui, està molt bé que jo sàpiga on és, però encara estaria millor si trobés la manera d’engrescar la gent a coneixe’l. Una manera simple, de conte, dita com si no es digués res. Guuaau-aau, una cosa així, suaau. Com ho podria fer? La tasca és important —seguia pensant el gos— perquè en depèn o no la felicitat i això ho sé per experiència. Si, per exemple, els dic: «El paradís és allà» i amb la pota els assenyalo l’indret on és, ningú, llevat d’algun nen, em creurà. D’altra banda, si per generar expectatives, els parlo de l’existència o no del paradís tampoc no em «creurà» ningú perquè el tema es quedarà en el món dels postulats teòrics que no s’acaben mai. Aquesta tampoc és la solució. «Donar-lo a conèixer» és l’expressió que més s’apropa a allò que m’agradaria fer, perquè amb aquestes paraules dic que es parteix del coneixement —o de la vivència o del sojorn— que jo en tinc i que per això és veritat. També dic que m’hauré pogut prendre prou de temps com per empaquetar aquest «coneixement-vivència» —això sí, amb molta cura i protegit amb finíssims i delicats papers de seda japonesos— i, finalment, dic que per fi l’hauré donat. Però no l’hauré donat de qualsevol manera, deixant el paquet, posem per cas, damunt la tauleta de vidre del rebedor de la casa de la persona a qui el vull donar, no! Es tracta de donar-lo amb plenitud. Es tracta que per a aquesta persona no sigui tan sols un obsequi sinó un descobriment, una plenitud per a ella com ho és per a mi.  
«Sí, donar-lo a conèixer és el que voldria. Com dimonis trobar un sistema per a fer-ho» pensava el gos

diumenge, 3 de setembre de 2017

Sobre... La cambra interior sagrada

«La cambra interior sagrada»

Exercicis d’interiorització

oOo

He aplegat els textos que porten l'etiqueta «Interior» en un pdf.
Si hi voleu accedir podeu fer clic aquí
Com a postludi he escrit aquesta «Cua»

oOo

Cua
Llavors reflexionà i es digué: aniré a trobar el pare. Lc 15 
El Fill Pròdig és l’encarnació d’això portem dit. El fill pròdig torna a casa, torna a l’interior i d’aquest tornar ell en fa un treball, es veu obligat a fer-lo per no sucumbir. Sense un interior on poder hostatjar o pensar amorosament totes les coses que li han passat no sobreviuria. Necessita aquest lloc i per això el crea i el pateix i el gaudeix. Les «noves-velles» costums de casa el seu pare després de tant temps d’estar-ne allunyat convivint amb les «velles-noves» costums que ell havia adquirit «allà». Tot això pobla el seu interior. La seva ànima és això. És sagrada de tot això perquè aquí les coses, enlentides, han estat pensades —reflexionades— i encaminades. 
Tots els interiors de tothom estan fets de coses semblantment grans i, si això és així, vol dir que aquesta també és la història dels profetes i de Jesús mateix i ens demostra com és urgent prendre consciència de tots els detalls per més insignificants que ens semblin d’aquest interior perquè tots som fills pròdigs, tots tornem amb el nostre bagatge a casa, a l’interior, al Pare.  
El cristianisme —el Llibre, la Bíblia, la Paraula, els sacraments, els exercicis de pietat, etc.— ens convida a prendre molt seriosament aquests exercicis d’interiorització —«exercicis espirituals»— i ens dóna eines molt subtils i enriquidores per combatre l’«enemic». La força ens vindrà en funció de la profunditat en la qual ens haurem submergit en aquest interior nostre que és un lloc creador d’immunologia per excel·lència. En alerta constant i amb fortes mesures de precaució podem entrar amb tranquilitat en la confrontació activa amb tot allò que té la capacitat de matar-nos oposant-li la nostra capacitat específica de persona que haurem après a ser per sobreposar-nos a la mort.  
El nostre entorn també és la nostra trascendència i, com més gran és el perill que emana de l’exterior més fortament li hem de fer front de manera cada vegada més trascendent. Per això ens cal l’autoritat d’una «altra vida» en la pròpia vida que sigui el nostre més íntim «encara no» ja que, la meva transformació, això sí que és urgent! 
Ens cal l’autoritat de «les escriptures» que, com un entrenador, ens diuen: «Tu pots el que vols, tu has de poder voler allò que has de fer i en tens capacitat i jo no vull de cap manera que tu no vulguis». Com un bon entrenador, doncs, constantment ens dissuadeix d’abandonar com ho fan els sagraments i la Paraula i l’Església.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Sobre... Perdre el cap

Si haguéssiu vist
Quan posem el cap al nostre interior sagrat correm el risc de perdre’l.
L'Evangeli de sant Marc explica la decapitació de sant Joan. En el relat hi ha elements —Herodes, Herodies, la safata, etc— que, a més de facilitar les prèdiques dels mossens, han generat rius de tinta o, fins i tot, més d'una òpera com si es volgués desviar l'atenció del que fa el cas perquè, efectivament, aquell dia «el guarda hi anà i el decapità» però realment sant Joan havia perdut el cap molt abans. Un perd el cap quan ha trobat un centre de coordinació molt millor que el del seu cap. Un que perd el cap és com si l’hagués posat en el cap d'algú altre, en un «més-que-cap», en un «cap de caps» o a l’interior del cap de la galàxia on ara mateix s’hostatja. Així les coses, a un tant se li en dóna el seu cap i si li tallen és com si no fessin res. Què importa un cap més o un cap menys com el seu? Si ja no li pertany! Si el tallen què es pensen que tindran? Es pot tallar una galàxia? De què la tallaríem o la separaríem?
El meu cap no és important —pensava sant Joan— i qui sap si no és millor que me’l tallin. De fet la decapitació seria una representació de la meva realitat ja que fa molt temps que visc amb el cap tallat. Si me’l tallen veuran. Segur que veuran. Però què veuran? No veuran un cap tallat tal com ells volien o s'imaginaven perquè el cap que ells volen tallar no es pot tallar, no és tallable perquè entre d'altres raons no ens pertany.  
Jo vaig perdre realment el cap un dia molt abans de néixer, quan encara era al ventre de la mare i en aquell interior vaig veure l’univers sencer i vaig saltar d’alegria, però encara l'havia de perdre una altra vegada, un dia, mentre batejava al Jordà.  
Si vosaltres haguéssiu vist o sentit el que jo vaig veure en les dues ocasions entendríeu de què us estic parlant
Herodes envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda hi anà, el decapità a l'interior de la presó, portà el cap en una safata i el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Mc 6
 

dilluns, 28 d’agost de 2017

Sobre... El salm vuitanta-set(2)

Prendre possessió (2) 
Quan finalment haurem donat el pas, ens trobem amb la sorpresa que és el mateix interior que es dirigeix a nosaltres amb paraules semblants a les que havíem dit abans de donar-lo: «Tu ets meu, et reconec, t’acullo i et prenc per possessió». 
Aquestes paraules de benvinguda —aquests «oracles gloriosos»— fan que ja no ens quedi cap dubte que hem arribat a casa. I tan és així que són molts els qui surten a rebre’ns i ens saluden tot presentant-se amb efusió: «Aquest i aquell altre també són ciutadans de l’interior». Entre ells hi ha nombrosos cantors i dansaires que, mentre algú pren nota del nostre nom per inscriure’l en el llibre de registre, aclamen: «Benvingut, tu també, ciutadà de l’interior!». 
La segona part del salm vuitanta-set diu: 
Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada: aquest i aquell altre són fills de Sió». El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió» I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió». Sl 87

diumenge, 27 d’agost de 2017

Sobre... El salm vuitanta-set

Feliços 
La primera part del salm vuitanta-set diu: 
El Senyor té el palau a la muntanya santa i estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob. S'han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos: «Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada». Sl 87
«Així doncs, Sió és allò que s’ha dit d’ella. Sió, pròpiament, no existeix. És el producte d’un pur parlar!». Aquestes paraules em vingueren al cap un onze de juliol, festa de sant Benet i, mentre els monjos cantaven l'antífona...
S'apartà voluntàriament ignorant, sàviament indocte. Visqué en la solitud, sota la mirada única de Déu que tot ho veu.
[...] em va semblar que visualitzava el sant com un vellet anònim que passava pel meu costat, però sant Benet era més que aquest vellet. També era allò que al llarg de les generacions s'ha dit d’ell i per això és tots els seus monestirs i és cadascún dels monjos i és tots els qui li som devots i per això diem d'ell que és tan gran.
Potser també és això el que expressem quan diem «Fill de l’Home», és a dir «Fill de totes les paraules que els homes haurem dit d'ell».
També Jesús s'interessa pel que es diu d'ell però vol que siguem nosaltres els qui diem qui és. Més que allò que ell «objectivament» pugui ser li cal la nostra opinió i escoltar la nostra paraula: allò que nosaltres veiem i creiem d'ell, fent-nos responsables del que direm. O millor: fent-nos «cocreadors» seus. Així, es pot dir que ens equipara al Pare, ens posa en contacte directe amb ell i ens fa —ens diu— feliços, ja que dificilment hi pot haver una felicitat més gran: «Feliç de tu: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!»
Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc? Mt 16

dijous, 24 d’agost de 2017

Sobre.... Una figuera

Tu ets el mateix
Per parlar de l’interior d’un dels arbres més antics del món solem parlar del seu cor. Parlem del cor de la figuera perquè és lògic pensar que amb ell ens arribin també els coneixements més antics del món. Posar-se sota la seva ombra, doncs, és entrar en comunió amb coneixements com a mínim dels temps d’Adam i Eva que la van utilitzar de vestit. Un, doncs, quan està sota una figuera, està sota coses grans o molt grans i si respireu la fragància tan intensa de les seves fulles veureu com té el poder de transportar-nos-hi. La paraula ficus és molt antiga i ni els hebreus, ni els grecs, ni els llatins, es van molestar mai a adaptar-la. Així, sense etimologia, ha passat pràcticament igual de generació en generació. Aquest breu diàleg dóna tetimoni de les coses grans o molt grans que poden passar a l’abric d’una figuera:
Felip digué a Bartomeu: —L’hem trobat. És un dels nostres. 
Bartomeu li contestà: —En pot sortir res de bo d’aquí?
Felip digué: —Vine i ho veuràs.
Jesús, en veure'l, digué: —Mireu, un home que no enganya, un home transparent.
Bartomeu li contestà: —D'on em coneixes?
Jesús digué: —T'he vist quan eres sota la figuera.
Bartomeu li contestà: —Tu ets Fill del mateix Déu.
Jesús digué: —Creus perquè et dic que t'he vist sota la figuera?
Bartomeu li contestà —Tu ets el mateix amb qui jo abans estava tan unit, allà, a l’interior, a l’ombra d’aquella antiga figuera. Tu ets ell. Amén.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Sobre... Prendre possessió

No sense alguna certesa  
Prendràs possessió del teu territori, així redreçaràs el cap
Arriba un moment en la vida d’una persona que comença a tenir edat per a reconèixer qui o on és. Reconèixer, per exemple, el lloc d’on és. «Ah, és veritat, sóc d’aquí, de Barcelona!» com si abans no se n’hagués adonat i ara no li toqués més remei. «Sí, tens raó! Valldaura, el Mas Guinardó, el carrer de les Camèlies o l'Alegre de Dalt, sí»
Dir que aquest és el meu lloc o que és el més semblant a allò que diu la gent quan diu «casa meva». No puc dir que el desconec: el reconec, com si ja no me’n pogués amagar més i l’hagues d’acceptar per evidència.
Amb el nostre interior passa el mateix. Podem constatar l'evidència, per exemple, en el diàleg que allà dins no cessa, innegable i incomparablement. Prendre’n possessió, doncs, seria el tema o l'expressió que més escauria o més convindria a la nova situació. Arriba un moment que hem de prendre possessió d’aquest domini. Hem de dir: aquesta terra interior és la meva, la reconec i ara, amb tots els indicadors a la mà, simplement n’he de prendre possessió. Plof. Donar el pas. Prendre possessió d’aquest interior meu sagrat com a indret, com a terra, com a pàtria, com el meu lloc. Dir senzillament: «Ah, era aquí on volia arribar!» no sense reconèixer, però, que «aquí» no hi hauria arribat sense alguna certesa prèvia, sense una promesa, sense algú que abans no m’hi hagués engendrat.
Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat Sl 110

dilluns, 21 d’agost de 2017

Sobre... L'oració

Quantes coses! 

Diu el Senyor: jo els faré entrar i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració  Is 56
L’interior sagrat de la persona no són les parets que el limiten.
L’interior sempre està fent-se. L’interior és oració.
L’oració sempre està fent-se, l’oració és aquest interior sagrat.
L’oració, però, abans de començar necessita un primer impuls, un copet de res a l’espatlla que la desvetlli i la posi en marxa. Algú que li digui: «Jo t’hi faré entrar».
Sense aquesta veu, una oració mai no començaria i per això li és imprescindible el testimoni d'algú que, per haver-hi estat, l’encoratgi a entrar on ella vol entrar, allà on tot és oració.
Descriure els espais d’aquest interior en els quals entra l’oració és impossible. Cap mesura ni cap mesurador serviria perquè allà, un pam de terra conté «miríades d'àngels, l'aplec festiu i l'assemblea dels primers inscrits». He 12  
Quantes coses que depenen d'un cop de no res a l'espatlla!
A Rosa Clemente
«amb els àngels, amb els primers inscrits, a l'aplec festiu»
21 d'agost

divendres, 18 d’agost de 2017

Sobre... Ara

D'una tertúlia
Un dia, després de sopar, uns quants ens reunírem i quan tots fórem a l’interior ell digué: «Us ho asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo sóc ara». Nosaltres, somrient, li diguérem: «Que ara siguis i que no no-siguis, ja es veu!». Però ell replicà: «No, no! És que jo sóc l’ara, el mateix ara, l’ara mateix, com podeu veure». 
Alguns assentírem enfervorits: «Tens raó, ara ets i ets l’ara! El luxe de la demora que portàvem fins ara era fastigós i no ens el podem permetre més. Per tant ara, a partir d’ara, serà per a nosaltres ara per sempre més. Ara ja no hi haurà cap més abans d’ara ni cap després, per més que visquem a l’any dos mil. Ara ja no ens en separarem. Ara, cada pensament seguirà el fil d’ara i serà un cant nou d’ara. Tens raó, això sí que és una gran revelació: abans vivíem d’una manera miserable. Sense ara vivíem prostergats, desplaçats i carregats de deutes amb el temps, però a partir d’ara tot serà diferent perquè el nostre temps començarà a comptar des d’aquest mateix ara. 
Llavors, pel carrer se sentí algú que cridant amb força li digué a algú altre: «Que no ho veus? Si és ara!» 
Va ser un Ara subratllat i emfatitzat molt dolçament, o potser tan sols m’ho va semblar a mi. Em recordà l’ara aquell de Zacaries: «Ara, mestre, deixeu anar en pau el vostre servidor perquè els meus ulls acaben de veure la salvació». Era un ara que deixava veure de manera diàfana l'hora de l'ara de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, un ara on el seu Messies ja governava. Ap 11
 

dilluns, 14 d’agost de 2017

Sobre... Les llàgrimes de sant Llorenç

Com pots veure
Una nit, mentre contemplava caure les llàgrimes de sant Llorenc per una finestra que hi ha a l’interior de casa, vaig sentir que, pel carrer, algú que passava acabava de dir: «—Mira!»  
El to imperatiu de la veu em va fer pensar que, efectivament, veure el que veiem era del que es tractava. Sí: em veia a mi mateix mirant el que veia i no veia res més perquè aquesta altra cosa que no veia no existia. En veure, doncs, veia el present de l’evidència que és veure i, si deia que veig, també em comprometia amb el que veia. 
Hi havia certesa, veracitat, exactitud i seguretat en això que veia. No sabia què veien els demés però sí que sabia amb tota convicció que ells també tenien un gran compromís amb el seu veure-hi. Tampoc sabia què hagués vist, per exemple, si hagués nascut ara fa un milió d’anys però sí que sabia que el seu transcurs hauria portat al punt que era jo i que aquest punt era ara.  
Semblava que algú m’hagués triat i escollit amb molta precisió fixant-se fins i tot en els meus defectes i les meves mancances per assistir a aquest tan gran espectacle. Perquè no hi havia cap més espectacle que aquest que estava veient i això em semblava d’una responsabilitat enorme. No era una cosa qualsevol veure el que veia perquè veia el cel i els estels i les llàgrimes i la terra i no podia fer veure que no ho veia o que allò no era important ja que el meu mateix veure en formava part. 
«Mira, com pots veure, ets viu» va dir la veu del carrer abans de desapareixer en la nit. 
Mira, tot el cel fins al punt més alt i tota la terra amb el que conté són del Senyor, el teu Déu, però ell es fixà només en els teus pares, els estimà i, d'entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara pots veure. Dt 10
 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Sobre... Una gran avinguda

Preparada i inesperada
Si ens imaginem l’anada que anem fent cap a aquest interior nostre com una expedició, no podem deixar de pensar en el camins o en les avingudes que hauran acollit els nostres passos.  
Sant Pau dóna la imatge d’una llarga avinguda que, en la història, haurà portat de dret a l’interior de la història mateixa.  
El camí és dels israelites, diu. El camí és ells. El camí són els seus bellíssims salms però aquesta avinguda encara no és la porta, encara és camí i, tot i que mena al llindar, no l’atravessa, no l’arriba a passar. Tan sols hi mena, hi introdueix l’esguard i els passos però no s’allarga fins a l’interior. Sant Pau diu: 
és dels israelites la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la llei, el culte i les promeses i són d'ells també els patriarques... 
Però sant Pau vol indicar-nos cap on porta aquest camí: 
...finalment ha sortit d'ells el Crist, el Fill del Pare, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén. Rm 9 
Com si digués: «Aquests batecs que acabem de sentir assenyalen la veracitat dels cants que hem cantat tot venint i que hem caminat en la bona direcció i que ja som a l’interior de la història, al cor de la revelació d’aquest mateix fet i que, arribats aquí, l’esguard se'ns obre a una plenitud preparada però del tot inesperada, amén».
 

dissabte, 12 d’agost de 2017

Sobre... Escriure a la porta

Poema
Escric: «Guardo en el meu cor les paraules que avui em dones, les inculco als meus fills, en parlo a casa i anant de camí i quan me'n vag al llit i quan em llevo. Me les lligo a la mà com un distintiu, les porto posades com una marca entre els ulls. Les escric a l'entrada de casa meva, a la meva porta». 
També escric: «Ciutats grans i boniques que jo no he construït, cases plenes de béns de tota mena que jo no hi he posat, cisternes tallades a la roca que jo no hi he fet, vinyes i oliverars que jo no he plantat» Dt 6. 
Escric el poema d'un interior que jo no he erigit
 

divendres, 11 d’agost de 2017

Sobre... Fer experiència

La pantalla 
Fer o tenir experiència de Déu és fer o tenir experiència de la paraula de Déu. Fer o tenir experiència de la paraula de Déu és, per exemple, fer-la o tenir-la de la paraula llavis, els seus:  
És veritat el que diuen els meus llavis, és una paraula irrevocable, diu el Senyor  
Però també dels meus:  
Plens de goig els meus llavis us aclamaran enmig de cants  
Fer o tenir experiència de la paraula: no aplicar-la metafòricament 
Llavors Déu digué a Moisès: —Jo sóc el qui sóc 
El nom dient una cosa relativa però dient la relació mateixa 
El Pare és Déu però també la divinitat mateixa. Els homes tenim amor però Déu és Amor. Els homes tenim relacions però Déu és relació.
Finalment la llum il·lumina la pantalla humana
 

dijous, 10 d’agost de 2017

Sobre... La digestió

Centinelles
Quan m'arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l'univers. Jr 15 
l’interior portem durant un temps l’aliment per a fer-ne la digestió —la digestió de l’aliment que és la paraula que és el goig del meu cor—. 
Així és com, a l’interior, la paraula actua eficaçment i, sense que fem pràcticament res, creix i dona fruits: a l’interior sagrat nostre —i, aquí, «sagrat» vol dir «dels qui creiem»—. 
Com podem veure, no són faules teixides hàbilment aquestes paraules del profeta Jeremies. Són centinelles 
Sobre teu Jerusalem he apostat centinelles. Ni de dia ni de nit no paren de vetllar. Is 62 

dilluns, 7 d’agost de 2017

Sobre... Com són les coses

Un dels destitjos més amagats
El desig de tota persona és donar-se a conèixer en profunditat, del tot, sense ombres. Aquest desig el tenim perquè durant els nostres primers temps de vida, la coincidència, la simultaneïtat, la sincrònia i la contemporaneïtat entre exterior i interior van ser totals. Durant nou mesos o des de molt abans. Donar-se a conèixer així, sense desfer-se en explicacions sinó per l’evidència del que som, és un dels desitjos més amagats en el cor del cos de tota persona i això tan sols ens és revelat en comptades ocasions durant les quals, però, podem conèixer realment com són les coses al regne: transfigurades.
 

Sobre... D'on vénen les coses

Com la llum 
Un dia els de casa, parlant d'esquena a mi, digueren: «D’on li ve això?». Jo, sense girar-me, vaig pensar que la pregunta estava molt ben feta per unes quantes raons. 
La primera perquè no s’interessaven per mi. Demanaven «d’on» em venia, demanaven l’origen d'allò que em «venia». Volien saber-ne la font probablement per posar-s'hi en contacte directament i no haver de tractar amb intermediaris. 
La segona era que em semblava que tenien raó no només per la lògica de la pregunta sinó perquè a mi també m’hagués agradat de dir-los-ho, però no a mitges sinó totalment, amb plenitud. Que la resposta fos una mena de «Que no ho veieu?» i l’evidència del que veien els fes callar. Però no es tractava tan sols que jo ho volgués. No podia dir-los, per exemple: «Voleu que en parlem? Anem a prendre una cervesa i us ho explicaré». Una experiència lluminosa com la que jo volia donar a la seva comprensió no depenia només de mi: havia de venir. 
La tercera raó apuntava a que calia seguir i no deixar de fer el que estava fent. Seguir com si no s’ho haguessin preguntat o jo no ho hagués sentit. Seguir, però amb un gran desig d'explicar-ho, com si fos la única cosa que veritablement m’importés de fer en aquesta vida. Tanmateix també calia seguir perquè la seva pregunta en el fons els delatava: prou que ho sabien d’on em venia, altrament no haurien dit res! Per tant, calia seguir perquè no deixessin mai de fer-se-la. 
Així, un dia d'agost, involuntàriament se'm donà l'oportunitat que tant esperava. Resulta que vàrem anar d'excursió a una muntanya molt alta sense haver-ho planejat. Érem quatre i entre ells hi havia el qui havia dit «D’on li ve?». Un dia, doncs... 
Un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué dalt una muntanya alta i els digué «Ara veureu d’on em ve tot això» i es transfigurà davant d'ells de manera que no els quedà cap dubte d’on li venia perquè la seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Mt 13 i 17

dissabte, 5 d’agost de 2017

Sobre... Un circuït

No entendre
Qui sap si Fichte no mirava al mateix lloc on mirava sant Pau quan va descriure als efesis el recorregut, les anades i vingudes del circuït d’amor de quan entrem en aquest interior sagrat que és on ens vol la vida. Sant Pau desitja tant que hi entrem que sembla desfer-se en la descripció amb matisos subtilíssims allà on Fichte tan sols parla d’«entrar». 
Sant Pau escriu: 
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin acomplerts: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
Entrem doncs en el circuït on la divinitat, a qui beneïm, ella mateixa també ens beneeix «amb benediccions». També entrem en un circuït fet d'un corrent que prèviament ens ha escollit «abans», molt abans que no fóssim i, com que això costa molt d'entendre, entrem en un circuït d'un no-entendre perquè desborda «com la vida, com la nostra pròpia vida!»

Sobre... Fichte

Diàfan 
«Si hi entreu —si entreu en el vostre interior sagrat de persona— us espera la més gran sorpresa que mai haureu imaginat: "la divinitat mateixa entrarà en vosaltres en la seva forma més primitiva, com a vida, com la vostra pròpia vida"». 
Aquesta frase és del filòsof alemany Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) però podria ser d'un místic. Diu que «la divinitat entra», que «entra en mi» i que «entra en la forma més antiga» —la original— però, com que estem parlant de la divinitat, és de suposar que al mateix temps també entra en la seva forma més actual: ara. 
Com que sabem que la paraula «divinitat» en temps de Fichte no era una paraula qualsevol, per això hem gosat preguntar-li:  
«—Disculpi senyor Johann ¿Com podria entrar una divinitat dintre meu? Que no ho veu que això és impossible o impensable? Ni hi cabria ni jo sobreviuria».  
«—Estimat —ens podria contestar— no em podeu negar que entra perquè això és prou perceptible, palpable i... amable! Entra perquè si no entrés cap religió ni ningú n’hauria dit mai res i resulta que en el fons, a poc que rasquem, tothom parla del mateix. Entra en un molt dolç acte d’entrar. Entra molt amablement i amb un gran somriure. Si no fos així els humans no perdríem el temps parlant-ne o —i això és el més important— gaudint-ne, no trobeu?». 
La formulació d’aquest pensament és molt neta, clara, simple i transparent. Probablement Fichte buscà la paraula més reconeixible a simple vista, la més simplement explicable a un infant, la més irreductible en «la vida» de tota persona per aparellar-la amb la paraula «divinitat» i va somriure quan es va adonar que l'acabava de dir: «La vida! La nostra pròpia vida!» La vida és la divinitat! Al mateix temps que la divinitat, doncs, la vida ha d’entrar —perquè entra— en nosaltres i en cap cas una sense l’altra i això és una evidència ja que no som morts. 
Probablement en el cor de Fichte glatia molt fortament aquell tan diàfan «Jo sóc la vida» de Jesús.
Glatir: voler, anhelar, cobejar, aspirar, ambicionar, pretendre, delerar, delir-se, impacientar-se, desficiar-se.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Sobre... L'impossible de descriure

Un espia a l’interior
L’exterior, a causa de la seva desconfiança, va crear una xarxa dedicada exclussivament a espiar l'interior. Un dia, un d'aquests espies, de tornada d'una expedició, va escriure en l’expedient: 
«... i de sobte aparegué un tro que es feu sentir sobre les aigües i sobre la tempesta, i les aigües eren torrencials i el tro era molt potent tot i que aquest tro, al mateix temps, era majestuós. El tro ho estavellava tot, el tro feia espurnejar flames de foc, el tro arremolinava el desert, el tro recargolava l'alzinar i escorçava les boscúries i al seu palau tot cantava alguna cosa impossible de descriure per immensa. Alguna cosa com: “Glòria!”» Sl 29

Sobre... Vacances

La mandra del voluntari 
Un conte 
Fra Ginebre —Fratello Ginepro di Assisi. Bevagna, 1190 – Roma, 1258— fou un dels primers amics de sant Francesc. Era un frare molt simpàtic que santa Clara anomenava «joglar de Déu» per les seves enlluernadores ocurrències que tenien molt de místiques i molt de poètiques.  
Fra Ginebre es prengué tan al peu de la lletra l’esperit franciscà que un dia descobrí que el millor per a viure era dir-ne a tot «germà». Així, per exemple, tan bon punt es llevaba exclamava: «Hola germana aigua!» o «Hola germana sandàlia!» i es passava el dia agermanant-se amb totes les coses que Déu li posava al davant, una darrera l’altre. 
Com tot mortal, però, fra Ginebre també tenia mandra. Li venia poc abans d’anar a fer un «servei» ja que, en el seu temps i a la seva manera, ell també fou un voluntari exemplar com tots nosaltres. Deia: «Quina mandra, ara, després de vacances i amb el sol que fa, haver d’anar fins aquell mas; tan bé que s'està aquí, a la fresqueta...» 
Un dia, però, se li acudí d’aplicar el seu sistema —«Hola germà llop, hola germana flor, hola germà ocell, etc.»— a la mandra i digué: «Hola germana mandra».  
Aleshores, a la pobre mandra a qui mai abans ningú no havia parlat ni estimat, se li ompliren els ulls de tanta alegria, que tota ella —la mandra— es transformà en coratge i simpatia i així és com aquell dia tots dos —la mandra i Ginebre— anaren de bracet fins a casa del beneficiari que estava a una hora de camí, sota un sol de justícia, però cantant i ballant com si res:
Lloat siau, Senyor, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i ens governa i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.  
El beneficiari, en veure’ls arribar, exclamà: «Caram, Ginebre, com és que avui veniu acompanyat? Qui és aquesta jove tan formosa que porteu de bracet?». Fra Ginebre amb un gest de cortesia es tragué la caputxa i feu les presentacions: «Germà Josep, us presento la meva amiga Mandra. Germana Mandra us presento el meu amic Josep» i tots tres s’encaminaren cap a la font a passar la tarda tot cantant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana aigua, la qual és molt útil i humil i preciosa i casta. 
Com que s'hi estava tant bé, aquell dia van apurar fins l'útim moment del capvespre i quan començà de fer-se fosc, tornaren xino-xano entonant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana lluna i les estrelles, al cel les has fetes clares i precioses i belles. 
Un cop a casa, Ginebre tingué cura d’en Josep mentre la germana Mandra encenia la llar de foc i preparava el sopar tot taral·lejant: 
Lloat siau, Missenyor, pel germà foc, pel qual tu la nit ens il·lumines, i ell és bell i alegre i robustós i fort. 
En Josep, que havia quedat contagiat per tantes i tan belles melodies, no vulgué ser menys i per acomiadar-los, una mica emocionat, improvitzà: 
Lloat siau, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor i sostenen malaltia i tribulació. Beats aquells qui es mantindran en pau, car de vós, Altíssim, seran coronats! 
De retorn al convent, la germana Mandra se sentia tan extraordinàriament feliç que li demanà permís a Ginebre per tornar l’endemà. Ell, davant la possibilitat de tenir l'ajut d'una companya tan eficient, exclamà: «Benvinguda a la Penya dels Voluntaris, germana Mandra!» i, pensant que el sol del dia següent ja els estava esperant, cantussejà movent els braços i giravoltant molt dolçament:
Lloat siau, Missenyor, amb totes tes criatures, especialment per nostre Germà Sol, el qual fa la claror i ens illumines. I ell és bell i radiant amb gran esplendor; de tu, Altíssim, porta significació. 
 
––––––––––––––––––––
Traducció dels fragments del Càntic del Sol: Fra Antoni Maria de Barcelona, O. M. C., 1889
Bibliografia sumària: Juan R. de Legísima i Lino Gómez Canedo: San Francisco de Asís. Sus escritos. Las Florecillas. BAC, Madrid, 1971, págs. 206-221
Imatge: Giotto di Bondone, frescos de la Vida de Sant Francesc. Assís

dilluns, 31 de juliol de 2017

Sobre... Meravellar-se

Posar dels nervis
Una característica de l’exterior és la capacitat que té de no meravellar-se de res. La seva ciència tan ben organitzada i la seva filosofia tan institucional han esdevingut una campanya militar permanent contra l’astorament que ensenya els seus cadets amb duríssims exercicis de resistència. Així, la societat titlla els sobresalts d'aquesta estupefacció com una afecció anímica negativa o com una confusió desagradable i importuna que cal superar a còpia d’esforços intel·lectuals. Si en els nostres temps es fa notar algun rastre tímid d’aquell quedar badant davant quelcom inaudit, generalment prové d’una veu marginal o de la paraula d’un llec davant la qual els experts arronsen les espatlles i segueixen l’ordre del dia establert. 
Això és així perquè l’exterior està en funció d’aquest interior sagrat del que estem parlant. Sense ell, a l’exterior no li caldrien ni els duríssims exercicis de resistència ni mantenir un costós exercit per a campanyes militars com aquestes. 
D'aquesta manera podem observar com l’interior sol ser fàcilment assaltat, pres o envaït per l’exterior que amb agresivitat desmesurada combat allò que li és tan incomprensible o que és tan espantosament diferent a ell i que es dóna en aquest interior on sempre sembla que res no passa mai.  
L’exterior té sapadors experts que troben la porta secreta per on entrar i ho fan no sense ressentiment, amb projecció —de projectil— absorció i voluntat d’aniquilament. Però un cop aquest exterior haurà penetrat ¿què pot fer-hi l’interior? Com gestiona aquesta invasió sense sucumbir?  
Perquè, efectivament, a l’interior no li passen coses com aquestes. L’exterior és barroer, exigent, prepotent i tan sols entén de galons, però l’interior ¿té armes per a defensar-se o per a contrarrestar tanta arrogància?  
Si li preguntéssim probablement ens diria que ell de tot això no hi entén i que ell tan sols és... pacient, bondadós i sense enveja, que no és altiu ni orgullós, ni groller ni egoista, que no s'irrita ni es venja, que ell de tot en diu «germà» i, com que troba goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta i de tot es meravella. 1 C 13 
L’interior diu: «Sóc així. Ho sento. No en sé més. No puc fer-hi res» i qui sap si no és precisament això el que posa tant dels nervis a l’exterior.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Sobre... Donar als amics

Pensar l'interior
Pensar el nostre interior és tan simple com pensar l’interior d’una casa. És fàcil fer-se la imatge d’una casa i del seu interior. Hem de fer, però, l’esforç o l’exercici de voler pensar-hi: «—Tenim la casa, molt bé. Ara tenim la porta i, tot seguit, l’interior, etc.». No cal reflexionar-hi amb intensitat però sí amb naturalitat: «Mira quin interior tan acollidor, guaita la taula, fixa’t quin rellotge i, oh, quants llibres...». Res de altre món. Fins aquí tot molt bé.  
Els problemes comencen si ens ve de cavil·lar en qui la va construir. Qui fou? Com era? Que reconeguem que no hem estat nosaltres ja és un gran pas però més enllà d'això no podem deixar de constatar l’«afany d’interior» que hi hagué en ser alçada. A qui es deu tanta precisió i tanta sincronia? Quan i amb quant de temps ho féu? Com foren els temps d’abans de l’inici i els de l’inici de la construcció, els temps de la cura amb que fou acabada, el temps de les relacions que s’hi van començar a donar, els temps de la vida incipient, els temps de l’espai, de la propietat o del joc, fins arribar al temps de l’eternitat, perquè es respiren tots aquests temps aquí dintre i, per això no ens podem treure del cap que qui la contruí no fou un constructor qualsevol 
Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els centinelles. És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics. Sl 127

divendres, 28 de juliol de 2017

Sobre... La deliciosa olor de l'herba

Una paraula no qualsevol 
Quan podem considerar una paraula com una paraula no qualsevol? Què diem quan diem «no qualsevol»? Generalment tendim a pensar en paraules dites amb passió o amb tendresa o amb poesia o amb grans dots de declamació. De tot això no cal posar exemples: poetes, filòsofs, teòlegs, cantants... 
El problema, però, el tenim quan diem que la paraula s’encarna. Aleshores sí que tenim un problema perquè la distància que separa la paraula d’allò que designa desapareix i aquestes dues entitats es fonen. 
El nostre comportament davant d’aquest fet sol ser el de passar-hi de puntetes o d’ubicar ràpidament el significat en un dels classificadors que tenim al cervell. Així tenim els grups de paraules «poètiques, profundes, simpàtiques, enginyoses, etc» en un dels quals les anem encabint. No tenim, però, l’apartat de «paraules encarnades» perquè no existeix i perquè és impossible d’imaginar ja que no corresponen a la imaginació sinó a la realitat. A una altra realitat. Però per aquí el món no hi vol passar i per això dóna per impossible aquesta possibilitat: que la paraula alguna vegada s’hagi encarnat. Amb tot, encara que al món no li agradi, no podem negar l'evidència perquè, efectivament, un dia paraula s’encarnà i des d’aleshores la nostra vida ha canviat tant que la història n’ha quedat fortament tocada: ni pot fer marxa enrrera ni pot fer veure que això —que la paraula s’ha fet home— no ha passat mai. Des d'aleshores ja no podem parlar com abans per «tant de dir que comporta la paraula» (Paul Celan).
Considerar això fa estremir i podem comprovar com tendim a passar-hi per alt en considerar, per exemple, les paraules del profeta Isaïes com un exercici retòric més o menys reeixit, però si les pensem una a una, poc a poc, delectant-nos en el temps de la seva grandesa i sense por, constatarem com ens mullen amb la seva pluja. La boca d'Isaïes no deia precisament «coses poètiques». Si un para bé l'orella encara podrà sentir la remor de la tria que féu abans de sel·leccionar-les:
Sereu alletats amb l'abundància del consol i xuclareu les delícies de la llet 
Sí, l'«interior sagrat en nosaltres» —Jerusalem— és fet de paraules fortes com aquestes, totes elles encarnades. Si no les llegíssim així, si no ens trasbalsessin no tindrien sentit ja que, en entrar en aquest interior, ens trobem de sobte i de ple en una festa en la qual ens és donat de gaudir dels delicadíssims moviments de decantació que s'hi donen, amb aigües, riqueses i paus com un torrent que desborda. Ho ha de fer, altrament no seria encarnació de res i, sense desbordar-se, no eliminaria la dualitat.  
A l’interior —on, sinó?— el cor batega fort de goig i l’olor de l’herba és deliciosa: 
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l'estimeu. Estigueu contents amb ella, tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l'abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç, i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos.» Is 66

dimarts, 25 de juliol de 2017

Sobre... La vida

 «En vida teva» 
Quan felicitàvem el pare que es deia Jaume, ell acostumava a dir: «En vida teva».
Aquesta frase, malgrat ser tan convencional, fa pensar...
Per exemple, fa pensar en una gran cortesia: «La meva felicitat és en la teva vida i, primer i abans que la meva felicitat, hi ha la teva vida a qui escau cedir cortesment el pas» 
Per exemple, en una relació entranyable: «La meva felicitat i la teva vida estan tan íntimament relacionades que si tu no tinguessis vida jo no tindria felicitat» 
Per exemple en una formulació per passiva: «La meva felicitat, puix està tan allotjada en la teva vida, que visquis serà la meva felicitat i que visquis també serà la meva vida. 
Dir «en vida teva» és dir un cant a la vida com si fos ella, la vida, que fes circular el seu alè pels nostres llavis, com si se celebrés i es cantés a ella mateixa amb molta alegria... en nosaltres!