dimarts, 22 d’agost de 2017

Sobre... Prendre possessió

No sense alguna certesa  
Prendràs possessió del teu territori, així redreçaràs el cap
Arriba un moment en la vida d’una persona que comença a tenir edat per a reconèixer qui o on és. Reconèixer, per exemple, el lloc d’on és. «Ah, és veritat, sóc d’aquí, de Barcelona!» com si abans no se n’hagués adonat i ara no li toqués més remei. «Sí, tens raó! Valldaura, el Mas Guinardó, el carrer de les Camèlies o l'Alegre de Dalt, sí»
Dir que aquest és el meu lloc o que és el més semblant a allò que diu la gent quan diu «casa meva». No puc dir que el desconec: el reconec, com si ja no me’n pogués amagar més i l’hagues d’acceptar per evidència.
Amb el nostre interior passa el mateix. Podem constatar l'evidència, per exemple, en el diàleg que allà dins no cessa, innegable i incomparablement. Prendre’n possessió, doncs, seria el tema o l'expressió que més escauria o més convindria a la nova situació. Arriba un moment que hem de prendre possessió d’aquest domini. Hem de dir: aquesta terra interior és la meva, la reconec i ara, amb tots els indicadors a la mà, simplement n’he de prendre possessió. Plof. Donar el pas. Prendre possessió d’aquest interior meu sagrat com a indret, com a terra, com a pàtria, com el meu lloc. Dir senzillament: «Ah, era aquí on volia arribar!» no sense reconèixer, però, que «aquí» no hi hauria arribat sense alguna certesa prèvia, sense una promesa, sense algú que abans no m’hi hagués engendrat.
Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat Sl 110

dilluns, 21 d’agost de 2017

Sobre... L'oració

Quantes coses! 

Diu el Senyor: jo els faré entrar i prendran part en les festes dins la meva casa d'oració  Is 56
L’interior sagrat de la persona no són les parets que el limiten.
L’interior sempre està fent-se. L’interior és oració.
L’oració sempre està fent-se, l’oració és aquest interior sagrat.
L’oració, però, abans de començar necessita un primer impuls, un copet de res a l’espatlla que la desvetlli i la posi en marxa. Algú que li digui: «Jo t’hi faré entrar».
Sense aquesta veu, una oració mai no començaria i per això li és imprescindible el testimoni d'algú que, per haver-hi estat, l’encoratgi a entrar on ella vol entrar, allà on tot és oració.
Descriure els espais d’aquest interior en els quals entra l’oració és impossible. Cap mesura ni cap mesurador serviria perquè allà, un pam de terra conté «miríades d'àngels, l'aplec festiu i l'assemblea dels primers inscrits». He 12  
Quantes coses que depenen d'un cop de no res a l'espatlla!
A Rosa Clemente
«amb els àngels, amb els primers inscrits, a l'aplec festiu»
21 d'agost

divendres, 18 d’agost de 2017

Sobre... Ara

D'una tertúlia
Un dia, després de sopar, uns quants ens reunírem i quan tots fórem a l’interior ell digué: «Us ho asseguro: des d'abans que Abraham nasqués, jo sóc. Jo sóc ara». Nosaltres, somrient, li diguérem: «Que ara siguis i que no no-siguis, ja es veu!». Però ell replicà: «No, no! És que jo sóc l’ara, el mateix ara, l’ara mateix, com podeu veure». 
Alguns assentírem enfervorits: «Tens raó, ara ets i ets l’ara! El luxe de la demora que portàvem fins ara era fastigós i no ens el podem permetre més. Per tant ara, a partir d’ara, serà per a nosaltres ara per sempre més. Ara ja no hi haurà cap més abans d’ara ni cap després, per més que visquem a l’any dos mil. Ara ja no ens en separarem. Ara, cada pensament seguirà el fil d’ara i serà un cant nou d’ara. Tens raó, això sí que és una gran revelació: abans vivíem d’una manera miserable. Sense ara vivíem prostergats, desplaçats i carregats de deutes amb el temps, però a partir d’ara tot serà diferent perquè el nostre temps començarà a comptar des d’aquest mateix ara. 
Llavors, pel carrer se sentí algú que cridant amb força li digué a algú altre: «Que no ho veus? Si és ara!» 
Va ser un Ara subratllat i emfatitzat molt dolçament, o potser tan sols m’ho va semblar a mi. Em recordà l’ara aquell de Zacaries: «Ara, mestre, deixeu anar en pau el vostre servidor perquè els meus ulls acaben de veure la salvació». Era un ara que deixava veure de manera diàfana l'hora de l'ara de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu Regne, un ara on el seu Messies ja governava. Ap 11
 

dilluns, 14 d’agost de 2017

Sobre... Les llàgrimes de sant Llorenç

Com pots veure
Una nit, mentre contemplava caure les llàgrimes de sant Llorenc per una finestra que hi ha a l’interior de casa, vaig sentir que, pel carrer, algú que passava acabava de dir: «—Mira!»  
El to imperatiu de la veu em va fer pensar que, efectivament, veure el que veiem era del que es tractava. Sí: em veia a mi mateix mirant el que veia i no veia res més perquè aquesta altra cosa que no veia no existia. En veure, doncs, veia el present de l’evidència que és veure i, si deia que veig, també em comprometia amb el que veia. 
Hi havia certesa, veracitat, exactitud i seguretat en això que veia. No sabia què veien els demés però sí que sabia amb tota convicció que ells també tenien un gran compromís amb el seu veure-hi. Tampoc sabia què hagués vist, per exemple, si hagués nascut ara fa un milió d’anys però sí que sabia que el seu transcurs hauria portat al punt que era jo i que aquest punt era ara.  
Semblava que algú m’hagués triat i escollit amb molta precisió fixant-se fins i tot en els meus defectes i les meves mancances per assistir a aquest tan gran espectacle. Perquè no hi havia cap més espectacle que aquest que estava veient i això em semblava d’una responsabilitat enorme. No era una cosa qualsevol veure el que veia perquè veia el cel i els estels i les llàgrimes i la terra i no podia fer veure que no ho veia o que allò no era important ja que el meu mateix veure en formava part. 
«Mira, com pots veure, ets viu» va dir la veu del carrer abans de desapareixer en la nit. 
Mira, tot el cel fins al punt més alt i tota la terra amb el que conté són del Senyor, el teu Déu, però ell es fixà només en els teus pares, els estimà i, d'entre tots els pobles, escollí els seus descendents, que sou vosaltres, com ara pots veure. Dt 10
 

diumenge, 13 d’agost de 2017

Sobre... Una gran avinguda

Preparada i inesperada
Si ens imaginem l’anada que anem fent cap a aquest interior nostre com una expedició, no podem deixar de pensar en el camins o en les avingudes que hauran acollit els nostres passos.  
Sant Pau dóna la imatge d’una llarga avinguda que, en la història, haurà portat de dret a l’interior de la història mateixa.  
El camí és dels israelites, diu. El camí és ells. El camí són els seus bellíssims salms però aquesta avinguda encara no és la porta, encara és camí i, tot i que mena al llindar, no l’atravessa, no l’arriba a passar. Tan sols hi mena, hi introdueix l’esguard i els passos però no s’allarga fins a l’interior. Sant Pau diu: 
és dels israelites la gràcia de fills, la glòria de la presència de Déu, les aliances, la llei, el culte i les promeses i són d'ells també els patriarques... 
Però sant Pau vol indicar-nos cap on porta aquest camí: 
...finalment ha sortit d'ells el Crist, el Fill del Pare, que és Déu per damunt de tot. Sigui beneït per sempre, amén. Rm 9 
Com si digués: «Aquests batecs que acabem de sentir assenyalen la veracitat dels cants que hem cantat tot venint i que hem caminat en la bona direcció i que ja som a l’interior de la història, al cor de la revelació d’aquest mateix fet i que, arribats aquí, l’esguard se'ns obre a una plenitud preparada però del tot inesperada, amén».
 

dissabte, 12 d’agost de 2017

Sobre... Escriure a la porta

Poema
Escric: «Guardo en el meu cor les paraules que avui em dones, les inculco als meus fills, en parlo a casa i anant de camí i quan me'n vag al llit i quan em llevo. Me les lligo a la mà com un distintiu, les porto posades com una marca entre els ulls. Les escric a l'entrada de casa meva, a la meva porta». 
També escric: «Ciutats grans i boniques que jo no he construït, cases plenes de béns de tota mena que jo no hi he posat, cisternes tallades a la roca que jo no hi he fet, vinyes i oliverars que jo no he plantat» Dt 6. 
Escric el poema d'un interior que jo no he erigit
 

divendres, 11 d’agost de 2017

Sobre... Fer experiència

La pantalla 
Fer o tenir experiència de Déu és fer o tenir experiència de la paraula de Déu. Fer o tenir experiència de la paraula de Déu és, per exemple, fer-la o tenir-la de la paraula llavis, els seus:  
És veritat el que diuen els meus llavis, és una paraula irrevocable, diu el Senyor  
Però també dels meus:  
Plens de goig els meus llavis us aclamaran enmig de cants  
Fer o tenir experiència de la paraula: no aplicar-la metafòricament 
Llavors Déu digué a Moisès: —Jo sóc el qui sóc 
El nom dient una cosa relativa però dient la relació mateixa 
El Pare és Déu però també la divinitat mateixa. Els homes tenim amor però Déu és Amor. Els homes tenim relacions però Déu és relació.
Finalment la llum il·lumina la pantalla humana
 

dijous, 10 d’agost de 2017

Sobre... La digestió

Centinelles
Quan m'arribava la vostra paraula, jo la devorava: ella ha estat el goig i l'alegria del meu cor. Jo porto el vostre nom, Senyor, Déu de l'univers. Jr 15 
l’interior portem durant un temps l’aliment per a fer-ne la digestió —la digestió de l’aliment que és la paraula que és el goig del meu cor—. 
Així és com, a l’interior, la paraula actua eficaçment i, sense que fem pràcticament res, creix i dona fruits: a l’interior sagrat nostre —i, aquí, «sagrat» vol dir «dels qui creiem»—. 
Com podem veure, no són faules teixides hàbilment aquestes paraules del profeta Jeremies. Són centinelles 
Sobre teu Jerusalem he apostat centinelles. Ni de dia ni de nit no paren de vetllar. Is 62 

dilluns, 7 d’agost de 2017

Sobre... Com són les coses

Un dels destitjos més amagats
El desig de tota persona és donar-se a conèixer en profunditat, del tot, sense ombres. Aquest desig el tenim perquè durant els nostres primers temps de vida, la coincidència, la simultaneïtat, la sincrònia i la contemporaneïtat entre exterior i interior van ser totals. Durant nou mesos o des de molt abans. Donar-se a conèixer així, sense desfer-se en explicacions sinó per l’evidència del que som, és un dels desitjos més amagats en el cor del cos de tota persona i això tan sols ens és revelat en comptades ocasions durant les quals, però, podem conèixer realment com són les coses al regne: transfigurades.
 

Sobre... D'on vénen les coses

Com la llum 
Un dia els de casa, parlant d'esquena a mi, digueren: «D’on li ve això?». Jo, sense girar-me, vaig pensar que la pregunta estava molt ben feta per unes quantes raons. 
La primera perquè no s’interessaven per mi. Demanaven «d’on» em venia, demanaven l’origen d'allò que em «venia». Volien saber-ne la font probablement per posar-s'hi en contacte directament i no haver de tractar amb intermediaris. 
La segona era que em semblava que tenien raó no només per la lògica de la pregunta sinó perquè a mi també m’hagués agradat de dir-los-ho, però no a mitges sinó totalment, amb plenitud. Que la resposta fos una mena de «Que no ho veieu?» i l’evidència del que veien els fes callar. Però no es tractava tan sols que jo ho volgués. No podia dir-los, per exemple: «Voleu que en parlem? Anem a prendre una cervesa i us ho explicaré». Una experiència lluminosa com la que jo volia donar a la seva comprensió no depenia només de mi: havia de venir. 
La tercera raó apuntava a que calia seguir i no deixar de fer el que estava fent. Seguir com si no s’ho haguessin preguntat o jo no ho hagués sentit. Seguir, però amb un gran desig d'explicar-ho, com si fos la única cosa que veritablement m’importés de fer en aquesta vida. Tanmateix també calia seguir perquè la seva pregunta en el fons els delatava: prou que ho sabien d’on em venia, altrament no haurien dit res! Per tant, calia seguir perquè no deixessin mai de fer-se-la. 
Així, un dia d'agost, involuntàriament se'm donà l'oportunitat que tant esperava. Resulta que vàrem anar d'excursió a una muntanya molt alta sense haver-ho planejat. Érem quatre i entre ells hi havia el qui havia dit «D’on li ve?». Un dia, doncs... 
Un dia Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué dalt una muntanya alta i els digué «Ara veureu d’on em ve tot això» i es transfigurà davant d'ells de manera que no els quedà cap dubte d’on li venia perquè la seva cara es tornà resplendent com el sol i els seus vestits blancs com la llum. Mt 13 i 17

dissabte, 5 d’agost de 2017

Sobre... Un circuït

No entendre
Qui sap si Fichte no mirava al mateix lloc on mirava sant Pau quan va descriure als efesis el recorregut, les anades i vingudes del circuït d’amor de quan entrem en aquest interior sagrat que és on ens vol la vida. Sant Pau desitja tant que hi entrem que sembla desfer-se en la descripció amb matisos subtilíssims allà on Fichte tan sols parla d’«entrar». 
Sant Pau escriu: 
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel. Ens elegí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat. En ell hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres. Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin acomplerts: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra.
Entrem doncs en el circuït on la divinitat, a qui beneïm, ella mateixa també ens beneeix «amb benediccions». També entrem en un circuït fet d'un corrent que prèviament ens ha escollit «abans», molt abans que no fóssim i, com que això costa molt d'entendre, entrem en un circuït d'un no-entendre perquè desborda «com la vida, com la nostra pròpia vida!»

Sobre... Fichte

Diàfan 
«Si hi entreu —si entreu en el vostre interior sagrat de persona— us espera la més gran sorpresa que mai haureu imaginat: "la divinitat mateixa entrarà en vosaltres en la seva forma més primitiva, com a vida, com la vostra pròpia vida"». 
Aquesta frase és del filòsof alemany Johann Gottlieb Fichte (1762-1814) però podria ser d'un místic. Diu que «la divinitat entra», que «entra en mi» i que «entra en la forma més antiga» —la original— però, com que estem parlant de la divinitat, és de suposar que al mateix temps també entra en la seva forma més actual: ara. 
Com que sabem que la paraula «divinitat» en temps de Fichte no era una paraula qualsevol, per això hem gosat preguntar-li:  
«—Disculpi senyor Johann ¿Com podria entrar una divinitat dintre meu? Que no ho veu que això és impossible o impensable? Ni hi cabria ni jo sobreviuria».  
«—Estimat —ens podria contestar— no em podeu negar que entra perquè això és prou perceptible, palpable i... amable! Entra perquè si no entrés cap religió ni ningú n’hauria dit mai res i resulta que en el fons, a poc que rasquem, tothom parla del mateix. Entra en un molt dolç acte d’entrar. Entra molt amablement i amb un gran somriure. Si no fos així els humans no perdríem el temps parlant-ne o —i això és el més important— gaudint-ne, no trobeu?». 
La formulació d’aquest pensament és molt neta, clara, simple i transparent. Probablement Fichte buscà la paraula més reconeixible a simple vista, la més simplement explicable a un infant, la més irreductible en «la vida» de tota persona per aparellar-la amb la paraula «divinitat» i va somriure quan es va adonar que l'acabava de dir: «La vida! La nostra pròpia vida!» La vida és la divinitat! Al mateix temps que la divinitat, doncs, la vida ha d’entrar —perquè entra— en nosaltres i en cap cas una sense l’altra i això és una evidència ja que no som morts. 
Probablement en el cor de Fichte glatia molt fortament aquell tan diàfan «Jo sóc la vida» de Jesús.
Glatir: voler, anhelar, cobejar, aspirar, ambicionar, pretendre, delerar, delir-se, impacientar-se, desficiar-se.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Sobre... L'impossible de descriure

Un espia a l’interior
L’exterior, a causa de la seva desconfiança, va crear una xarxa dedicada exclussivament a espiar l'interior. Un dia, un d'aquests espies, de tornada d'una expedició, va escriure en l’expedient: 
«... i de sobte aparegué un tro que es feu sentir sobre les aigües i sobre la tempesta, i les aigües eren torrencials i el tro era molt potent tot i que aquest tro, al mateix temps, era majestuós. El tro ho estavellava tot, el tro feia espurnejar flames de foc, el tro arremolinava el desert, el tro recargolava l'alzinar i escorçava les boscúries i al seu palau tot cantava alguna cosa impossible de descriure per immensa. Alguna cosa com: “Glòria!”» Sl 29

Sobre... Vacances

La mandra del voluntari 
Un conte 
Fra Ginebre —Fratello Ginepro di Assisi. Bevagna, 1190 – Roma, 1258— fou un dels primers amics de sant Francesc. Era un frare molt simpàtic que santa Clara anomenava «joglar de Déu» per les seves enlluernadores ocurrències que tenien molt de místiques i molt de poètiques.  
Fra Ginebre es prengué tan al peu de la lletra l’esperit franciscà que un dia descobrí que el millor per a viure era dir-ne a tot «germà». Així, per exemple, tan bon punt es llevaba exclamava: «Hola germana aigua!» o «Hola germana sandàlia!» i es passava el dia agermanant-se amb totes les coses que Déu li posava al davant, una darrera l’altre. 
Com tot mortal, però, fra Ginebre també tenia mandra. Li venia poc abans d’anar a fer un «servei» ja que, en el seu temps i a la seva manera, ell també fou un voluntari exemplar com tots nosaltres. Deia: «Quina mandra, ara, després de vacances i amb el sol que fa, haver d’anar fins aquell mas; tan bé que s'està aquí, a la fresqueta...» 
Un dia, però, se li acudí d’aplicar el seu sistema —«Hola germà llop, hola germana flor, hola germà ocell, etc.»— a la mandra i digué: «Hola germana mandra».  
Aleshores, a la pobre mandra a qui mai abans ningú no havia parlat ni estimat, se li ompliren els ulls de tanta alegria, que tota ella —la mandra— es transformà en coratge i simpatia i així és com aquell dia tots dos —la mandra i Ginebre— anaren de bracet fins a casa del beneficiari que estava a una hora de camí, sota un sol de justícia, però cantant i ballant com si res:
Lloat siau, Senyor, per la germana nostra mare terra, la qual ens sustenta i ens governa i produeix molts de fruits amb flors colorides i herba.  
El beneficiari, en veure’ls arribar, exclamà: «Caram, Ginebre, com és que avui veniu acompanyat? Qui és aquesta jove tan formosa que porteu de bracet?». Fra Ginebre amb un gest de cortesia es tragué la caputxa i feu les presentacions: «Germà Josep, us presento la meva amiga Mandra. Germana Mandra us presento el meu amic Josep» i tots tres s’encaminaren cap a la font a passar la tarda tot cantant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana aigua, la qual és molt útil i humil i preciosa i casta. 
Com que s'hi estava tant bé, aquell dia van apurar fins l'útim moment del capvespre i quan començà de fer-se fosc, tornaren xino-xano entonant: 
Lloat siau, Senyor, per la germana lluna i les estrelles, al cel les has fetes clares i precioses i belles. 
Un cop a casa, Ginebre tingué cura d’en Josep mentre la germana Mandra encenia la llar de foc i preparava el sopar tot taral·lejant: 
Lloat siau, Missenyor, pel germà foc, pel qual tu la nit ens il·lumines, i ell és bell i alegre i robustós i fort. 
En Josep, que havia quedat contagiat per tantes i tan belles melodies, no vulgué ser menys i per acomiadar-los, una mica emocionat, improvitzà: 
Lloat siau, Senyor, per aquells qui perdonen per la teva amor i sostenen malaltia i tribulació. Beats aquells qui es mantindran en pau, car de vós, Altíssim, seran coronats! 
De retorn al convent, la germana Mandra se sentia tan extraordinàriament feliç que li demanà permís a Ginebre per tornar l’endemà. Ell, davant la possibilitat de tenir l'ajut d'una companya tan eficient, exclamà: «Benvinguda a la Penya dels Voluntaris, germana Mandra!» i, pensant que el sol del dia següent ja els estava esperant, cantussejà movent els braços i giravoltant molt dolçament:
Lloat siau, Missenyor, amb totes tes criatures, especialment per nostre Germà Sol, el qual fa la claror i ens illumines. I ell és bell i radiant amb gran esplendor; de tu, Altíssim, porta significació. 
 
––––––––––––––––––––
Traducció dels fragments del Càntic del Sol: Fra Antoni Maria de Barcelona, O. M. C., 1889
Bibliografia sumària: Juan R. de Legísima i Lino Gómez Canedo: San Francisco de Asís. Sus escritos. Las Florecillas. BAC, Madrid, 1971, págs. 206-221
Imatge: Giotto di Bondone, frescos de la Vida de Sant Francesc. Assís

dilluns, 31 de juliol de 2017

Sobre... Meravellar-se

Posar dels nervis
Una característica de l’exterior és la capacitat que té de no meravellar-se de res. La seva ciència tan ben organitzada i la seva filosofia tan institucional han esdevingut una campanya militar permanent contra l’astorament que ensenya els seus cadets amb duríssims exercicis de resistència. Així, la societat titlla els sobresalts d'aquesta estupefacció com una afecció anímica negativa o com una confusió desagradable i importuna que cal superar a còpia d’esforços intel·lectuals. Si en els nostres temps es fa notar algun rastre tímid d’aquell quedar badant davant quelcom inaudit, generalment prové d’una veu marginal o de la paraula d’un llec davant la qual els experts arronsen les espatlles i segueixen l’ordre del dia establert. 
Això és així perquè l’exterior està en funció d’aquest interior sagrat del que estem parlant. Sense ell, a l’exterior no li caldrien ni els duríssims exercicis de resistència ni mantenir un costós exercit per a campanyes militars com aquestes. 
D'aquesta manera podem observar com l’interior sol ser fàcilment assaltat, pres o envaït per l’exterior que amb agresivitat desmesurada combat allò que li és tan incomprensible o que és tan espantosament diferent a ell i que es dóna en aquest interior on sempre sembla que res no passa mai.  
L’exterior té sapadors experts que troben la porta secreta per on entrar i ho fan no sense ressentiment, amb projecció —de projectil— absorció i voluntat d’aniquilament. Però un cop aquest exterior haurà penetrat ¿què pot fer-hi l’interior? Com gestiona aquesta invasió sense sucumbir?  
Perquè, efectivament, a l’interior no li passen coses com aquestes. L’exterior és barroer, exigent, prepotent i tan sols entén de galons, però l’interior ¿té armes per a defensar-se o per a contrarrestar tanta arrogància?  
Si li preguntéssim probablement ens diria que ell de tot això no hi entén i que ell tan sols és... pacient, bondadós i sense enveja, que no és altiu ni orgullós, ni groller ni egoista, que no s'irrita ni es venja, que ell de tot en diu «germà» i, com que troba goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta i de tot es meravella. 1 C 13 
L’interior diu: «Sóc així. Ho sento. No en sé més. No puc fer-hi res» i qui sap si no és precisament això el que posa tant dels nervis a l’exterior.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Sobre... Donar als amics

Pensar l'interior
Pensar el nostre interior és tan simple com pensar l’interior d’una casa. És fàcil fer-se la imatge d’una casa i del seu interior. Hem de fer, però, l’esforç o l’exercici de voler pensar-hi: «—Tenim la casa, molt bé. Ara tenim la porta i, tot seguit, l’interior, etc.». No cal reflexionar-hi amb intensitat però sí amb naturalitat: «Mira quin interior tan acollidor, guaita la taula, fixa’t quin rellotge i, oh, quants llibres...». Res de altre món. Fins aquí tot molt bé.  
Els problemes comencen si ens ve de cavil·lar en qui la va construir. Qui fou? Com era? Que reconeguem que no hem estat nosaltres ja és un gran pas però més enllà d'això no podem deixar de constatar l’«afany d’interior» que hi hagué en ser alçada. A qui es deu tanta precisió i tanta sincronia? Quan i amb quant de temps ho féu? Com foren els temps d’abans de l’inici i els de l’inici de la construcció, els temps de la cura amb que fou acabada, el temps de les relacions que s’hi van començar a donar, els temps de la vida incipient, els temps de l’espai, de la propietat o del joc, fins arribar al temps de l’eternitat, perquè es respiren tots aquests temps aquí dintre i, per això no ens podem treure del cap que qui la contruí no fou un constructor qualsevol 
Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els centinelles. És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics. Sl 127

divendres, 28 de juliol de 2017

Sobre... La deliciosa olor de l'herba

Una paraula no qualsevol 
Quan podem considerar una paraula com una paraula no qualsevol? Què diem quan diem «no qualsevol»? Generalment tendim a pensar en paraules dites amb passió o amb tendresa o amb poesia o amb grans dots de declamació. De tot això no cal posar exemples: poetes, filòsofs, teòlegs, cantants... 
El problema, però, el tenim quan diem que la paraula s’encarna. Aleshores sí que tenim un problema perquè la distància que separa la paraula d’allò que designa desapareix i aquestes dues entitats es fonen. 
El nostre comportament davant d’aquest fet sol ser el de passar-hi de puntetes o d’ubicar ràpidament el significat en un dels classificadors que tenim al cervell. Així tenim els grups de paraules «poètiques, profundes, simpàtiques, enginyoses, etc» en un dels quals les anem encabint. No tenim, però, l’apartat de «paraules encarnades» perquè no existeix i perquè és impossible d’imaginar ja que no corresponen a la imaginació sinó a la realitat. A una altra realitat. Però per aquí el món no hi vol passar i per això dóna per impossible aquesta possibilitat: que la paraula alguna vegada s’hagi encarnat. Amb tot, encara que al món no li agradi, no podem negar l'evidència perquè, efectivament, un dia paraula s’encarnà i des d’aleshores la nostra vida ha canviat tant que la història n’ha quedat fortament tocada: ni pot fer marxa enrrera ni pot fer veure que això —que la paraula s’ha fet home— no ha passat mai. Des d'aleshores ja no podem parlar com abans per «tant de dir que comporta la paraula» (Paul Celan).
Considerar això fa estremir i podem comprovar com tendim a passar-hi per alt en considerar, per exemple, les paraules del profeta Isaïes com un exercici retòric més o menys reeixit, però si les pensem una a una, poc a poc, delectant-nos en el temps de la seva grandesa i sense por, constatarem com ens mullen amb la seva pluja. La boca d'Isaïes no deia precisament «coses poètiques». Si un para bé l'orella encara podrà sentir la remor de la tria que féu abans de sel·leccionar-les:
Sereu alletats amb l'abundància del consol i xuclareu les delícies de la llet 
Sí, l'«interior sagrat en nosaltres» —Jerusalem— és fet de paraules fortes com aquestes, totes elles encarnades. Si no les llegíssim així, si no ens trasbalsessin no tindrien sentit ja que, en entrar en aquest interior, ens trobem de sobte i de ple en una festa en la qual ens és donat de gaudir dels delicadíssims moviments de decantació que s'hi donen, amb aigües, riqueses i paus com un torrent que desborda. Ho ha de fer, altrament no seria encarnació de res i, sense desbordar-se, no eliminaria la dualitat.  
A l’interior —on, sinó?— el cor batega fort de goig i l’olor de l’herba és deliciosa: 
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l'estimeu. Estigueu contents amb ella, tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l'abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç, i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos.» Is 66

dimarts, 25 de juliol de 2017

Sobre... La vida

 «En vida teva» 
Quan felicitàvem el pare que es deia Jaume, ell acostumava a dir: «En vida teva».
Aquesta frase, malgrat ser tan convencional, fa pensar...
Per exemple, fa pensar en una gran cortesia: «La meva felicitat és en la teva vida i, primer i abans que la meva felicitat, hi ha la teva vida a qui escau cedir cortesment el pas» 
Per exemple, en una relació entranyable: «La meva felicitat i la teva vida estan tan íntimament relacionades que si tu no tinguessis vida jo no tindria felicitat» 
Per exemple en una formulació per passiva: «La meva felicitat, puix està tan allotjada en la teva vida, que visquis serà la meva felicitat i que visquis també serà la meva vida. 
Dir «en vida teva» és dir un cant a la vida com si fos ella, la vida, que fes circular el seu alè pels nostres llavis, com si se celebrés i es cantés a ella mateixa amb molta alegria... en nosaltres!

dilluns, 24 de juliol de 2017

Sobre... L'imprescindible

Preguntes 
Preguntes: —Com s’hi va a aquest interior? —Quan s’és dins ¿es pot tornar a fora? —Així com l’interior sap coses de l’exterior ¿cal que l’exterior sàpiga res de l’interior? —Es relacionen entre ells? —Com?  
Les respostes en forma de relat podrien ser aquestes: 
Hi havia una vegada un país amb uns que vivien a fora i d’altres a dins. Un cop, quan els de l’exterior van saber que els de l’interior havien fugit quedaren trasbalsats i van dir: «Què hem fet? Hem deixat marxar els de l’interior que eren esclaus nostres». I van preparar sis-cents carros de guerra i molts tancs amb tres soldats a cada vehicle. S'obstinaren, doncs, a perseguir els de l’interior que havin fugit i, quan la cavalleria, carros, guerrers i tot l'exèrcit els aconseguien, els de l’interior eren acampats vora el mar. 
Aleshores el pànic s'apoderà d’ells en adonar-se que els de l‘exterior s'acostaven al seu darrera i al davant tan sols hi tenien el mar. Així, els de l’interior tot penedint-se d’haver marxat i quan ja sentien la remor dels perseguidors, se serviren de la «no-por» que era un remei que guardaven gelosament per casos excepcionals. «No tenim por perquè avui veurem els de l’exterior per darrera vegada» van exclamar després d'haver-lo pres. 
Aleshores, un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit va fer retirar el mar i el deixà eixut. Les aigües es van partir i els de l’interior van passar a peu eixut pel mig mentre grans onades els feien de muralla a dreta i a esquerra. Els de l’exterior, però, malgrat tot hi volgueren penetrar.
En fer-se de dia el mar va tornar al seu lloc i els de l’exterior, que fugien, van precipitar al mig del mar. Les aigües tornaren, tot cobrint els carros i els guerrers de l'exèrcit que havia entrat al mar quan era eixut. No va quedar ni un sol home, però tan sols d’aquesta manera s’assabentaren del poder d’aquella gent que vivia a l’interior i que fins aleshores menystenien i desconeixien. Així van saber qui eren i com d'imprescindibles són.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Sobre... Deixar de ser

Il·luminar
Una de les característiques de l'Ésser és que no pot «deixar de ser». Una altra és que no pot negar-se «de cap manera»: ni ell pot negar-se a ell mateix ni nosaltres podem negar-lo. Per definició és allò que és, que està sent i que ho és molt abans que nosaltres fóssim. No hi ha volta de full com tampoc n’hi per allò que no és. Això no és cap joc de paraules, això és «així» i Jesús és l’encarnació d’aquest «així»:  
Si el neguem, ell també ens negarà. Però encara que siguem infidels, ell continuarà fidel, ja que no pot negar-se ell mateix. 2 Tm 2 
Jesús «no pot negar-se» i l'ésser tampoc, altrament no serien. Així, Jesús il·lumina l'ésser com l'ésser l'il·lumina Jesús.

Sobre... Fer entrar

 No entendre
Probablement Felip contemplava astorat el que estava passant davant dels seus ulls sense poder entendre-ho. Eren unes cinc mil persones que seien en el pendent d’una vall on hi havia molta herba. De cop, però, tots ells entraren com una onada amb la força d’un tsunami dins d’un immens espai interior que era completament buit i que semblava preparat expressament per a rebre’ls un per un. Hi entraren després que la veu digués: «Entreu». Tot s’esdevingué molt ràpidament. Semblava que els esperaven allà, en aquell interior, perquè tothom hi tenia un lloc destinat que era tan o més confortable que la gespa més ben cuidada del millor jardí.  
Però allò que més li costava d’entendre a Felip i que no sabia explicar-se de cap manera era que aquest immens interior fós exactament la mateixa persona de Jesús dins la qual tots ells no paraven d’entrar, a ell que els arrossegava dient: «Veniu, entreu, seieu, mengeu».  
N’hi havia de pobres, n’hi havia que ploraven, d’altres que, com que no eren res, simplement eren humils, n’hi havia que no donaven més que per a ser compassius, també hi havia nens i uns amb el cor molt net a qui tothom deia «Ai, pobrets!». També hi havia perseguits i insultats i tots ells entraven i entraven dins de Jesús tot menjant i ho feien molt alegres com si de sempre haguessin esperat poder entrar, per fi, en un interior com aquell i tots, uns i altres, celebraven amb goig la sort que havien tingut d’haver aquell dia aquí. 
Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Jn 6
Mentre s'ajupia, Felip no pogué evitar un somriure quan pensà que, potser perquè ell també era allà dins, seguia sense entendre res del que passava aquí a fora on hi havia tots aquests bocins per recollir.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Sobre... El salm cent-trenta-dos

De l'interior considerat com una diadema 
Dir entrar i sortir és posar-se sota l’òrbita o en règim d’un exercici. Entre aquest dos contraris, només de pensar-hi s’hi estableix un diàleg i un moviment inevitables. Des de fora, per exemple, puc dir de l’interior: «No entraré fins que...» i aquestes mateixes paraules prefigurarien que aquest no és un interior qualsevol. Però, allà on sóc de l’exercici, encara no he «entrat» i, la veritat, ja en tinc ganes perquè aquí a fora fa fred. Francament no sé què estic esperant. Qualsevol altre ja seria dins. Però jo no, encara no. Abans d’entrar vull tenir clara alguna cosa que ara tinc fosca però que no sé ben bé com explicar. Ah, descansar! Ah, aclucar els ulls! Abans de la son, però... 
No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al poderós de Jacob. 
Em pregunto: Aquest lloc a trobar, tu on el buscaries? Pot ser un lloc qualsevol? Atès que les dimensions de l’interior de casa són més aviat reduïdes, el més assenyat és pensar en algun petit raconet més o menys «especial», però ¿per què no pot ser un lloc ampli, espaiós, lluminós i ventilat com una plana, una estepa o un poblat? De fet això és el que tinc al cap... 
Hem trobat l'arca a la plana de Jàar, hem sabut que és al poble d'Efrata. Entrem, doncs, a casa seva, venerem l'escambell dels seus peus. 
Potser sí que ja va sent hora d’anar pensant a entrar en aquest interior perquè cada vegada tinc més clar on entraré i no em sento refusat com quan fa una estona i la prova que això és així me la dóna l’alegria de pensar-hi: «Ara sí!»... 
Alceu-vos, Senyor, veniu al lloc on heu de quedar-vos amb l'arca del vostre poder. Que els sacerdots es vesteixin de festa i esclatin els fidels en crits d'alegria. Per amor de David, servent vostre, no refuseu d'acollir el vostre Ungit. 
Potser sí que no em desdiré d’entrar-hi. Qui sap si, en el fons, la banqueta que hi ha sota la finestra és un tron i jo no ho sabia... 
El Senyor va jurar a David, va jurar en ferm, no se'n desdirà: «Al teu tron hi posaré un fill teu. Si els teus fills guarden la meva aliança, les prescripcions que jo els donaré, continuaran també els teus fills ocupant per sempre el teu tron.» 
Potser sí que és aquí perquè s’hi està francament bé...  
El Senyor s'estima la ciutat de Sió, l'ha escollit per fer-hi estada: «És aquí on vull quedar-me per sempre, m'agrada, hi vull residir. 
Sí, ara al front hi tinc la imatge clara, lluminosa i inalterable d’on sóc i del fred d’on vinc... 
Aquí faré germinar el poder de David, per al meu Ungit tindré una llàntia encesa. Vestiré de confusió els seus enemics, però al front d'ell brillarà la meva diadema.»

dimarts, 18 de juliol de 2017

Sobre... La persecució

—Beneïu 
No podem pensar aquest interior del que estem parlant sense anar-hi d’alguna manera «real», sense arriscar-nos-hi o sense fer conscient allò que sabem que allà hi ha. 
Això és així. Si no ho fós, les coses que diríem serien un relat més, un universal general i extern a nosaltres, com un espectacle, un video o una religió. Tan sols ho deixen de ser des de la consciència que ens ve quan som en aquest interior sagrat. 
Que no són una cosa qualsevol ens en dóna idea el to de paraules com aquestes: 
Tan bon punt la veu m'hagué parlat, l'Esperit va entrar dintre meu i em féu posar dret. Aleshores vaig sentir el qui em parlava i em digué: —Vés a recloure't dins de casa teva. Ez 2
Hi ha pressa, persecució, risc, neguit i una gran inquietud en aquestes paraules: Ves, ves-hi, corre! Sí, amen, ja vinc!  
Senyor, quants n'hi ha que em persegueixen! Són molts els qui venen contra meu Sl 3 
Senyor, el món em persegueix furiós quan ha sabut que venia a recloure’m: 
Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva indignació; ha arribat l'hora de judicar els morts, de recompensar els teus servents els profetes, el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans, l'hora de destruir els destructors de la terra. Ap 11
Perquè efectivament, aquí, a l’interior, arriba l'hora, el temps s’ha acomplert i la comèdia s’acaba. «Un entra en un interior en el qual les hores realment arriben!» Així de simple, així de ximple, així d’inexplicable, així de gran.
És lògic que faci por aquest interior perquè és immens. Fa por que allà, tot el que sabem, hi sigui, passi, esdevingui, s’encarni, sigui realment una sola cosa amb nosaltres. Fa por la paraula que allà amb tota seguretat s’hi dirà —Jo sóc— perquè serà veritat. 
Si tinc persecució és perquè tinc interior. Si no tingués interior no tindria persecució.
La persecució és un signe, un senyal, un indicador.
La persecució és un estat.
La persecució és inevitable.
La persecució forma part de la vida: 
Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres. Jn 15
A efectes pràctics, doncs, el millor és donar per suposada la persecució en la nostra vida. Suposada, lògica, inherent, desitjable, integrant i inseparable de la vida mateixa: «Hola, germana persecució!»  
Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Rm 12

dissabte, 15 de juliol de 2017

Sobre... Entrar a una casa

Per més voltes que hi donaren 
Avi, si som dins de l’univers vol dir que hi hem entrat, oi? 
Sí, el llenguatge ens delata, i dins d’aquest univers se’ns dóna una «inèrcia entradora» sempre i a tot arreu, com si la vida tan sols consistís en un estar entrant en tot sense descans.  
«Si vols entrar a la vida» diu literalment Jesús i també diu «Jo sóc la porta» i, si hi ha porta, hi ha un interior on entrar.  
Els mags, un sis de gener, van entrar a una casa i veieren. Si no haguessin entrat no haurien vist. El primer i més important, doncs, va ser entrar. Probablement no va ser un entrar qualsevol. Va ser un entrar conscient de la seva entrada. Sense consciència és impossible entrar enlloc ni fer res, però si un, quan entra, pren consciència del que està fent, els portals alcen les llindes i les portalades de la intel·ligència s’engrandeixen. 
Un fet tan simple com és el d'entrar per una porta pot ser més trascendent i important del que sembla com ha demostrat la història.
Van entrar a una casa, veieren un nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Van obrir les arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. Mt 2  
Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria. Sl 24 
Entrar o sortir i interior o exterior no són més que estats de l’home «entrant», que entra, que «vol entrar» o que «troba impediments per entrar» a algun lloc, com també són estats el bé i el mal o el blanc i el negre o els anticiclons i les borrasques. 
Però allò que probablement enlluernà amb més intensitat als tres mags va ser la superació d’aquests exterior i interior on fins ara creien que eren. Van quedar lliures, després, tot i no saber de què. Van quedar despullats tot i que seguien vestits. Van quedar il·luminats tot i que el sol que venia del cel mai els havia deixat de visitar.  
Ells, que venien d’un exterior desolador anaven a la recerca d’un interior acollidor i, tot just entrar-hi, entengueren que exterior i interior eren una mateixa cosa i ho entengueren en plenitud perquè la serenor i la simplicitat del relat —un nen, una mare, una adoració, un dia a dia, un anar fent— així ens ho comuniquen: «res de l’altre món». 
—Per què? 
—Perquè abans, quan eren lluny... 
Abans éreu lluny —a l’exterior— però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la pau. De dos pobles, —l’exterior i l’interior— n'ha fet un de sol, ja que ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos tota llei, precepte i dualitat. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort en la creu ha fet morir l'enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliats tots dos amb Déu. Ef 2
Sí: una nova humanitat. De tornada, per més voltes que hi donaren, els mags no van saber trobar una manera millor d’explicar allò que acabaven de veure a Betlem de Judea en temps del rei Herodes.

dijous, 13 de juliol de 2017

Sobre... Instruccions

Hi ha una cosa... 
Jesús, als qui no som experts, ens envia amb aquestes instruccions: 
«De camí cap aquest interior que, quan hi arribis recorda que serà sagrat, has de predicar dient: “El Regne del cel és a prop”. També, de camí, cura malalts i no t’emportis res i quan finalment entris, busca, saluda, parla, dóna la pau però si no t’escolten surt». Mt 10 
Doncs bé, si no ho he entès malament, tan sols és permesa l’entrada en un interior sagrat a qui prèviament s’haurà sabut despullar. Diu: «No porteu diners, ni or, ni plata, ni moneda, no prengueu sarró, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó», com dient: «Sigueu blancs com jo sóc blanc». Però qui estigui disposat a entrar-hi també haurà de tenir present que l’acte d’introduïr-s’hi va aparellat amb l’acte de parlar, perquè aquest endinsament mai és silenciós de res: al contrari, és el regne per excel·lència de la paraula i tan sols així, un cop trobada l’excel·lència de la paraula, podem comprendre que sigui un treball tan gran. Per això, qui té aquest ofici cal que sigui mantingut —o retingut— en aquest interior, altrament els qui són dins, si ell callava, mai no sentirien allò que els havia de dir: que hi ha una cosa immediata, important, que és molt bona i que està molt a prop.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Sobre... Cridar la intel·ligència

Invitar-la a venir
Avi, què vol dir «venerar»? 
—Per entendre-ho, abans hem de saber què vol dir «acollir». Fixa’t com, d’una banda «acollir» fa pensar en allò que és acollit i, de l’altra, en qui l’envia perquè sigui acollit. Imaginem que qui l’envia és un pare que diu: «fill meu».  
«Fill meu, si aculls el que et dic, si ho aculls dintre teu, si no de qualsevol manera et permets percebre com entra lentament en el teu acolliment això que et dic, si, com tot el que és sagrat perquè és dins, això també ho guardes com una riquesa i, aturant-te de tot, pots arribar a sentir alguna cosa a l’interior d’aquest tresor tan sols audible pel teu cor, la veu que hi sentiràs serà la de la saviesa a qui la teva intel·ligència haurà sabut convidar» 
Ara sí. Ara, gràcies a aquesta petita conversa entre pare i fill, estem en condicions d’entendre alguna cosa. Per exemple, ara podem comprendre què vol dir «venerar» perquè d’allò que haurà sortit dels llavis d'aquesta veu únicament se'n podrà dir venerable i, d'aquesta manera, descobrint en nosaltres el coneixement que crèiem exclusiu de Déu, trobem la manera de venerar el Senyor.  
Si crides la intel·ligència i la invites a venir Pr 2 

dimarts, 11 de juliol de 2017

Sobre... Una manera millor

Tot ho suporta 
Un altre aspecte o manera —exercici— d’accedir a aquest interior sagrat ens l’ofereix sant Pau. És lluny de tot el que venim parlant i les seves paraules ens deixen a pèl. Sant Pau el coneix tan bé, li és tan familiar que diu que aquest interior no ha de ser deutor de res ni de ningú si no és de Déu. I això —sembla dir— tantes vegades i tan sovint com vulguem. Per exemple, ara.
Doncs bé, un ara mateix pot ser, per exemple, l’escena habitual de dos coneguts que es troben pel carrer i es posen a parlar. En un moment donat i sense saber com, el diàleg es torna en monòleg. Un dels dos tertulians poc a poc, però cada vegada d’una manera més implacable, parla incontroladament seguint un fil argumental que no admet intervencions i que tan sols li és familiar a ell. 
Si l'altre tertulià tria escoltar-lo amb totes les conseqüències podrà observar com, al mateix temps que el seu interior es buida —seria impossible sentir mai res de ningú si no fos així—, també s’omple de les paraules del monòleg de l’altra persona. Les paraules es van apilant en el seu interior prenent cada vegada més espai fins que el deixen sense escletxes, sense respiració i només s’hi val el silenci en aquest escoltar abassegat per un torrent de paraules plenes de solitud que no cessen d’arrossegar-ne de noves. 
El tema del monòleg sol ser intrascendent o fet de repeticions de coses que ja han estat explicades moltes vegades abans i no serà fins que la desaparació de qui escolta sigui prou absoluta que es produirà la paradoxa, ja que mitjançant aquesta saturació també és donarà la mesura i la consciència d'aquest seu espai interior com una il·luminació. 
Això, que de tant «omplir o buidar recipients», ens pot semblar una operació alquímica o una exageració de Rabelais —O Bouteille / Pleine toute / De mystères / D'une oreille / Je t'écoute : / Ne diffère / Et le mot profère / Auquel pend mon cœur— té el seu interès si arribem al fons, quan la última paraula del monòleg serà gràcies ja que aquest fons era fet d’amor, d’estimació, de benvolença i de creativitat. Si el tertulià no hagués estimat prèviament a tot, mai no hauria tingut consciencia tampoc d’aquest interior seu, el coneixement del qual, però, tan sols i potser, li vindrà posteriorment qui sap si com a premi. 
Per això sant Pau, per parlar d’aquest interior, parla d’un camí molt millor —més alt— en el sentit de més immediat, més a l’abast, més proper a Jesús i gens exclusiu o per experts. 
I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt. 
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria. 
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. 
L'amor no passarà mai.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Sobre... Reconèixer el deute

Imprescindibles 
Què vol dir sant Pau quan escriu «en vosaltres»?
Germans, vosaltres no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell que va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals. Per tant, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb la carn que ens obligaria a viure com demana la carn. Perquè si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l'Esperit feu morir les obres pròpies de la carn, viureu. Rm 8
Si vol dir dins nostre no ens queda més remei que fer una contorsió cap al nostre interior i, un cop dins, estar disposats a romandre-hi fins a familiaritzar-nos amb tot el que allà s'hi dóna. Jacob estava tan avesat a aquest indret que parla fins i tot d'una escala que hi havia. Li era tan habitual que la reconeixia com l’escala que anava des de la terra fins al cel. Els àngels hi pujaven i baixaven i, una vegada, en un dels seus graons, el Senyor s'aturà molt prop d'ell. 
Sant Pau parla als cristians de Roma que tenien coneixement d'aquest interior sagrat, i ho fa per encoratjar-los a que no es cansin mai de tastar-lo, de delectar-se'n, de contemplar-lo, de sojornar-hi fins habituar-s'hi, fins a assistir al propi acte de donació de la mateixa vida. Viure segons aquestes mires vol dir viure en retrocés cap un interior on circula un tipus de vida que no li cal la paraula mort per explicar-se.
¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? 1 Co 3 
Encoratja fins a tal punt als romans que tan sols sembla voler sentir-los exclamar com va fer Jacob: «El Senyor era present aquí i jo no ho sabia!». Els encoratja a veure-hi amb els ulls clavats en aquest interior sense permetre que desplacin ni un pèl la seva òrbita com ell fa quan puntualitza i repeteix amb totes les paraules l'argument dels arguments: «si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell que va ressuscitar Jesús d'entre els morts també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals». 
Aquest argument té una lògica tan pura que dóna la clau per entendre que allò més econòmic o millor que podem fer per la vida és incloure en el nostre vocabulari la paraula deute. És bo que la incloem i la reconeguem. És bo, just i sa viure així. Els nostres fluxes energètics queden ventilats i desembussats i respirem a ple pulmó perquè això és així i perquè és veritat. És bo que el deute sigui la gramàtica per parlar i entendre’s amb aquesta vida que és dins la gerra de terrissa que som. 
Simplement es tracta de reconèixer el deute, tot i que qui sap si en el fons no actuem al dictat de la mateixa vida que, perquè li som imprescindibles, necessita que li siguem deutors.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Sobre... Construir «aquest interior en nosaltres»

Amidaments
El profeta Ezequiel descriu amb meticulositat aquest espai interior sagrat. 
Vaig veure un home que estava dret i duia a la mà una corda de lli i una vara d'amidar. Em digué: —Fill d'home, obre bé els ulls i para l'orella, estigues atent a tot el que et mostraré ja que has estat portat aquí perquè t'ho facin veure. Després explica tot el que hauràs vist.
Així, el profeta parla d'un mur exterior, d'una porta exterior oriental, d'un atri exterior, d'una porta exterior nord, d'una porta exterior sud, d'una porta sud de l'atri interior, d'una porta oriental de l'atri interior, d'una porta nord de l'atri interior, d'unes instal·lacions per als sacrificis, d'unes estances per als cantors i els sacerdots, d'un atri interior i el vestíbul del santuari, d'una nau del santuari i el lloc santíssim, d'unes cambres laterals del santuari, d'un edifici occidental, d'un interior del santuari, d'un altar-taula de fusta, d'unes portes i d'unes estances sagrades del nord i del sud. 
De «la nau del santuari i del lloc santíssim» diu: 
L'home em va fer entrar a la nau del santuari i amidà les pilastres a banda i banda: totes dues feien sis colzades d'amplada. Aquesta és l'amplada del tabernacle. L'entrada feia deu colzades d'amplada i els muntants tenien un gruix de cinc colzades. Després va amidar la nau del santuari: feia quaranta colzades de llargada per vint d'amplada. Tot seguit va entrar a la cambra situada al fons del santuari i amidà les pilastres de l'entrada: cada una feia dues colzades; l'entrada tenia sis colzades i l'amplada a banda i banda de la porta era de set colzades. Acabat va amidar la cambra interior: tenia vint colzades de llargada per vint d'amplada a continuació de la nau del santuari. Llavors l'home em digué: --Aquest és el lloc santíssim. Ez 40
D'això es desprèn que, d'una banda aquest lloc cal construir-lo i, d'altra banda, la meticulositat de la descripció ens convida i ens encoratja a que no defallim en la construcció del nostre perquè sigui també fort, robust, vigorós i sòlid. No en va ha de ser el nostre lloc santíssim.

divendres, 7 de juliol de 2017

Sobre... Poblar

Mmmmm! 
Sobre «Poblar o deixar que els pobles que l'hagin de poblar poblin aquest interior en nosaltres»
Poblar un lloc! La idea és lluminosa i genèsica perquè evoca que podem poblar-lo partint de zero. També perquè evoca de què podria estar poblat el nostre interior i, si estés per poblar, ens faria pensar en allò amb el que el poblaríem: magraners, romaní o un hort i tot de recs per fer-hi arribar aigua. Dia a dia caldria tenir-ne cura de manera rítmica i el ritme faria la cançó i la cançó l'ànima. Mmmmm!  
Blat, vi, oli, cries dels ramats i horts amarats d'aigua no patiran mai més d'escassetat: llavors dansaran d'alegria les noies, joves i vells dansaran junts i l'abundor de casa meva saciarà el meu poble. Jr 31   
Sí, sens dubte: llavors dansaran. Dansaran i xuclaran:
Xuclareu i us saciareu del pit que consola, sereu alletats amb les delícies del seu ric aliment, decantant cap a ella —cap a l'ànima— com un riu, la pau i el benestar, la riquesa dels pobles, com un torrent desbordant. Vosaltres en xuclareu les delícies. Sereu portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos. Is 66 
Sempre m'ha sorprès molt que per parlar d'allò que pobla aquest interior nostre haguem d'anar a parar a coses tan admirables i simples com aquestes. Les reconeixem? Ja les teníem i no ho sabíem?

dimecres, 5 de juliol de 2017

Sobre... El fetge i el cor

Allò que em dóna vida
Hagués pogut triar entre veure, sentir, percebre, descobrir, notar, distingir, albirar, comprendre, conèixer, advertir, observar, parar esment, esbrinar, copsar, captar o capir. Probablement tots aquests verbs eren molt exactes pel que volia dir, però potser qui ho estava escribint sabia que n’hi havia un de millor i qui sap si no es pasà dies buscant-lo. Qui sap si, quan l’autor del salm 118 el trobà, escrigué satisfet: «Inclineu el meu cor a la vostra llei» perquè, efectivament, si es parla d’aquest i des d’aquest interior sagrat cal buscar una estranya que faci d’orella. Tan sols una entranya pot tenir orelles prou subtils per, recordant-la, arribar a sentir la veu del Senyor i tot això sense oblidar que la paraula cor està en el cor de la mateixa paraula recordar.
Això també passa amb el fetge. Fetge en hebreu és kabod. Al salm 108 trobem kabod indicant la interioritat de la persona: «el meu cor se sent segur Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor». On el català diu «cantarà el meu cor» l’hebreu diu «cantarà el meu kabod» i el grec diu «cantarà la meva doxa». En el salm 16 kabod indica la interioritat o totalitat de l’ésser quan el català diu «el meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo» i l’hebreu diu «el meu kabod en fa festa». En tots dos salms kabod es podria traduir també com el meu esperit, la meva força interior, el meu alè, allò que em fa ser o allò que em dóna vida.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Sobre... La Mare de Déu

Simplement 
Què vol dir «poblar o deixar que els pobles que l'han de poblar poblin aquest interior en nosaltres»? En primer lloc vol dir que hi ha un territori a poblar que abans no hi era i que ara reconeixem en nosaltres. 
Et dóna possessió del teu domini; així redreçaràs el cap. Sl 109 
Però poblar fa referència més que a les feines de construcció —agrícoles, civilitzadores— a la construcció d’una ànima. Els pobles, poblant, construeixen una ànima que, en la plenitud dels temps —en la plenitud de l’ànima— magnificarà. 
Jesús, amb el seu naixement, «entra» —Mt 1 i Lc 3— en aquesta tradició que té l’interior per molt sagrat o que troba el més sagrat en l’interior, però a més Jesús n’és l’encarnació, com dient: «A partir d'ara ja no cal que us esforceu a entrar en cap altre interior perquè jo sóc l’interior de tots els interiors i tots els demés interiors existeixen gràcies a mi» 
«—Ah, així eres tu a qui perseguíem!»
L’immediat, en Jesús, és tan immediat que no cal parlar-ne perquè es veu, altrament no seria immediat. Per això, de l’immediat, no podem deixar de dir-ne veritat. La vertitat és immediata. L’immediat és veritat. Com podria no ser-ho si està passant? 
Jesús és tan immediat com un «sóc». No com un seré o un fou o un seria o un ser. No, no: Sóc! amb tota la contundència. Sóc, i no «significo». 
Amb la Mare de Déu passa el mateix. Algú podria preguntar: «Què diem quan diem la Mare de Déu?» No diem res perquè si la Mare de Déu «volgués dir» alguna cosa, si «signifiqués», no seria. La Mare de Déu simplement és. És... pura.
Festa de sant Tomàs

Sobre... L'interior

Raons d'amor 
Hi ha coses que de tan evidents passen per alt. L’«interior» és una d’elles. Penso en el concepte d'interior com un fet englobador i contenidor, ja que, per exemple, ens passem la major part de la vida en interiors: l’interior de la cambra a l’interior d’una casa a l’interior d’un edifici a l’interior... de l’univers. 
Vistes les coses així, tot pot ser interior: l’interior de les mateixes coses, l’interior de l’exterior, l’interior del ser... perquè és com si tan sols a l’interior haguéssim de trobar alguna cosa realment important per a nosaltres com ara l'aixopluc, perquè és intrínsec a nosaltres buscar, voler, necessitar, desitjar o emparar-se sota aquest aixopluc. 
Com un ocell estén les ales sobre la cria, el Senyor de l'univers protegirà. Is 31 
Que n'és, de preciós, Déu meu, el vostre amor! Els homes s'emparen a l'ombra de les vostres ales Sl 36 
Però el fet de pensar en aquest interior parteix de la premisa que a un interior cal entrar-hi. L’acció d’entrar-hi és imprescindible i apareix com l’acte més genuí que té la vida: a la vida només li escau entrar-hi. Entrar en la vida vol dir entrar en el seu interior perquè venim —naixem— del seu interior. 
Tu has creat el meu interior, m'has teixit en les entranyes de la mare. Sl 139 
Els llocs sagrats sempre són interiors. L’interior del temple, l’interior d’una església. Podem entrar-hi però, com que també podem deixar de fer-ho, veiem que sempre hi acabem entrant: l'interior sempre era aquí i sempre em convidava perquè l'interior sempre roman i perdura 
Tothom, amb més o menys intensitat, quan diu «interior» d’alguna manera també diu aquest espai sagrat del seu interior com a persona. Un espai personal, instranferible i inviolable que experimentem amb incomparable intensitat.  
Hi ha moltes realitats individuades (substàncies) però tan sols les que sostenten la naturalesa racional, autoconscient, capaç de coneixement, d'amor i de llibertat poden ser anomenades persona. Qualsevol ho pot entendre això: el que és personal no és intercanviable d’algú a algú altre. Com deien els antics: no és comunicable encara que la persona sigui un focus irradiant de comunicació. Però aquí es vol posar l'èmfasi en el fet que allò personal no és el comú o el genèric sinó que és allò específic o, encara millor, allò que és individual i intransferible. Eulàlia és «irreductible» a Mercè, Roser és personalment «diferent» d'Anna. No pot ser d'una altra manera si cadascuna d'elles ha de ser «persona». Cadascuna d'elles està autodiferenciada: tan sols és idèntica a ella mateixa i aquí comença el problema perquè ¿com pot ser que aquest individu de naturalesa intel·lectual i radicalment diferent de tothom sigui capaç d'establir comunicació amb els altres?  
Aquests espais interiors hem convingut a dir-ne sagrats perquè també són els més representatius i autèntics que té la persona per parlar amb la màxima veracitat d'ella mateixa.
Com tota estructura personal, les civilitzacions han centrat el seu sistema immunitari en aquest interior sagrat per crear els anticossos. 
Interior de la persona. Interior del cos. Interior del cor. El cor del cos d’una persona. L’interior de l’interior de l’interior. 
Hi ha paraules que ens donen una idea de la trascendència del que pot ser entrar en aquest interior sagrat. Aquestes paraules ens sonen properes perquè que tots tenim en nosaltres aquest interior sagrat. Al llibre del Levític, per exemple, s'explica que no és una cosa qualsevol entrar en aquest interior. 
El Senyor li diguéa Abraham: --Comunica al teu germà Aaron que no entri quan li sembli dintre el lloc més sant, darrere la cortina interior, davant la coberta de l'arca, perquè no mori quan jo manifesti la meva presència en el núvol sobre la coberta de l'arca. Lv 16 
En aquest fragment ens trobem amb un entrar i un dintre i un lloc que és el més sant i un darrere i una cortina interior i un davant i una coberta que cobreix l’arca i allò que hi pugui haver en el seu interior. Però també tenim mort, manifestació i presència. 
No és poc. Un núvol, un núvol que parla. És com si el Senyor ens hagués dit: «Alerta: ara ja esteu avisats!».  
Totes les religions són interiors. Totes les filosofies, poesies i músiques també. El llamp i el tro són interiors perquè són persones i, com que tu ets pesona, també ets un interior teu i meu. 
Arribar a dignificar o a desvetllar-se o a habitar o a ser conscient o a posar-se a l'altura de la dimensió real que té —o millor: que actua— aquesta paraula és del que es tractaria: poblar o deixar que els pobles que l'han de poblar poblin aquest interior en nosaltres. 
Algú podria preguntar: «I per què ho hauríem de fer?» 
Primera resposta: perquè altrament, sense aquest interior sagrat, no hi hauria ni religió ni Déu ni pregària ni persona ni res. Perquè si no hi entrem tampoc entrarem de manera forta en res: ni en les coses del dia a dia, ni en cap església o en allò que significa, ni en els demés, ni en res.
Les escriptures ens parlen que qualsevol descuit o desplaçament inadequat, qualsevol petita equivocació en un gest, poden tenir resultats fatals ja que aquest interior és delicadíssim i perillosíssim. Vegem alguns exemples: 
Es posarà la túnica sagrada de lli i la roba interior de lli, se cenyirà la faixa de lli i es lligarà la cabellera amb la cinta de lli. Es tracta de vestidures sagrades i, per tant, se les posarà després d'haver-se rentat el cos ritualment amb aigua. Lv 16 
Omplirà després un encenser amb brases preses de l'altar situat davant el Senyor, agafarà dos bons grapats d'encens aromàtic en pols, i ho durà darrere la cortina interior. Lv 16 
Per raó del seu defecte no ha d'entrar davant la cortina interior ni s'ha d'acostar a l'altar. Així no profanarà les meves coses santes, perquè jo, el Senyor, les santifico. Lv 16 
Una part en forma de pols fina la cremaràs davant l'arca, a l'interior de la tenda del trobament on et vindré a trobar. Aquest encens l'heu de tenir per cosa sagrada. Ex 30 
Salomó va recobrir d'or fi tot l'interior del santuari. Posà cadenes d'or davant la cambra sagrada, que va recobrir igualment d'or. 1 Re 6 
Segona resposta: perquè nosaltres també som delicadíssims i perillosíssims i el nostre interior, com un tresor, també està recobert d’or fi —o no?—. 
Tercera resposta: Or fi fet de paraules.
L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Jr 31 
Com acabem veure, perquè són raons de llenguatge les raons de la vida també són raons relatives a les arts gràfiques. Així de simple és la cosa: Déu és el millor impressor! 
Jesús va trobar la manera més clara i pedagògica de parlar d'aquest interior que és la de crear-lo a cada moment i l'eina adequada per a fer-ho: l'aliment. L'aliment sí que entra, això no cal ni explicar-ho! Per això, cada vegada que i tant sovint com «mengem la carn del Fill de l'home i bevem la seva sang tenim vida. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Jesús, quan es donà com a aliment, semblava dir-nos: «Jo, a més de ser el camí la veritat la vida i moltes altres coses, com podeu percebre en les vostres entranyes, també sóc l'interior de tots els interiors».
Això és així: els temps s’han acomplert, tot ha estat consumat, ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell. No hi ha volta de full.  
Vegem per acabar alguns consells molt vius dels apòstols per encoratjar-nos i alimentar el zel per aquest interior també nostre i també sagrat: 
No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte. Rm 12 
Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants, Ef 1 
(...) Li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior. Ef 3 
Sempre que es parla d'aquest interior és perquè hi ha hagut algun tipus de contacte. 
—I en què consisteix aquest contacte?  
Aquí s’ha de callar perquè d'això tan sols en podria parlar la litúrgia. Som un corrent, una circulació que no es pot permetre el luxe ni d’interrompre’s ni de deixar d'encarrilar ni deixar que es desbordin els rius d’aigua viva que es donen al nostre interior. La litúrgia ha trobat un llenguatge que silenciosament en diu alguna cosa. 
—I doncs, què diu aquest llenguatge? 
—Dir què diria la litúrgia seria una imposició del mateix llenguatge. El llenguatge imposaria i per tant «s’imposaria» a allò que s’ha de dir, amb les seves limitades raons de llenguatge que no serien raons d'amor. 
En canvi, parlen, canten, reciten, llegeixen, exposen i s’exposen les veus dels orants que, per exemple, resen les vespres un dia qualsevol perquè tan sols l’amor sap exposar i exposar-se i no imposar ni imposar-se.