dimarts, 25 de juliol de 2017

Sobre... La vida

 «En vida teva» 
Quan felicitàvem el pare que es deia Jaume, ell acostumava a dir: «En vida teva».
Aquesta frase, malgrat ser tan convencional, fa pensar...
Per exemple, fa pensar en una gran cortesia: «La meva felicitat és en la teva vida i, primer i abans que la meva felicitat, hi ha la teva vida a qui escau cedir cortesment el pas» 
Per exemple, en una relació entranyable: «La meva felicitat i la teva vida estan tan íntimament relacionades que si tu no tinguessis vida jo no tindria felicitat» 
Per exemple en una formulació per passiva: «La meva felicitat, puix està tan allotjada en la teva vida, que visquis serà la meva felicitat i que visquis també serà la meva vida. 
Dir «en vida teva» és dir un cant a la vida com si fos ella, la vida, que fes circular el seu alè pels nostres llavis, com si se celebrés i es cantés a ella mateixa amb molta alegria... en nosaltres!

dilluns, 24 de juliol de 2017

Sobre... L'imprescindible

Preguntes 
Preguntes: —Com s’hi va a aquest interior? —Quan s’és dins ¿es pot tornar a fora? —Així com l’interior sap coses de l’exterior ¿cal que l’exterior sàpiga res de l’interior? —Es relacionen entre ells? —Com?  
Les respostes en forma de relat podrien ser aquestes: 
Hi havia una vegada un país amb uns que vivien a fora i d’altres a dins. Un cop, quan els de l’exterior van saber que els de l’interior havien fugit quedaren trasbalsats i van dir: «Què hem fet? Hem deixat marxar els de l’interior que eren esclaus nostres». I van preparar sis-cents carros de guerra i molts tancs amb tres soldats a cada vehicle. S'obstinaren, doncs, a perseguir els de l’interior que havin fugit i, quan la cavalleria, carros, guerrers i tot l'exèrcit els aconseguien, els de l’interior eren acampats vora el mar. 
Aleshores el pànic s'apoderà d’ells en adonar-se que els de l‘exterior s'acostaven al seu darrera i al davant tan sols hi tenien el mar. Així, els de l’interior tot penedint-se d’haver marxat i quan ja sentien la remor dels perseguidors, se serviren de la «no-por» que era un remei que guardaven gelosament per casos excepcionals. «No tenim por perquè avui veurem els de l’exterior per darrera vegada» van exclamar després d'haver-lo pres. 
Aleshores, un vent fortíssim de llevant que durà tota la nit va fer retirar el mar i el deixà eixut. Les aigües es van partir i els de l’interior van passar a peu eixut pel mig mentre grans onades els feien de muralla a dreta i a esquerra. Els de l’exterior, però, malgrat tot hi volgueren penetrar.
En fer-se de dia el mar va tornar al seu lloc i els de l’exterior, que fugien, van precipitar al mig del mar. Les aigües tornaren, tot cobrint els carros i els guerrers de l'exèrcit que havia entrat al mar quan era eixut. No va quedar ni un sol home, però tan sols d’aquesta manera s’assabentaren del poder d’aquella gent que vivia a l’interior i que fins aleshores menystenien i desconeixien. Així van saber qui eren i com d'imprescindibles són.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Sobre... Deixar de ser

Il·luminar
Una de les característiques de l'Ésser és que no pot «deixar de ser». Una altra és que no pot negar-se «de cap manera»: ni ell pot negar-se a ell mateix ni nosaltres podem negar-lo. Per definició és allò que és, que està sent i que ho és molt abans que nosaltres fóssim. No hi ha volta de full com tampoc n’hi per allò que no és. Això no és cap joc de paraules, això és «així» i Jesús és l’encarnació d’aquest «així»:  
Si el neguem, ell també ens negarà. Però encara que siguem infidels, ell continuarà fidel, ja que no pot negar-se ell mateix. 2 Tm 2 
Jesús «no pot negar-se» i l'ésser tampoc, altrament no serien. Així, Jesús il·lumina l'ésser com l'ésser l'il·lumina Jesús.

Sobre... Fer entrar

 No entendre
Probablement Felip contemplava astorat el que estava passant davant dels seus ulls sense poder entendre-ho. Eren unes cinc mil persones que seien en el pendent d’una vall on hi havia molta herba. De cop, però, tots ells entraren com una onada amb la força d’un tsunami dins d’un immens espai interior que era completament buit i que semblava preparat expressament per a rebre’ls un per un. Hi entraren després que la veu digués: «Entreu». Tot s’esdevingué molt ràpidament. Semblava que els esperaven allà, en aquell interior, perquè tothom hi tenia un lloc destinat que era tan o més confortable que la gespa més ben cuidada del millor jardí.  
Però allò que més li costava d’entendre a Felip i que no sabia explicar-se de cap manera era que aquest immens interior fós exactament la mateixa persona de Jesús dins la qual tots ells no paraven d’entrar, a ell que els arrossegava dient: «Veniu, entreu, seieu, mengeu».  
N’hi havia de pobres, n’hi havia que ploraven, d’altres que, com que no eren res, simplement eren humils, n’hi havia que no donaven més que per a ser compassius, també hi havia nens i uns amb el cor molt net a qui tothom deia «Ai, pobrets!». També hi havia perseguits i insultats i tots ells entraven i entraven dins de Jesús tot menjant i ho feien molt alegres com si de sempre haguessin esperat poder entrar, per fi, en un interior com aquell i tots, uns i altres, celebraven amb goig la sort que havien tingut d’haver aquell dia aquí. 
Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Jn 6
Mentre s'ajupia, Felip no pogué evitar un somriure quan pensà que, potser perquè ell també era allà dins, seguia sense entendre res del que passava aquí a fora on hi havia tots aquests bocins per recollir.

dissabte, 22 de juliol de 2017

Sobre... El salm cent-trenta-dos

De l'interior considerat com una diadema 
Dir entrar i sortir és posar-se sota l’òrbita o en règim d’un exercici. Entre aquest dos contraris, només de pensar-hi s’hi estableix un diàleg i un moviment inevitables. Des de fora, per exemple, puc dir de l’interior: «No entraré fins que...» i aquestes mateixes paraules prefigurarien que aquest no és un interior qualsevol. Però, allà on sóc de l’exercici, encara no he «entrat» i, la veritat, ja en tinc ganes perquè aquí a fora fa fred. Francament no sé què estic esperant. Qualsevol altre ja seria dins. Però jo no, encara no. Abans d’entrar vull tenir clara alguna cosa que ara tinc fosca però que no sé ben bé com explicar. Ah, descansar! Ah, aclucar els ulls! Abans de la son, però... 
No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins haver trobat un lloc per al Senyor, un casal per al poderós de Jacob. 
Em pregunto: Aquest lloc a trobar, tu on el buscaries? Pot ser un lloc qualsevol? Atès que les dimensions de l’interior de casa són més aviat reduïdes, el més assenyat és pensar en algun petit raconet més o menys «especial», però ¿per què no pot ser un lloc ampli, espaiós, lluminós i ventilat com una plana, una estepa o un poblat? De fet això és el que tinc al cap... 
Hem trobat l'arca a la plana de Jàar, hem sabut que és al poble d'Efrata. Entrem, doncs, a casa seva, venerem l'escambell dels seus peus. 
Potser sí que ja va sent hora d’anar pensant a entrar en aquest interior perquè cada vegada tinc més clar on entraré i no em sento refusat com quan fa una estona i la prova que això és així me la dóna l’alegria de pensar-hi: «Ara sí!»... 
Alceu-vos, Senyor, veniu al lloc on heu de quedar-vos amb l'arca del vostre poder. Que els sacerdots es vesteixin de festa i esclatin els fidels en crits d'alegria. Per amor de David, servent vostre, no refuseu d'acollir el vostre Ungit. 
Potser sí que no em desdiré d’entrar-hi. Qui sap si, en el fons, la banqueta que hi ha sota la finestra és un tron i jo no ho sabia... 
El Senyor va jurar a David, va jurar en ferm, no se'n desdirà: «Al teu tron hi posaré un fill teu. Si els teus fills guarden la meva aliança, les prescripcions que jo els donaré, continuaran també els teus fills ocupant per sempre el teu tron.» 
Potser sí que és aquí perquè s’hi està francament bé...  
El Senyor s'estima la ciutat de Sió, l'ha escollit per fer-hi estada: «És aquí on vull quedar-me per sempre, m'agrada, hi vull residir. 
Sí, ara al front hi tinc la imatge clara, lluminosa i inalterable d’on sóc i del fred d’on vinc... 
Aquí faré germinar el poder de David, per al meu Ungit tindré una llàntia encesa. Vestiré de confusió els seus enemics, però al front d'ell brillarà la meva diadema.»

dimarts, 18 de juliol de 2017

Sobre... La persecució

—Beneïu 
No podem pensar aquest interior del que estem parlant sense anar-hi d’alguna manera «real», sense arriscar-nos-hi o sense fer conscient allò que sabem que allà hi ha. 
Això és així. Si no ho fós, les coses que diríem serien un relat més, un universal general i extern a nosaltres, com un espectacle, un video o una religió. Tan sols ho deixen de ser des de la consciència que ens ve quan som en aquest interior sagrat. 
Que no són una cosa qualsevol ens en dóna idea el to de paraules com aquestes: 
Tan bon punt la veu m'hagué parlat, l'Esperit va entrar dintre meu i em féu posar dret. Aleshores vaig sentir el qui em parlava i em digué: —Vés a recloure't dins de casa teva. Ez 2
Hi ha pressa, persecució, risc, neguit i una gran inquietud en aquestes paraules: Ves, ves-hi, corre! Sí, amen, ja vinc!  
Senyor, quants n'hi ha que em persegueixen! Són molts els qui venen contra meu Sl 3 
Senyor, el món em persegueix furiós quan ha sabut que venia a recloure’m: 
Les nacions estaven furioses, però ara ha arribat el dia de la teva indignació; ha arribat l'hora de judicar els morts, de recompensar els teus servents els profetes, el poble sant i tots els qui veneren el teu nom, petits i grans, l'hora de destruir els destructors de la terra. Ap 11
Perquè efectivament, aquí, a l’interior, arriba l'hora, el temps s’ha acomplert i la comèdia s’acaba. «Un entra en un interior en el qual les hores realment arriben!» Així de simple, així de ximple, així d’inexplicable, així de gran.
És lògic que faci por aquest interior perquè és immens. Fa por que allà, tot el que sabem, hi sigui, passi, esdevingui, s’encarni, sigui realment una sola cosa amb nosaltres. Fa por la paraula que allà amb tota seguretat s’hi dirà —Jo sóc— perquè serà veritat. 
Si tinc persecució és perquè tinc interior. Si no tingués interior no tindria persecució.
La persecució és un signe, un senyal, un indicador.
La persecució és un estat.
La persecució és inevitable.
La persecució forma part de la vida: 
Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres. Jn 15
A efectes pràctics, doncs, el millor és donar per suposada la persecució en la nostra vida. Suposada, lògica, inherent, desitjable, integrant i inseparable de la vida mateixa: «Hola, germana persecució!»  
Beneïu els qui us persegueixen. Beneïu, no maleïu. Rm 12

dissabte, 15 de juliol de 2017

Sobre... Entrar a una casa

Per més voltes que hi donaren 
Avi, si som dins de l’univers vol dir que hi hem entrat, oi? 
Sí, el llenguatge ens delata, i dins d’aquest univers se’ns dóna una «inèrcia entradora» sempre i a tot arreu, com si la vida tan sols consistís en un estar entrant en tot sense descans.  
«Si vols entrar a la vida» diu literalment Jesús i també diu «Jo sóc la porta» i, si hi ha porta, hi ha un interior on entrar.  
Els mags, un sis de gener, van entrar a una casa i veieren. Si no haguessin entrat no haurien vist. El primer i més important, doncs, va ser entrar. Probablement no va ser un entrar qualsevol. Va ser un entrar conscient de la seva entrada. Sense consciència és impossible entrar enlloc ni fer res, però si un, quan entra, pren consciència del que està fent, els portals alcen les llindes i les portalades de la intel·ligència s’engrandeixen. 
Un fet tan simple com és el d'entrar per una porta pot ser més trascendent i important del que sembla com ha demostrat la història.
Van entrar a una casa, veieren un nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Van obrir les arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. Mt 2  
Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria. Sl 24 
Entrar o sortir i interior o exterior no són més que estats de l’home «entrant», que entra, que «vol entrar» o que «troba impediments per entrar» a algun lloc, com també són estats el bé i el mal o el blanc i el negre o els anticiclons i les borrasques. 
Però allò que probablement enlluernà amb més intensitat als tres mags va ser la superació d’aquests exterior i interior on fins ara creien que eren. Van quedar lliures, després, tot i no saber de què. Van quedar despullats tot i que seguien vestits. Van quedar il·luminats tot i que el sol que venia del cel mai els havia deixat de visitar.  
Ells, que venien d’un exterior desolador anaven a la recerca d’un interior acollidor i, tot just entrar-hi, entengueren que exterior i interior eren una mateixa cosa i ho entengueren en plenitud perquè la serenor i la simplicitat del relat —un nen, una mare, una adoració, un dia a dia, un anar fent— així ens ho comuniquen: «res de l’altre món». 
—Per què? 
—Perquè abans, quan eren lluny... 
Abans éreu lluny —a l’exterior— però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la pau. De dos pobles, —l’exterior i l’interior— n'ha fet un de sol, ja que ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos tota llei, precepte i dualitat. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort en la creu ha fet morir l'enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliats tots dos amb Déu. Ef 2
Sí: una nova humanitat. De tornada, per més voltes que hi donaren, els mags no van saber trobar una manera millor d’explicar allò que acabaven de veure a Betlem de Judea en temps del rei Herodes.

dijous, 13 de juliol de 2017

Sobre... Instruccions

Hi ha una cosa... 
Jesús, als qui no som experts, ens envia amb aquestes instruccions: 
«De camí cap aquest interior que, quan hi arribis recorda que serà sagrat, has de predicar dient: “El Regne del cel és a prop”. També, de camí, cura malalts i no t’emportis res i quan finalment entris, busca, saluda, parla, dóna la pau però si no t’escolten surt». Mt 10 
Doncs bé, si no ho he entès malament, tan sols és permesa l’entrada en un interior sagrat a qui prèviament s’haurà sabut despullar. Diu: «No porteu diners, ni or, ni plata, ni moneda, no prengueu sarró, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó», com dient: «Sigueu blancs com jo sóc blanc». Però qui estigui disposat a entrar-hi també haurà de tenir present que l’acte d’introduïr-s’hi va aparellat amb l’acte de parlar, perquè aquest endinsament mai és silenciós de res: al contrari, és el regne per excel·lència de la paraula i tan sols així, un cop trobada l’excel·lència de la paraula, podem comprendre que sigui un treball tan gran. Per això, qui té aquest ofici cal que sigui mantingut —o retingut— en aquest interior, altrament els qui són dins, si ell callava, mai no sentirien allò que els havia de dir: que hi ha una cosa immediata, important, que és molt bona i que està molt a prop.

dimecres, 12 de juliol de 2017

Sobre... Cridar la intel·ligència

Invitar-la a venir
Avi, què vol dir «venerar»? 
—Per entendre-ho, abans hem de saber què vol dir «acollir». Fixa’t com, d’una banda «acollir» fa pensar en allò que és acollit i, de l’altra, en qui l’envia perquè sigui acollit. Imaginem que qui l’envia és un pare que diu: «fill meu».  
«Fill meu, si aculls el que et dic, si ho aculls dintre teu, si no de qualsevol manera et permets percebre com entra lentament en el teu acolliment això que et dic, si, com tot el que és sagrat perquè és dins, això també ho guardes com una riquesa i, aturant-te de tot, pots arribar a sentir alguna cosa a l’interior d’aquest tresor tan sols audible pel teu cor, la veu que hi sentiràs serà la de la saviesa a qui la teva intel·ligència haurà sabut convidar» 
Ara sí. Ara, gràcies a aquesta petita conversa entre pare i fill, estem en condicions d’entendre alguna cosa. Per exemple, ara podem comprendre què vol dir «venerar» perquè d’allò que haurà sortit dels llavis d'aquesta veu únicament se'n podrà dir venerable i, d'aquesta manera, descobrint en nosaltres el coneixement que crèiem exclusiu de Déu, trobem la manera de venerar el Senyor.  
Si crides la intel·ligència i la invites a venir Pr 2 

dimarts, 11 de juliol de 2017

Sobre... Una manera millor

Tot ho suporta 
Un altre aspecte o manera —exercici— d’accedir a aquest interior sagrat ens l’ofereix sant Pau. És lluny de tot el que venim parlant i les seves paraules ens deixen a pèl. Sant Pau el coneix tan bé, li és tan familiar que diu que aquest interior no ha de ser deutor de res ni de ningú si no és de Déu. I això —sembla dir— tantes vegades i tan sovint com vulguem. Per exemple, ara.
Doncs bé, un ara mateix pot ser, per exemple, l’escena habitual de dos coneguts que es troben pel carrer i es posen a parlar. En un moment donat i sense saber com, el diàleg es torna en monòleg. Un dels dos tertulians poc a poc, però cada vegada d’una manera més implacable, parla incontroladament seguint un fil argumental que no admet intervencions i que tan sols li és familiar a ell. 
Si l'altre tertulià tria escoltar-lo amb totes les conseqüències podrà observar com, al mateix temps que el seu interior es buida —seria impossible sentir mai res de ningú si no fos així—, també s’omple de les paraules del monòleg de l’altra persona. Les paraules es van apilant en el seu interior prenent cada vegada més espai fins que el deixen sense escletxes, sense respiració i només s’hi val el silenci en aquest escoltar abassegat per un torrent de paraules plenes de solitud que no cessen d’arrossegar-ne de noves. 
El tema del monòleg sol ser intrascendent o fet de repeticions de coses que ja han estat explicades moltes vegades abans i no serà fins que la desaparació de qui escolta sigui prou absoluta que es produirà la paradoxa, ja que mitjançant aquesta saturació també és donarà la mesura i la consciència d'aquest seu espai interior com una il·luminació. 
Això, que de tant «omplir o buidar recipients», ens pot semblar una operació alquímica o una exageració de Rabelais —O Bouteille / Pleine toute / De mystères / D'une oreille / Je t'écoute : / Ne diffère / Et le mot profère / Auquel pend mon cœur— té el seu interès si arribem al fons, quan la última paraula del monòleg serà gràcies ja que aquest fons era fet d’amor, d’estimació, de benvolença i de creativitat. Si el tertulià no hagués estimat prèviament a tot, mai no hauria tingut consciencia tampoc d’aquest interior seu, el coneixement del qual, però, tan sols i potser, li vindrà posteriorment qui sap si com a premi. 
Per això sant Pau, per parlar d’aquest interior, parla d’un camí molt millor —més alt— en el sentit de més immediat, més a l’abast, més proper a Jesús i gens exclusiu o per experts. 
I ara us vull mostrar un camí incomparablement més alt. 
Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un címbal estrident. Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria. 
El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. 
L'amor no passarà mai.

dilluns, 10 de juliol de 2017

Sobre... Reconèixer el deute

Imprescindibles 
Què vol dir sant Pau quan escriu «en vosaltres»?
Germans, vosaltres no viviu segons les mires de la carn sinó segons les de l'Esperit, perquè l'Esperit de Déu habita en vosaltres, i si algú de vosaltres no tingués l'Esperit de Crist, no seria de Crist. I si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell que va ressuscitar Jesús d'entre els morts, també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals. Per tant, germans, nosaltres tenim un deute, però no amb la carn que ens obligaria a viure com demana la carn. Perquè si visquéssiu així, moriríeu; en canvi, si per l'Esperit feu morir les obres pròpies de la carn, viureu. Rm 8
Si vol dir dins nostre no ens queda més remei que fer una contorsió cap al nostre interior i, un cop dins, estar disposats a romandre-hi fins a familiaritzar-nos amb tot el que allà s'hi dóna. Jacob estava tan avesat a aquest indret que parla fins i tot d'una escala que hi havia. Li era tan habitual que la reconeixia com l’escala que anava des de la terra fins al cel. Els àngels hi pujaven i baixaven i, una vegada, en un dels seus graons, el Senyor s'aturà molt prop d'ell. 
Sant Pau parla als cristians de Roma que tenien coneixement d'aquest interior sagrat, i ho fa per encoratjar-los a que no es cansin mai de tastar-lo, de delectar-se'n, de contemplar-lo, de sojornar-hi fins habituar-s'hi, fins a assistir al propi acte de donació de la mateixa vida. Viure segons aquestes mires vol dir viure en retrocés cap un interior on circula un tipus de vida que no li cal la paraula mort per explicar-se.
¿No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres? 1 Co 3 
Encoratja fins a tal punt als romans que tan sols sembla voler sentir-los exclamar com va fer Jacob: «El Senyor era present aquí i jo no ho sabia!». Els encoratja a veure-hi amb els ulls clavats en aquest interior sense permetre que desplacin ni un pèl la seva òrbita com ell fa quan puntualitza i repeteix amb totes les paraules l'argument dels arguments: «si habita en vosaltres l'Esperit d'aquell que va ressuscitar Jesús d'entre els morts també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres, aquell que va ressuscitar el Crist d'entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals». 
Aquest argument té una lògica tan pura que dóna la clau per entendre que allò més econòmic o millor que podem fer per la vida és incloure en el nostre vocabulari la paraula deute. És bo que la incloem i la reconeguem. És bo, just i sa viure així. Els nostres fluxes energètics queden ventilats i desembussats i respirem a ple pulmó perquè això és així i perquè és veritat. És bo que el deute sigui la gramàtica per parlar i entendre’s amb aquesta vida que és dins la gerra de terrissa que som. 
Simplement es tracta de reconèixer el deute, tot i que qui sap si en el fons no actuem al dictat de la mateixa vida que, perquè li som imprescindibles, necessita que li siguem deutors.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Sobre... Construir «aquest interior en nosaltres»

Amidaments
El profeta Ezequiel descriu amb meticulositat aquest espai interior sagrat. 
Vaig veure un home que estava dret i duia a la mà una corda de lli i una vara d'amidar. Em digué: —Fill d'home, obre bé els ulls i para l'orella, estigues atent a tot el que et mostraré ja que has estat portat aquí perquè t'ho facin veure. Després explica tot el que hauràs vist.
Així, el profeta parla d'un mur exterior, d'una porta exterior oriental, d'un atri exterior, d'una porta exterior nord, d'una porta exterior sud, d'una porta sud de l'atri interior, d'una porta oriental de l'atri interior, d'una porta nord de l'atri interior, d'unes instal·lacions per als sacrificis, d'unes estances per als cantors i els sacerdots, d'un atri interior i el vestíbul del santuari, d'una nau del santuari i el lloc santíssim, d'unes cambres laterals del santuari, d'un edifici occidental, d'un interior del santuari, d'un altar-taula de fusta, d'unes portes i d'unes estances sagrades del nord i del sud. 
De «la nau del santuari i del lloc santíssim» diu: 
L'home em va fer entrar a la nau del santuari i amidà les pilastres a banda i banda: totes dues feien sis colzades d'amplada. Aquesta és l'amplada del tabernacle. L'entrada feia deu colzades d'amplada i els muntants tenien un gruix de cinc colzades. Després va amidar la nau del santuari: feia quaranta colzades de llargada per vint d'amplada. Tot seguit va entrar a la cambra situada al fons del santuari i amidà les pilastres de l'entrada: cada una feia dues colzades; l'entrada tenia sis colzades i l'amplada a banda i banda de la porta era de set colzades. Acabat va amidar la cambra interior: tenia vint colzades de llargada per vint d'amplada a continuació de la nau del santuari. Llavors l'home em digué: --Aquest és el lloc santíssim. Ez 40
D'això es desprèn que, d'una banda aquest lloc cal construir-lo i, d'altra banda, la meticulositat de la descripció ens convida i ens encoratja a que no defallim en la construcció del nostre perquè sigui també fort, robust, vigorós i sòlid. No en va ha de ser el nostre lloc santíssim.

divendres, 7 de juliol de 2017

Sobre... Poblar

Mmmmm! 
Sobre «Poblar o deixar que els pobles que l'hagin de poblar poblin aquest interior en nosaltres»
Poblar un lloc! La idea és lluminosa i genèsica perquè evoca que podem poblar-lo partint de zero. També perquè evoca de què podria estar poblat el nostre interior i, si estés per poblar, ens faria pensar en allò amb el que el poblaríem: magraners, romaní o un hort i tot de recs per fer-hi arribar aigua. Dia a dia caldria tenir-ne cura de manera rítmica i el ritme faria la cançó i la cançó l'ànima. Mmmmm!  
Blat, vi, oli, cries dels ramats i horts amarats d'aigua no patiran mai més d'escassetat: llavors dansaran d'alegria les noies, joves i vells dansaran junts i l'abundor de casa meva saciarà el meu poble. Jr 31   
Sí, sens dubte: llavors dansaran. Dansaran i xuclaran:
Xuclareu i us saciareu del pit que consola, sereu alletats amb les delícies del seu ric aliment, decantant cap a ella —cap a l'ànima— com un riu, la pau i el benestar, la riquesa dels pobles, com un torrent desbordant. Vosaltres en xuclareu les delícies. Sereu portats al braç i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos. Is 66 
Sempre m'ha sorprès molt que per parlar d'allò que pobla aquest interior nostre haguem d'anar a parar a coses tan admirables i simples com aquestes. Les reconeixem? Ja les teníem i no ho sabíem?

dimecres, 5 de juliol de 2017

Sobre... El fetge i el cor

Allò que em dóna vida
Hagués pogut triar entre veure, sentir, percebre, descobrir, notar, distingir, albirar, comprendre, conèixer, advertir, observar, parar esment, esbrinar, copsar, captar o capir. Probablement tots aquests verbs eren molt exactes pel que volia dir, però potser qui ho estava escribint sabia que n’hi havia un de millor i qui sap si no es pasà dies buscant-lo. Qui sap si, quan l’autor del salm 118 el trobà, escrigué satisfet: «Inclineu el meu cor a la vostra llei» perquè, efectivament, si es parla d’aquest i des d’aquest interior sagrat cal buscar una estranya que faci d’orella. Tan sols una entranya pot tenir orelles prou subtils per, recordant-la, arribar a sentir la veu del Senyor i tot això sense oblidar que la paraula cor està en el cor de la mateixa paraula recordar.
Això també passa amb el fetge. Fetge en hebreu és kabod. Al salm 108 trobem kabod indicant la interioritat de la persona: «el meu cor se sent segur Déu meu, tocaré i cantaré, cantarà el meu cor». On el català diu «cantarà el meu cor» l’hebreu diu «cantarà el meu kabod» i el grec diu «cantarà la meva doxa». En el salm 16 kabod indica la interioritat o totalitat de l’ésser quan el català diu «el meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo» i l’hebreu diu «el meu kabod en fa festa». En tots dos salms kabod es podria traduir també com el meu esperit, la meva força interior, el meu alè, allò que em fa ser o allò que em dóna vida.

dilluns, 3 de juliol de 2017

Sobre... La Mare de Déu

Simplement 
Què vol dir «poblar o deixar que els pobles que l'han de poblar poblin aquest interior en nosaltres»? En primer lloc vol dir que hi ha un territori a poblar que abans no hi era i que ara reconeixem en nosaltres. 
Et dóna possessió del teu domini; així redreçaràs el cap. Sl 109 
Però poblar fa referència més que a les feines de construcció —agrícoles, civilitzadores— a la construcció d’una ànima. Els pobles, poblant, construeixen una ànima que, en la plenitud dels temps —en la plenitud de l’ànima— magnificarà. 
Jesús, amb el seu naixement, «entra» —Mt 1 i Lc 3— en aquesta tradició que té l’interior per molt sagrat o que troba el més sagrat en l’interior, però a més Jesús n’és l’encarnació, com dient: «A partir d'ara ja no cal que us esforceu a entrar en cap altre interior perquè jo sóc l’interior de tots els interiors i tots els demés interiors existeixen gràcies a mi» 
«—Ah, així eres tu a qui perseguíem!»
L’immediat, en Jesús, és tan immediat que no cal parlar-ne perquè es veu, altrament no seria immediat. Per això, de l’immediat, no podem deixar de dir-ne veritat. La vertitat és immediata. L’immediat és veritat. Com podria no ser-ho si està passant? 
Jesús és tan immediat com un «sóc». No com un seré o un fou o un seria o un ser. No, no: Sóc! amb tota la contundència. Sóc, i no «significo». 
Amb la Mare de Déu passa el mateix. Algú podria preguntar: «Què diem quan diem la Mare de Déu?» No diem res perquè si la Mare de Déu «volgués dir» alguna cosa, si «signifiqués», no seria. La Mare de Déu simplement és. És... pura.
Festa de sant Tomàs

Sobre... L'interior

Raons d'amor 
Hi ha coses que de tan evidents passen per alt. L’«interior» és una d’elles. Penso en el concepte d'interior com un fet englobador i contenidor, ja que, per exemple, ens passem la major part de la vida en interiors: l’interior de la cambra a l’interior d’una casa a l’interior d’un edifici a l’interior... de l’univers. 
Vistes les coses així, tot pot ser interior: l’interior de les mateixes coses, l’interior de l’exterior, l’interior del ser... perquè és com si tan sols a l’interior haguéssim de trobar alguna cosa realment important per a nosaltres com ara l'aixopluc, perquè és intrínsec a nosaltres buscar, voler, necessitar, desitjar o emparar-se sota aquest aixopluc. 
Com un ocell estén les ales sobre la cria, el Senyor de l'univers protegirà. Is 31 
Que n'és, de preciós, Déu meu, el vostre amor! Els homes s'emparen a l'ombra de les vostres ales Sl 36 
Però el fet de pensar en aquest interior parteix de la premisa que a un interior cal entrar-hi. L’acció d’entrar-hi és imprescindible i apareix com l’acte més genuí que té la vida: a la vida només li escau entrar-hi. Entrar en la vida vol dir entrar en el seu interior perquè venim —naixem— del seu interior. 
Tu has creat el meu interior, m'has teixit en les entranyes de la mare. Sl 139 
Els llocs sagrats sempre són interiors. L’interior del temple, l’interior d’una església. Podem entrar-hi però, com que també podem deixar de fer-ho, veiem que sempre hi acabem entrant: l'interior sempre era aquí i sempre em convidava perquè l'interior sempre roman i perdura 
Tothom, amb més o menys intensitat, quan diu «interior» d’alguna manera també diu aquest espai sagrat del seu interior com a persona. Un espai personal, instranferible i inviolable que experimentem amb incomparable intensitat.  
Hi ha moltes realitats individuades (substàncies) però tan sols les que sostenten la naturalesa racional, autoconscient, capaç de coneixement, d'amor i de llibertat poden ser anomenades persona. Qualsevol ho pot entendre això: el que és personal no és intercanviable d’algú a algú altre. Com deien els antics: no és comunicable encara que la persona sigui un focus irradiant de comunicació. Però aquí es vol posar l'èmfasi en el fet que allò personal no és el comú o el genèric sinó que és allò específic o, encara millor, allò que és individual i intransferible. Eulàlia és «irreductible» a Mercè, Roser és personalment «diferent» d'Anna. No pot ser d'una altra manera si cadascuna d'elles ha de ser «persona». Cadascuna d'elles està autodiferenciada: tan sols és idèntica a ella mateixa i aquí comença el problema perquè ¿com pot ser que aquest individu de naturalesa intel·lectual i radicalment diferent de tothom sigui capaç d'establir comunicació amb els altres?  
Aquests espais interiors hem convingut a dir-ne sagrats perquè també són els més representatius i autèntics que té la persona per parlar amb la màxima veracitat d'ella mateixa.
Com tota estructura personal, les civilitzacions han centrat el seu sistema immunitari en aquest interior sagrat per crear els anticossos. 
Interior de la persona. Interior del cos. Interior del cor. El cor del cos d’una persona. L’interior de l’interior de l’interior. 
Hi ha paraules que ens donen una idea de la trascendència del que pot ser entrar en aquest interior sagrat. Aquestes paraules ens sonen properes perquè que tots tenim en nosaltres aquest interior sagrat. Al llibre del Levític, per exemple, s'explica que no és una cosa qualsevol entrar en aquest interior. 
El Senyor li diguéa Abraham: --Comunica al teu germà Aaron que no entri quan li sembli dintre el lloc més sant, darrere la cortina interior, davant la coberta de l'arca, perquè no mori quan jo manifesti la meva presència en el núvol sobre la coberta de l'arca. Lv 16 
En aquest fragment ens trobem amb un entrar i un dintre i un lloc que és el més sant i un darrere i una cortina interior i un davant i una coberta que cobreix l’arca i allò que hi pugui haver en el seu interior. Però també tenim mort, manifestació i presència. 
No és poc. Un núvol, un núvol que parla. És com si el Senyor ens hagués dit: «Alerta: ara ja esteu avisats!».  
Totes les religions són interiors. Totes les filosofies, poesies i músiques també. El llamp i el tro són interiors perquè són persones i, com que tu ets pesona, també ets un interior teu i meu. 
Arribar a dignificar o a desvetllar-se o a habitar o a ser conscient o a posar-se a l'altura de la dimensió real que té —o millor: que actua— aquesta paraula és del que es tractaria: poblar o deixar que els pobles que l'han de poblar poblin aquest interior en nosaltres. 
Algú podria preguntar: «I per què ho hauríem de fer?» 
Primera resposta: perquè altrament, sense aquest interior sagrat, no hi hauria ni religió ni Déu ni pregària ni persona ni res. Perquè si no hi entrem tampoc entrarem de manera forta en res: ni en les coses del dia a dia, ni en cap església o en allò que significa, ni en els demés, ni en res.
Les escriptures ens parlen que qualsevol descuit o desplaçament inadequat, qualsevol petita equivocació en un gest, poden tenir resultats fatals ja que aquest interior és delicadíssim i perillosíssim. Vegem alguns exemples: 
Es posarà la túnica sagrada de lli i la roba interior de lli, se cenyirà la faixa de lli i es lligarà la cabellera amb la cinta de lli. Es tracta de vestidures sagrades i, per tant, se les posarà després d'haver-se rentat el cos ritualment amb aigua. Lv 16 
Omplirà després un encenser amb brases preses de l'altar situat davant el Senyor, agafarà dos bons grapats d'encens aromàtic en pols, i ho durà darrere la cortina interior. Lv 16 
Per raó del seu defecte no ha d'entrar davant la cortina interior ni s'ha d'acostar a l'altar. Així no profanarà les meves coses santes, perquè jo, el Senyor, les santifico. Lv 16 
Una part en forma de pols fina la cremaràs davant l'arca, a l'interior de la tenda del trobament on et vindré a trobar. Aquest encens l'heu de tenir per cosa sagrada. Ex 30 
Salomó va recobrir d'or fi tot l'interior del santuari. Posà cadenes d'or davant la cambra sagrada, que va recobrir igualment d'or. 1 Re 6 
Segona resposta: perquè nosaltres també som delicadíssims i perillosíssims i el nostre interior, com un tresor, també està recobert d’or fi —o no?—. 
Tercera resposta: Or fi fet de paraules.
L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Jr 31 
Com acabem veure, perquè són raons de llenguatge les raons de la vida també són raons relatives a les arts gràfiques. Així de simple és la cosa: Déu és el millor impressor! 
Jesús va trobar la manera més clara i pedagògica de parlar d'aquest interior que és la de crear-lo a cada moment i l'eina adequada per a fer-ho: l'aliment. L'aliment sí que entra, això no cal ni explicar-ho! Per això, cada vegada que i tant sovint com «mengem la carn del Fill de l'home i bevem la seva sang tenim vida. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Jesús, quan es donà com a aliment, semblava dir-nos: «Jo, a més de ser el camí la veritat la vida i moltes altres coses, com podeu percebre en les vostres entranyes, també sóc l'interior de tots els interiors».
Això és així: els temps s’han acomplert, tot ha estat consumat, ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell. No hi ha volta de full.  
Vegem per acabar alguns consells molt vius dels apòstols per encoratjar-nos i alimentar el zel per aquest interior també nostre i també sagrat: 
No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte. Rm 12 
Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants, Ef 1 
(...) Li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior. Ef 3 
Sempre que es parla d'aquest interior és perquè hi ha hagut algun tipus de contacte. 
—I en què consisteix aquest contacte?  
Aquí s’ha de callar perquè d'això tan sols en podria parlar la litúrgia. Som un corrent, una circulació que no es pot permetre el luxe ni d’interrompre’s ni de deixar d'encarrilar ni deixar que es desbordin els rius d’aigua viva que es donen al nostre interior. La litúrgia ha trobat un llenguatge que silenciosament en diu alguna cosa. 
—I doncs, què diu aquest llenguatge? 
—Dir què diria la litúrgia seria una imposició del mateix llenguatge. El llenguatge imposaria i per tant «s’imposaria» a allò que s’ha de dir, amb les seves limitades raons de llenguatge que no serien raons d'amor. 
En canvi, parlen, canten, reciten, llegeixen, exposen i s’exposen les veus dels orants que, per exemple, resen les vespres un dia qualsevol perquè tan sols l’amor sap exposar i exposar-se i no imposar ni imposar-se.

dijous, 29 de juny de 2017

Sobre... La Montserrat

Els qui feu memòria d'ella,
no us en canseu, no pareu d'insistir
Seràs una corona magnífica
a les mans del Senyor,
una diadema reial
a les mans del teu Déu.
Els teus fills et posseiran
com un jove posseeix la seva esposa.
El teu Déu s'alegrarà de tenir-te,
com el nuvi s'alegra de tenir la núvia. Is 61
 

dimarts, 27 de juny de 2017

Sobre... Donar gràcies

Gràcies, Montserrat
No et podran dir més «L'Abandonada»,
no podran dir «La Desolada» a la teva terra;
a tu et diran «Jo me l'estimo»,
i a la teva terra, «Té marit»,
perquè el Senyor t'estimarà,
i tindrà marit la teva terra. Is 61
 

Sobre... La muntanya de sant Josep

Sant Josep de la Muntanya
 
Finalment, després d'ascendir una pujada molt costeruda, s'entra a un pati espaiós. Allà, al barri de la Salut, hi ha el temple del santuari de Sant Josep de la Muntanya amb una capella. «Finalment podrem entrar aviat a un interior que ens protegirà» exclamem xops de suor. 
Només els espais interiors ens protegeixen. Només als espais interiors passen coses. Coses autèntiques, vull dir. Un entra a un recinte no tant perquè sigui recinte de res sinó perquè dins seu s'hi senten veus. Res de màgia, no patiu. Són veus inefables que no enganyen malgrat que solen ser molt subtils o molt —massa?— fluixetes.  
Una d'aquestes veus de l'interior podria ser la necessitat mateixa que experimentem de dir alguna cosa que no sigui una cosa qualsevol. 
Si un té molts problemes li vindran totes les paraules d'aquests problemes però té la seguretat que tard o d'hora aquestes paraules amb la fresqueta tan agradable que fa aquí acabaran desapareixent i vindrà el silenci i després vindrà una una paraula que dirà alguna cosa que no serà una cosa qualsevol. 
Hi ha moltes paraules d'aquest tipus. Una d'elles podria ser la paraula «beneir» considerada no tant etimològicament sinó com l'expressió d'una necessitat que surt del nostre interior que no troba cap verb millor. Beneir! Estar agraït, la possibilitat de poder expressar aquest agraïment. Poder donar gràcies, per exemple, per la fresqueta que fa aquí dins: caram quin luxe! 
No sabem ben bé què vol dir beneir. Potser les generacions que ens precedeixen ho tenien més clar. Un espai en el qual és possible lloar, exalçar, invocar una protecció? Coses així... no necessàriament massa concretes. Un estat d'ànim (d'ànima) més que cap concepte. 
Quan l'ànima troba un fil com aquest, generalment es va desfent de tots els impediments i poc a poc va dient. «Sí! Beneeix el Senyor, ànima meva. Sí! Del fons del cor, beneeix el seu sant nom». 
També generalment, l'ànima s'alegra tant quan sent aquesta veu que fa tots els possibles per tornar-la a sentir. I generalment la troba: «Beneeix el Senyor, ànima meva, no t'oblidis mai dels seus favors». (Entre parèntesi: l'ànima reconeix, una mica avergonyida, que efectivament els havia oblidat tots)   
Que l'ànima s'hagi adreçat al seu senyor no és una cosa qualsevol perquè aquest senyor tampoc és un senyor qualsevol: «El Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor.» Caram! És com si aquest senyor no tingués en compte res del que tan ens turmentava quan féiem la terrible pujada pel carrer del santuari o fins i tot d'abans. Com podem veure, doncs, aquest «beneeix» té molt de «Malgrat tot... beneeix» 
Recordo un amic que sempre deia d'ell que era ateu, però que «malgrat tot» —malgrat el seu ateisme— ell deixava que la seva «ànima beneís», no li ho impedia ni prohibia en absolut. Deia: «Què hi puc fer si l'anima és feliç així?» Era un personatge entranyable: 
«Sí, beneeix, ànima meva, beneix!» I seguia: «Malgrat tot rescates de la mort la meva vida, malgrat tot em corones d'amor entranyable, malgrat tot ets compassiva i benigne, lenta per al càstig i rica en l'amor, malgrat tot el teu amor per mi és tan immens com la distància del cel a la terra, perquè com un pare s'apiada dels seus fills, t'apiades de mi perquè saps de quin fang he estat pastat i perquè et recordes que sóc pols, perquè malgrat que la meva vida duri com l'herba o la seva florida sigui com la dels camps que desapareix quan hi passa la ventada i ni es coneix el lloc on era, malgrat tot això, l'amor que el Senyor infon a la meva ànima és de sempre i dura sempre». 
Quan va acabar li vaig dir que no estava gens malament per ser una pregària d'un ateu i vaig afegir que tan sols li faltava el colofó, elfinal, l'Amén 

Benedic, anima mea, Domino, 
et omnia quae intra me sunt nomini sancto ejus. Ps 103
oOo 

Gràcies, Imma

dilluns, 26 de juny de 2017

Sobre... La tasca de desatascar

Amb meticulositat i enginy 
Com en tota circulació, a la circulació espiritual també s’hi fan taps. Com que són taps espirituals, solen ser invisibles i més difícils de localitzar que els del desguàs o del baixant d’una pica. Com aquests, però, es formen per acumulació de brossa que augmenta de volum fins a impedir la circulació. 
Qui vulgui saber com actua en els coàguls l’heparina espiritual haurà de fer-se prèviament un mapa o representació del circuït espiritual, altrament serà impossible localitzar el coàgul. Mitjançant aquest mapa global i com a primer pas, el pacient embussat haurà de reconeixer en ell l’existència d’aquesta espiritualitat, i això no és poc. 
Un exemple pràctic el podem trobar en el salm cent-trenta-sis en el qual podem veure dibuixat el camp espiritual d’una persona:  
Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo! 
Enaltiu el Déu dels déus.
Enaltiu el Senyor dels senyors.
L'únic que fa grans meravelles.

Ha creat el cel amb saviesa.
Consolidà la terra sobre l'aigua.
Creador dels dos astres gegants.
El sol, que impera sobre el dia.
La lluna i els estels, que governen la nit. 

Va fer morir els primogènits d'Egipte.
Va fer sortir Israel d'aquell país.
Amb mà forta i amb braç poderós.
Va partir en dos el Mar Roig.
Va fer passar Israel pel mig del mar.
Hi enfonsà el faraó amb el seu exèrcit.
Va conduir pel desert el seu poble.
Vencé uns reis famosos.
Féu morir uns reis poderosos.
Sehon, rei dels amorreus.
Og, rei de Basan.

Va donar possessió d'aquell país.
El donà a Israel, el seu servent.
Es recordà que vivíem trepitjats.
Ens alliberà dels nostres enemics.
Ell alimenta tots els vivents.
Enaltiu el Déu del cel.

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 

Perdura eternament el seu amor.
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor. 
Perdura eternament el seu amor.



Enaltir el senyor: efectivament, solem oblidar-ho. Que ell és únic també ho oblidem i també ens oblidem que hi ha bonesa i meravelles i això és nefast com els gromulls de cabells de les aigüeres. Aquests oblits acumulen brossa, però el record d’aquests oblits ens donarà aire per seguir la tasca desatascadora

En segon lloc, trobem en el mapa els quatre extrems del circuit: el sol, la lluna, la terra i l’aigua. Sense tenir present això donaríem cops en el buit. És molt diferent que el tap es formi de dia o de nit, el nostre dia, la nostra nit...

En tercer lloc, el salm ens dona pautes de treball per recordar la formació en nosaltres de taps remotíssims. Records antiquíssims dels quals no recordo pràcticament res: un dia el mar roig es partí en mi i, destrossat de dolor, quan em pensava que tot s’acabava, es va fer un pas pel mig. Un dia vaig quedar paralitzat per l’esglai de veure com a molts pocs passos de mi tants s’hi enfonsaren. Evidentment, això marcà el meu caràcter. Però hi ha més. Hi ha coses —o reis— famoses de qui ni puc recordar els noms. En canvi sí que em sonen, d’haver-los sentit de petit, Sehon o Og, per exemple. Com devien ser? El cert és que la seva presència provocà en mi notables desviacions. Vaig créixer en el temor que a qualsevol cantonada me’ls tornaria a trobar.

I bé, en quart lloc, l’exercici espiritual es tanca tornant al començament i arribant a resoldre el conflicte o el tap del tot: ens recorda, ens dóna, ens allibera i ens alimenta. Quan el pacient arriba a aquesta part de l’exercici contemplarà com la seva millora espiritual és notable

Hi ha desembussadors de ventosa. Es tracta d’una ventosa de cautxú proveïda d'un mànec que s’aplica al desguàs d'una aigüera i amb la qual injectem aigua o aire a pressió per tal de desembussar el sifó o la canonada obstruïts.

Doncs bé, en el salm, els cops de ventosa són els vint-i-un «perdura eternament el seu amor». Ara ja tenim el circuït a la vista i fàcilment podrem reconèixer com cada vegada que hem «dit» el seu amor, les venes s’han eixamplat i el fluxe s'ha recuperat perquè no és un fluxe com l’aigua sinó que descobrim que el nostre també era un fluxe etern i ho havíem oblidat. Ara només queda bombar —Perdura eternament el seu amor— i bombar —Perdura eternament el seu amor— i anar desfent taps amb meticulositat i enginy

Sobre... Construir

El no saber d'un constructor 
Els constructors rebutgen moltes coses. Només cal veure la quantitat de runa que genera la contrucció d’un edifici. És propi dels constructors, doncs, rebutjar. Tot i que la vistositat i el prestigi de la seva tasca sigui tan espectacular, tant s’afanyen a construir com a rebutjar i per això viuen la vida partida o en viuen la meitat però mai la viuen del tot que és com hauria de ser viscuda la vida: en plenitud. Els qui no construeixen no els passa això. No han d’anar amunt i avall pendents tot el sant dia de què fer-ne dels desperdicis que no saben on amagar.  
Molts són els qui esperen amb candeletes que els carretons aboquin als contenidors les deixalles d’una construcció. Fustes polides sense fer servir, ferros, ciments, pintures, rajoles, capses plenes de claus o de cargols. De vegades m’hi entretinc perquè sempre trobo alguna cosa em fa servei.  
Rebutjar porta implícit el fet de no saber què es rebutja. Aquest desconeixement és bàsic i fonamental en l’equívoc que és tot costructor. En primer lloc perquè no ens imaginem un constructor inspeccionant amb minuciositat els sobrants d’una obra —«El meu temps és un tresor», diu— i també perquè —i aquí hi ha la paradoxa—tan sols en la runa hi ha la més que probable possibilitat d’aquest tresor que ell tan gelosament es pensa que guarda i això, ell, fa veure que no ho sap, quan és sabut de tothom. 
I no és que no s’hagi de construir, no. Un, tan sols observa. Simplement es diu que les pedres que els constructors rebutgen, com que solen ser tresors, generalment són les que coronen els edificis. La corona d’un edifici, per tant, és feta d’allò rebutjat o desaprofitat o menystingut o desapercebut o que, com que ha estat abocat tan lluny, és invisible i, de l’invisible, un constructor mai voldrà sentir-ne a parlar 
Ell és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat i ara corona l'edifici Ac 4

dissabte, 24 de juny de 2017

Sobre... La presència(3)

Gran Via 
Algú seia a un banc de la Gran Via prop de Roger de Flor. Estava parlant i quan he donat uns quants passos més he confirmat el que em temia: parlava sol. Era un parlar tranquil que, amb gran serenitat, estava donant explicacions acompanyades de gestos amb els quals emfatitzava lleugerament la lògica i la bonesa dels arguments exposats. M'hauria agradat poder sentir-los.
Però com que no em creia del tot el que estava veient —algú que parlava sol i no ho semblava— he avançat una mica per comprovar si les ombres que tenia a la dreta del banc eren les d'algú a qui jo no veia perquè estava ajagut, però no, eren les d'un sarró i una jaqueta. 
De tant en tant es fregava els llavis amb el polze com qui escolta amb molta atenció i interès. La veracitat i la intensitat d'aquesta escolta eren notables perquè engrandien per moments la presència de l'amic invisible. 
Hauria donat un dit per saber escoltar com ell: sense por, lliure dels enemics i donant-li culte amb santedat i justícia tota l'estona. 
Tu em parles dintre el cor: «Busqueu la meva presència!». Buscar-la és el que vull, Senyor Sl 27 

Sobre... La presència(2)

Sicília - Ausiàs Marc 
Davant d'una farmàcia. Una dona amb un carretó de comprar esperava que sortís algú de la botiga. Estava embarassada. Tenia la ma davant la boca mig oberta i els ulls extasiats per una presència que tan sols ella veia. Aquesta presència, de tan evident, podríem dir que arribava a espantar. Molts dels qui passaven pel seu costat donaven una volta per evitar la proximitat o per assolir prou distància i així poder veure amb comoditat allò que no creien que veien els seus ulls. 
La farmàcia semblava il·luminada i el carretó incandescent i els ulls de la noia miraven amb tanta intensitat a algú que no es veia que tota la cruïlla quedà transfigurada. Era l'esperit o era la força interior o l'alè o allò que la feia ser o allò que li donava vida o allò més gran que el fetge i que portava dins o la seva pesantor o la seva gravetat o l'absoluta seriositat d'una glòria que irradiava majestat. 
Ahir, cap a les set de la tarda, a Sicília amb Ausiàs Marc. 
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes Lc 1

Sobre... La presència(1)

Diagonal - Roc Boronat
Era dins d’un autobús. La nena estava dreta amb un got de plàstic buit a la mà aguantant l'equilibri dels sotracs. «Parla sola» vaig pensar però amb això no deia res perquè els nens mai parlen «sols». De vegades és tan evident la presència de l'interlocutor quan «parlen sols», que mires al teu entorn com dient: «—Que no ho veieu?». «—Que no veiem ¿què?». «—Doncs això que es veu: aquesta presència» 
Era un parlar, el de la nena, tan convincent i les seves paraules estaven tan plenes de tendresa, de simpatia i de complicitat que semblava dirigir-se a la seva germana bessona. Crec que la conversa anava d'abocar uns gots amb llet a un pot per fer-ne un pastís i... «aquí tens les espelmetes», etc. 
—Sí, però ¿i quan ploren o quan les nenes es fan grans, què?
Quan ploren encara destaca més aquest diàleg interior pel dramatisme reflectit en tot el cos. Li ploren a l'amiga, no hi ha dubte i, ah, ella se les escolta amb una atenció tan gran que encara les fa plorar més.
Quan creixen passen coses semblants. Algunes no defalleixen de ser conseqüents i fidels a aquesta veu que arrosseguen des d'abans de néixer i descobreixen aquest diàleg escrit a l’interior del seu cor. Així, podríem dir que es passen el dia «llegint» interiorment. 
A base de pràctica, aprenen a no deixar la lectura ni un instant i d’aquesta manera caminen passet a passet, ja sigui sota un sol de justícia, ja sigui pels carrers més freds de l’hivern, com si no passés res. Simplement «van» perquè «van-llegint» sense parar un llibre interminable i interessantíssim escrit en el seu cor. 
L'assiduïtat d’aquests exercicis les porta a considerar tot el que contemplen formant part d'aquesta conversa interior i, sense abandonar-la mai, es converteixen en el contrapunt del diàleg. Sovint diuen: «Hola, germana pedra» o «Hola, germana calor» incorporant aquests fenòmens en el llibre del seu cor com un deure inexcusable i de gran responsabilitat ja que sense aquestes paraules d'explicació, l'amiga invisible es quedaria sense saber res de la germana pedra o de la germana calor i això seria imperdonable
Aquesta és l'aliança que pactaré amb el casal d'Israel, diu el Senyor: Posaré les meves lleis en el seu interior, les escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. He 8

Sobre... Dir Hola

Què vol dir «tenir-vida-en-vosaltres»
Avui he parlat amb el cos
Hola, li he dit. El cos és un vell amic meu i sovint parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn. 
Però també he parlat amb el cor
Hola, li he dit. El cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.
I també he parlat amb la persona
Hola, li he dit. La persona que sóc és una vella amiga meva i parlem. Som íntims. Som una sola cosa.
Tot això al mateix temps que també parlava amb el teu cos
Hola, li he dit, ja que el teu cos és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa i, perquè ens hem menjat, també som una sola carn. 
I també parlava amb el teu cor
Hola, li he dit. El teu cor és un vell amic meu i parlem. Som íntims, som una sola cosa, una sola carn.
I també amb la teva persona
Hola, li he dit. La persona que ets és una vella amiga meva i sovint parlem. Som íntims. Som una sola cosa.
Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres Jn 6

divendres, 23 de juny de 2017

Sobre... Καρδιά

El cor del cos de la persona
Hi havia una vegada algú de qui pràcticament no en sabia res 
Algú que, després d’una agonia de quaranta dies, es veu que havia mort però que, al cap de tres dies, havia ressucitat i tot sembla indicar que ho va fer amb tantes ganes que amb prou feines se'l va veure perquè, més tard, pujà ràpidament al cel i tan sols després de totes aquestes peripècies, aquest «algú-desconegut» per a mi, assolí la categoria de persona. 
(Recordo que vaig pensar: «Caram, si que costa ser persona...») 
Tanmateix resultava que d’aquesta persona encara no en podia saber res perquè no tenia cos, tot i que aquest petit problema es resolgué ràpidament i amb naturalitat set dies més tard, que és quan arribà a tenir-ne. 
«Ara sí», vaig exclamar content i coratjós en veure'l, «ara ja puc anar a saludar-lo» però quan m'hi dirigia em vaig adonar que encara quedava una cosa per descobrir sense la qual no ho hagués sabut tot del tot: el cos és l'interior del mateix cos on hi ha l'entranya del cor.
Sense el cor, el cos d’aquella persona no hagués vibrat d’alegria quan em va veure arribar ni hagués apretat a córrer per venir a saludar-me amb tanta efusió. 
Ara sí. Per fi. Ara ja sabia 
Sabia perquè, sense saber com, m'havia arribat aquella disposició amagada en el cor que és l'ornament incorruptible de l'esperit dolç i serè 1Pe 3 
Hmmm: «El cor del cos d'una persona que ha ressucitat!»
oOo  

diumenge, 18 de juny de 2017

Sobre... Σώμα

Un cos de llum 
Diuen que això transcorregué al cap d'un temps d’haver travessat un desert molt gran. Una nit, quan tothom dormia, algú, recordant molt silenciosament, recuperava la persona que havia perdut:
Recorda't, persona, del camí que el Senyor t'ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si, per ser persona, observaries o no els seus manaments. T'afligí fent-te passar fam, però després t'alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que la persona no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu que també és persona. Recorda't, doncs, persona, del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d'Egipte, un lloc d'esclavatge; que t'ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d'escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d'aigua de la roca dur i fent-te poc a poc persona, t'hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien. Dt 8
Diuen que després de recordar tot això, aquesta persona va veure com el seu propi cos, il·luminat per les primeres clarors del dia, tot ell ja era de llum.
oOo

diumenge, 11 de juny de 2017

Sobre... Πρόσωπον

Avui
és la Festa de les Persones.
Alegrem-nos i celebrem-ho nosaltres també persones
oOo 

dijous, 25 de maig de 2017

Sobre... Fra Ginebre

De quan fra Ginebre i sant Francesc 
van fer estada a Santpedor
camí de sant Jaume de Galícia

Si el voleu llegir sencer —pdf— feu clic aquí


Presentació
A l’apartat «La ruta d’extramurs» la pàgina web de l’ajuntament de Santpedor diu:
«Camí de Joncadella hi ha la capella construïda el 1240 i dedicada a sant Francesc d'Assís. És dalt d’un turonet que domina tota la plana del Bages a uns set-cents metres de la població i a la cruïlla de dos antics camins rals, el de Vic a Lleida, i el de Manresa a Berga. La tradició diu que fou construïda pels santpedorencs poc després que sant Francesc i els seus passessin per aquesta contrada en el seu peregrinatge cap a Sant Jaume de Galícia (1213 / 1214), ja que va ser aquí, dalt d'aquest turó, on el sant li agradava més de predicar al nombrós grup de devots de la comarca que l'acompanyaven». 
El poble de Santpedor sempre ha tingut gran devoció per aquest sant i per aquest indret ja sigui per la bellesa natural del lloc i les seves vistes, ja sigui pel seu contagiós recolliment, ja sigui per les constants salutacions que hi arriben de la silueta del massís de Montserrat retallada al fons. La tradició no diu, però, si fra Ginebre —un dels primers amics que va seguir sant Francesc a Assís— també va fer aquest peregrinatge i tampoc diu quan de temps van fer-hi estada. Sant Francesc respectava absolutament la gràcia pròpia que té tot, tothom i que especialment tenia cada un dels seus germans. Una vegada, parlant de fra Ginebre digué: 
«Tan de bo que algú, algun dia, m’obsequiés amb un frondós bosc de Ginebres!». 
Fra Ginepro va entrar a la fraternitat el 1210. A santa Clara li agradaven tant les seves trapelleries lingüístiques que li va posar el mot de «joglar de Déu» i expliquen que només el va voler a ell al seu costat, el 1253, en el moment del seu traspàs. Ell morí a Roma el 1258
Quan es comprometé a seguir la vida de Francesc va triar un nom per aquest seu nou naixement: en italià ginepro, en castellà enebro i en botànic juniperus, un matoll preuat de fusta molt resistent que de vegades arriba a ser gran com un pi. En els capítols 13 i 31 trobareu més explicacions. Sant Isidre escriu que  
així com la cendra del ginebre manté molt de temps en ardència els carbons de l’arbust després de cremar, així fra Ginebre guardava el foc del seu amor ardent en el si del seu cor. 
I sant Geroni, parlant d’aquest arbre, destacava
les nombroses espines que té per defensar-se, que sempre floreix, que sempre dóna fruit, que mai no perd el color verd i que era semblant a la passió que fra Ginebre tenia per Déu i pels demés. 
Abans de fixar el nom en català vaig dubtar entre Genebre, Genere, Ginebró, Juníper o, fins i tot, Gingebre, però em vaig decantar per Ginebre perquè, com l’arbust, aquest frare punxa, pica i, de vegades també resulta aspre com la planta o com la beguda: “fra Gin”»
 
Fra Ginebre. Dibuix de Teresa Bertran, 2013.
«La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «fer el buit» o «fer lloc a» equival a aquell «Tu, vine amb mi» de Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar».  El banquet amagat. Josep Maria Rovira Belloso. Herder, 2017