dimarts, 30 de juny del 2015

Sobre... Però

(«Però Jesús...»)
(«Però ell dormia») 
(«Però...»)
El mossèn avui ens ha demanat que tinguéssim present en les nostres pregàries una noia de dotze anys a qui aquest matí sotmetran a una operació quirúrgica molt delicada per extreure-li un tumor que té al cap. Ens ho ha demanat tres vegades. Una d’elles en l’homilia, poc després d’haver llegit: «Però ell dormia» Mt 8 
«Ells se'n reien, però Jesús...»
(«Però Jesús...») li dóna la mà i li diu: «Talita, cum», que vol dir: «Noia, aixeca't.» A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar Mc 5

«Ens enfonsem» no hi ha dubte, és veritat... 

... i només ens queda, només tenim als llavis la paraula que ve després de la paraula «però»

dissabte, 27 de juny del 2015

Sobre... Córrer (1)

Quan la calor del dia era més forta 
A la part alta de la ciutat hi ha una avinguda coneguda com «el Desert de Sarrià». 
Protegida per l'ombra d'uns plàtans frondosos s'hi veu un petit alzinar al fons d’un turonet que fa de pati d’una escola avui dissabte sense nens. Una buguenvíl·lia morada dóna color a una torre gran també deserta. I en aquesta mitja hora d'espera que em queda tinc per tota companyia una vintena de bancs del passeig tots ells també buits 
S’entén perquè aquesta avinguda té el nom que té: ni una ànima! 
Només el so de les cigales. Ves a saber si no sóc a Comiols o a Ulldemolins 
Ganes de no fer res o, tota vegada que ja ho estic fent, fer encara una mica menys que res
El sol que fa veure allò que no és i allò que no és reclamant cada vegada més protagonisme «quan la calor del dia era més forta» 
El contrari d’això seria veure córrer algú afanyant-se per alguna cosa... 
I malgrat aquest ensopiment, aquest sobec, aquesta nyonya, aquest sopor, aquesta somnolència provocada pel cansament, malgrat aquest endormiscament que no canviaria per res, no em puc treure del cap Abraham que amb noranta-nou anys, «quan la calor del dia era més forta», alçà els ulls i veié tres homes aturats davant d'ell Gn 18 
Ell corregué, ell entrà de pressa, ell digué: «Corre fes panets», ell s'afanyà de nou cap al ramat, ell prengué de seguida mató, ell els ho serví i ell es quedà dret al seu costat sota l'ombra de l'alzina perquè ell abans de res havia fet un salt mortal totalment a compte i risc seus i ell també rigué —«Sí que has rigut»— perquè això el feia riure d'una alegria que no en podia parlar perquè ell sabia que ni el compte ni el risc eren seus i que això no ho podia explicar a ningú llevat d'aquells tres homes que el veien, que l'estaven veient i molt «quan la calor del dia era més forta»

divendres, 26 de juny del 2015

Sobre... Restaurar

L'Empar ens desitja un bon estiu amb un detall en forma de tarja de visita. Un barca de vela amb el símbol de Vida Creixent...

El fet és que durant el trajecte la rodoneta del símbol V·C se li ha desenganxat. Era dins del sobre i m’ha dit que, en tot cas, quan arribés a casa ho hauria de... restaurar. Com l’estiu que serveix per restaurar forces! Com anar a un bon restaurant

La paraula «restaurar» ve del llatí restaurare —fer reviure, reviscolar— però hi ha més: en el moll de l’os d'aquesta mateixa paraula hi trobem la paraula grega σταυρός —stavros, creu— 

Així les paraules de Mateu, 11: Venite ad me omnes, qui laboratis et onerati estis, et ego vos restaurabo. «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar»: us... restauraré

«Vine —em diu— aquí no has de demostrar ni posseir ni témer res en absolut. Amb que siguis com ets ja n’hi ha prou». I hi vaig. I en la pregària li parlo dels esforços que faig. De com no en sé més. I també li parlo dels vellets afeixugats que experimenten la vida com una gran fatiga i el cos com una càrrega insuportable. La mobilitat disminuïda, la por al futur, a la solitud: «Què serà de mi?» 

Però «si hi vaig» experimento que la pressió de la meva ànima per tot això... cedeix

El seu consol em redreça: la força que de nou em pren i que de nou em fa mirar cap endavant l’hem comprada, però, molt cara: amb la seva mort en creu. Aquest va ser el preu que ell mateix va pagar per enfortir-nos i fer-nos renéixer: només Ell «restaura» 
______________

Ah... no sé què seria de nosaltres sense els detalls de l'Empar !

dijous, 25 de juny del 2015

Sobre... Ser

Exercicis

Proposo uns quants exercicis abans d'iniciar —per si mai us decidiu a fer-la— l'ascenció a «la Muntanya del Sermó» i que bàsicament consisteixen a aturar-nos un moment per reflexionar en els dos temps verbals amb què ens ha estat donat el relat.

Fixem-nos com —deixant de banda les discussions filològiques i prenent només la versió de la Bíblia Catalana Interconfessional— en començar i en acabar Jesús diu un «és» categòric i sense escletxes. No diu «serà». El Regne de Déu no és cap cosa que... qui sap si un dia... potser en un futur més o menys proper o llunyà... qui sap si només com a promesa... «serà». El Regne de Déu o és o... no és. I és ara i aquí o mai i enlloc. No admet dilacions, el Regne de Déu. «Déu és amb nosaltres»! Tota la feinada de la Revelació i de l’Encarnació està dirigida cap aquest objectiu, cap a fer-nos entendre això que ens quedaríem curts si tan sols ho titlléssim de miracle. 

És en aquest sentit també fort que retrunyen les dues vegades que l’«és» se'ns dona cap al final: «d’ells és el Regne» i «la vostra recompensa és gran». 

Doncs bé, aquest temps en present contrasta fortament amb els sis verbs que entremig s'hi diuen en futur. Contrasten moltíssim potser perquè s’hi diu el que s’hi diu. Per entendre'ns: no és precisament res ni frívol ni barroer! Partim, com deia, de l’afirmació que «Déu és amb nosaltres» —no que hi «serà»— i com que això és així demanem la màxima coherència a tot allò que es digui en aquest sentit. La coherència, doncs, s’entrebanca quan llegim els temps en futur. Seria un Déu, per dir-ho així, «ajornat» —fora de la «presència present»!— si diguéssim: consolarà, posseiran, saciarà, compadirà, veuran o anomenarà

Així, l’exercici que proposo consisteix a aplicar el temps present allà on aquests verbs ens han estat donats en futur. 

Les coses canvien considerablement. Les coses ara són plenament coherents i respirem amb una gran tranquilitat, molt profundament i aspirem un oxigen puríssim perquè ara totes les peces encaixen. Ens hi reconeixem perquè partim de la base insubornable del que hem acabem de dir —Déu és...— i que per a nosaltres és més valuosa que cap muntanya de l'or més fi: Déu és amb nosaltres en plena i total «unitud» i com que això és així... Déu consola, Déu dóna: posseïm, Déu sacia, Déu compadeixveiem Déu i Déu ens anomena... —ara mateix i aquí— fills seus. Si això no fós així, Jesús hauria estat un farsant més, un altre gurú. Jesús quan diu feliços ens «fa» feliços a l’acte. 

Copio un altre fragment del treball que ja he citat de mossèn Rovira (si el voleu llegir sencer feu clic aquí):
L’ensenyament de Jesús són les mateixes Benaurances, és la comunicació de la vida del seu Esperit resumit i donat conceptualment en les Benaurances. És clar que Jesucrist ensenya! És clar que són un exemple! Però no només un exemple: Jesús sempre ensenya «donant-nos la vida». Una vida senzilla, pobra: la pobresa de l’esperit és una manera de ser, de viure i també és un ensenyament. I quan diu «feliços» és també immediatament que ens fa feliços, ens dóna l’Esperit, ens dóna el seu regne.  L’ensenyament de Jesús és la donació de l’Esperit. Així Jesús uneix ensenyament i vida segons l’Esperit. Així la Trinitat s’estén fins a l’home. Sempre. Des de sempre. Aquest és el projecte diví. Jesús és un moviment d’anada —«el Pare que m’ha enviat», l’Encarnació— i un moviment de retorn: l’Ascensió. En ella l’home carregat d’història retorna a la vida del Pare. El retorn és ben real perquè l’home retorna enriquit a la història de la salvació de Déu.

dilluns, 22 de juny del 2015

Sobre... Elevar

Viatge a Solsona

Li vaig preguntara la guia en un descans que va fer després d’explicar-nos el famós Pou de Gel —caram que bé que s’hi estava allà a sota!— sobre l’etimologia de Solsona, sobre si el símbol del sol que ara caracteritza la ciutat no és més aviat un element de màrqueting turístic, una mena de logotip freaky de fa només un parell de segles. Em va dir:
«Has de saber que el nom de Catalunya ve de la Xelsa preromana, coneguda també per Setelsis en les taules de Ptolomeu. Els xelcetans o celsetans —posteriorment lecetans o lacetans— eren els habitants de la Lacetània. Laketània que, per una metàtesi, ens portarà fins a Katelània, Catelònia... Catalunya. Doncs bé, la capital dels lacetans era Celsa que correspon a l'actual Solsona: Celsona. No és casualitat que prop d’aquí hi hagi el serrat de Sant Bartomeu que és totalment pla en la seva part superior i que a l’edat mitjana en deien Mons Lecitanus. Com pots veure doncs, ets en una ciutat eminentment enlairada. Celsa, cel, excelsa, situada en un indret molt elevat. En dóna testimoni una marededéu que visitarem a la tarda vestida amb boires, amb bolquers de nuvolada i embolcallada amb la bromada de l’univers i que quan la mar brollà del si matern, Déu la va cloure amb dos batents i un travesser**». 
«Ja deia jo» li vaig dir a la guia mentre recordava els cotxes dels tiets quan ens aturàvem al garatge —garatge Montaner— que hi ha abans del pont per posar aigua als radiadors fumejants dels cotxes: tot un Fiat, tot un Opel Olympia que, camí de Sant Llorenç de Morunys o d'Andorra, arribaven —aleshores no ho sabia— a les portes de Celsa que vol dir Cel
Al Pere i al Mingu de cal Magre: inesperadament molt molt a prop seu, aquest dissabte... 
A la Júlia amb un brindis per la revetlla de demà
———
(*) De fet, la guia només em va saber dir els vocables preromans sense saber-ne el significat. 
Com que en tot moment, però, van ser molt agradables i entregades les paraules amb les quals ens va parlar 
vaig pensar que si trobava prou informació, en agraïment, en faria un relat com si les hagués dites ella
(**) Vegeu Jb 38

divendres, 19 de juny del 2015

Sobre... Trasbalsar

En la reunió d'ahir de Vida Creixent es va parlar entre d’altres coses de la bellesa. S'han llegit frases com aquestes: 
Només la bellesa salvarà el món. Dostoievski 
Tard vaig estimar-vos, bellesa tan antiga i tan nova. Sant Agustí 
En el text que se'ns proposava de treballar avui —10. El Déu bo i bell— en tot moment hi vaig trobar a faltar la contundència del missatge que m'ha trasbalsat la vida: «Déu és amb nosaltres» —amb mi!—. Aquí per exemple. Ara: sempre.

Si «ha visitat el seu poble» [Lc 1] no pot no haver-lo visitat o aquest poble no pot fer com si no l'hagués visitat i posar-se a divagar sobre «coses» o no pot dir que ell no és aquest poble i que prefereix ser el poble del costat. No pot perdre temps, aquest poble!
No entraré sota el sostre de casa, no aniré al meu llit per descansar, no deixaré que s'adormin els meus ulls, que la son m'acluqui les parpelles, fins que hauré trobat un lloc per al Senyor  [Sl 132]
No perquè haurà tastat la novíssima novetat que és el fluir d'una vida nova que no podrà comparar amb res i que haurà comportat en ell aquesta visita. Res no serà com abans. La vida viva vivent i vivint tant en l'interior com en el seu exterior: en la totalitat del ser. Sant Pau:
Aquells qui viuen en Crist són una creació nova; tot el que era antic ha passat, ha començat un món nou  [2C 6] 
Les paraules que segueixen són d'un text de Josep Maria Rovira Belloso. Si el voleu llegir sencer feu clic aquí.
«Va pujar a les altures, s'endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes [Ef 4,8]

»Pau parla d’un retorn real al Pare que nosaltres hem codificat amb la paraula «ascensió». Jesús, però, no torna al Pare de la mateixa manera que en va sortir. Va sortir-ne com a pensament de Déu i hi retorna com la història divino-humana incorporada en el misteri de Pasqua.

»Així, la Trinitat és eterna perquè Jesús és enviat al món realment i eternament —des d’abans de la creació del món— i retorna al Pare amb tota la humanitat incorporada: 
»Quan sigui elevat d’aquest món sabreu que jo sóc [Jn 12,32] 
»Digues als israelites: "Jo sóc" m'envia a vosaltres [Ex 3,15] 
»Déu no vol altra cosa que "ser amb nosaltres" i ser-hi com a presència amorosa. Ser amb nosaltres amb un element que és a la vegada el motor, el fonament i l’essència: l’amor»
»Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel... [Jn 17] 
»Perquè Jesús aixeca els ulls al cel i diu Pare? Ho repetim: perquè aquesta relació és real. Hi ha el Pare i hi ha el Fill. Hi ha Jesús que es mira l’infinit del Pare i els seus ulls de carn veuen la profunditat del Déu vivent. I Jesús no ha de dir-li res al Pare. Només l’ha d’estimar. "Pare sant, Pare just, Pare bo" i així estar-s’hi "tota la nit" [Lc 6, 12]. No hem de dir res al nostre Pare, no cal: prou que ens coneix. Només... "Abbà, Pare estimat!"»
O com avui:
Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu  [Mt 6] 
No poden no trasbalsar paraules com aquestes

dijous, 18 de juny del 2015

Sobre... Vincular

«El Senyor recorda sempre l’aliança» han cantat els monjos avui fora de guió. 
Recorda que el Senyor, el teu Déu, t'ha beneït en tot el que has emprès. Ha vetllat per tu mentre has caminat per aquest desert immens. Durant aquests quaranta anys, el Senyor, el teu Déu, ha estat sempre amb tu i no t'ha mancat res [Dt 2,7]
Quina manera de dir-ho! De dir: «És amb nosaltres, és amb mi». Quina manera de parlar del vincle vivent o rabent d’aquesta aliança. En aquest sentit, la paraula vincle sembla que tingui alguna cosa d’objecte, sembla que es pugui arribar a tocar. Quan un diu «vincle» i quan el vincle és entranyable, absolut o sense escletxes com en aquest cas, s’arriba a notar en el més pregon de les entranyes —a tot el ser— foses «entranyablement» com ja estaven abans en aquest mateix vincle, en aquesta presa o en aquest rapte —el sagrat cor, el sant ventre— l’experimentació i la consciència del qual és un fet prou trasbalsador com per ser molt més que un argument. Aquí podríem parlar de l’amor que ens té Déu, de com «ens pren» o millor: de com ens embolcalla, ens protegeix i com les seves ales ens aixopluguen. Tota la nostra circulació —els nostres circuits— passa a formar part d’aquesta fosa. Estar-hi amatent o en adoració les vint-i-quatre hores del dia —«tota la vida»[Lc 1]— seria l’ideal. Però Jesús ens avisa: la nit que vaig passar pregant amb el Pare es va acabar i vingué el dia. Així, ens dóna aquesta fórmula: «De dia, disminuïu la vostra marxa, reduïu el vostre pas, estigueu més aviat molt quiets, sigueu més aviat molt lents. Empetitiu el vostre llenguatge fins que arribeu a dir només: “Abbà”. Desafieu-ho tot en nom d'això i, així tot el dia amb aquesta única paraula a la boca. No tingueu por. Us arribarà una lògica molt poderosa que us donarà i dirà a cada moment allò que heu de dir i el tracte que necessitareu i que donareu. Us ho garanteixo: la vostra felicitat serà completa, la vostra alegria també. Tothom serà el vostre germà. I tot això perquè haureu arribat al moll de l’os del que fa el cas i que havíeu buscat durant tant de temps. Us haureu fos, us haureu vinculat del tot amb la vida... que sóc jo. Haureu passat tot un dia —i quin dia!— amb mi»   

diumenge, 14 de juny del 2015

Sobre... Saber

També jo prendré un esqueix del brot
       —del brot alterós—
que corona el cedre,
arrencaré un ull,
       —un ull tendre— 
de la punta del seu brancatge,
i el plantaré visiblement
       —visiblement—
en una muntanya ben alta,
en una muntanya de la serralada d'Israel.
Estendrà les seves branques, donarà
       —donarà fruit— 
i es farà un cedre magnífic.
Ocells,
ocells de tota mena s'ajocaran a la seva ombra i
viuran
en el seu brancatge.
Tots els arbres del bosc sabran
       —el arbres saben— 
sabran que jo sóc el Senyor 

Del llibre del profeta Ezequiel

diumenge, 7 de juny del 2015

Sobre... Descriure

La meva germana m’ha escrit. Entre altres coses diu: 
«M’estic deshabituant a escriure correus, el wattzap ho substitueix: missatge ràpid contesta potser també ràpida. Emoticones que donen la possibilitat de que s'entengui un sentiment sense tenir que descriure'l. En el mòbil hi cap  t o o o t, el face, el correu, el watt:  t o o o t  allí dins, comprimit, apretadet, junt, paraules, imatges, missatges... De vegades m’imagino la Loll fent una parodia del mòbil d'ara, amb els codis d’aquella "època" quan cantava les excel·lències del vidèèu amb aquella mímica exagerada i tan divertida... Família, encara que no utilitzi gaire el correu us porto a tots dins del meu cor. Queda carrincló dir això, oi? Però és que em falta l’emoticona, jeje...» 
Li he contestat això:
Els «sentiments sense tenir que descriure'ls» són realment sentiments? No sé. La «meva penya» utilitza una paraula clau per explicar això. És: «revelació». De fet, a Déu, no li calia prendre's la molèstia de descriure'ns res a nosaltres: ell és el jefe, l'amo, ho pot tot, no li cal res i se'ls podia haver quedat per a ell solet els seus sentiments. Però sí, es va prendre la molèstia. El missatge —va creure ell— valia la pena que fós conegut. Conegut: descrit. Descrit amb pèls i senyals. I quin era el missatge? Tens raó: no hi ha cap emoticona que ens hi pugui apropar. Va fer servir històries. Històries d'amor. D'amor entranyable. Per exemple el gos. El gos de Tobies tot remenant la cua i bordant de content que estava. O el vell Tobit, encara cec, tropessant en aixecar-se, quan va sentir que el seu fill havia «tornat». La meva penya diu que tot esforç que es faci en aquest sentit —en el sentit de l'estimació, del bon rotllo, de l'amor— la història demostra que mai no ha estat en va. La meva penya diu: «Us imagineu el món sense que ningú digués o describís els seus sentiments? Seria una cova de lladres!» Jo també ho crec així. Jo també sóc carrincló. Gràcies

dijous, 4 de juny del 2015

Sobre... Témer

Finalment la setmana passada em van fer la «temuda pregunta» 

I era «temuda» perquè sabia que un dia o altre algú me la faria però també per la simplicitat de les paraules amb que va ser formulada com tot allò que es diu pel broc gros: 
—Com és que has tornat a l’Església? 
Em van passar pel cap unes quantes respostes totes elles, però, massa llargues d’explicar. La primera: parlar de la «paràbola del fill pròdig». La segona: embrancar-me en si el verb «tornar» era el més adequat: des de que em batejar que no n’havia «sortit»! La tercera: contestar amb una altra pregunta: «—Què entens tu per “Església”?». Però em vaig recordar de les paraules de l’evangelista Marc: 
«Plantegeu malament la qüestió. Desconeixeu el poder de Déu. Desconeixeu l’Escriptura. Desconeixeu que no és Déu de morts, sinó de vius. Per tant aneu errats» 
Finalment, doncs, vaig contestar això: 
—El qui porta de la mort a la vida és aquí, és amb mi. Com pot ser que tu no el vegis? Ell vol, ell ho vol, ell em vol i jo hi estic obligat: aquesta és la situació. Un dia em va dir: «T’he atret» i jo li vaig contestar: «T’he seguit. No ho he impedit». Això és tot. Només això
(No publicat) 

dilluns, 1 de juny del 2015

Sobre... Investigar

«Recórrer i investigar»: dos verbs que defineixen amb precisió alguns dels treballs de l’ànima.

Qui no ha recorregut o investigat les «èpoques» que ens han precedit? Quan érem joves, per exemple, quan menjavem aquelles carns tan suculentes que ens preparava la mare allà a Egipte?

Aquests dies estic endreçant la biblioteca*. És una bona feina per un jubilat. És com un repàs de la vida. Ho vaig començar amb por. Creia que no sobreviuria: els llibres llegits, els que no he llegit, els que ja no llegiré mai, els que com a mínim he llegit deu vegades, els que he llegit a mitges, els subratllats, totes les meves «èpoques», tota la meva «terra». El record dels nyanyos, dels bonys, de les ferides, de les cicatrius…
Recorre totes les èpoques que t'han precedit, des del dia que Déu creà l'home sobre la terra; investiga d'un cap a l'altre del cel, a veure si mai ha succeït un fet tan gran com aquest, si mai s'ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d'enmig del foc, com tu l'has escoltada, i hagi continuat amb vida; si mai s'ha sentit dir que cap déu hagi intentat anar a treure per a ell un poble que vivia en poder d'un altre, combatent contra l'opressor amb senyals i prodigis, amb mà forta i braç poderós, amb fets esglaiadors i extraordinaris, com el Senyor, el vostre Déu, ho ha fet per vosaltres a Egipte, i vosaltres ho heu vist amb els vostres ulls. Reconeix avui que el Senyor és l'únic Déu: ni dalt al cel ni aquí baix a la terra no n'hi ha d'altre; recorda-ho sempre en el teu cor. Compleix els seus decrets i els seus manaments que jo et dono avui, perquè siguis feliç amb els teus descendents, i visquis molts anys en el país que el Senyor, el teu Déu, et dóna per sempre
Aquest és el text [Dt 4,32-34.39-40] que l’Església ens proposa per a la festa de la Trinitat a partir de la qual comença el temps «ordinari». El temps pròpiament ordinari, doncs, el comencem amb la memòria de sant Justí. Comença un temps que a més d’ordinari —ordo, ordre, endreça, preparació— també el podríem qualificar de filosòfic

Li diu Isaïes al rei Malaquies: 
Això et fa saber el Senyor: Prepara-ho tot, perquè ben aviat moriràs; la teva vida s'acaba.
La versió alemanya de Luter tradueix aquest «prepara-ho» tot per Bestelle dein Haus que vol dir: «endreça’t la casa»

Endreçar, preparar, recórrer, investigar: anem sumant verbs de la nostra ànima i poquet a poquet l’anem reconeixent

Però això no ho faríem si no hi hagués un fil conductor, un objectiu, un perquè més clar que tots els perquès coneguts fins al moment

En primer lloc perquè amb aquests verbs fem un primer i gran descobriment: el re-descobriment o re-coneixement de la nostra ànima que potser teníem una mica oblidada: «Ostres —diríem amb ganes— aquesta és la meva ànima. I doncs, sóc així!» Sí! Em reconec endreçant, preparant, recorrent, investigant!

En segon lloc perquè quan un comença a «investigar» alguna cosa és perquè, en el fons, ja l'ha trobada. O potser no l'ha trobada del tot, però en té una intuïció. O potser no és ell qui buscava aquesta cosa sinó que era la cosa qui el buscava a ell

Recorre totes les èpoques, tots els cels, totes les terres ànima meva! Sigues valenta! No tinguis por! Semblen paraules adequades per la boca de sant Justí

Justí saltà com una gasela per damunt dels estoics, dels peripatètics, dels pitagòrics o dels platònics, però també podríem dir que Justí, tot ell, era «un poble» que vivia en poder d’altres pobles

Justí no pogué evitar de reconèixer l’evidència dels «senyals, dels prodigis, de la mà forta, del braç poderós, dels fets esglaiadors i extraordinaris» de la seva vida

Justí «ho va veure amb els propis ulls» i ni pogué ni volgué fer-se enrrera

Justí aconseguí que la seva ànima fós pacificada, agraïda, perdonant i perdonada, per, finalment, magnificar el seu Senyor

Justí entengué aleshores perquè els fidels solien fer el senyal de la creu abans de cantar aquest càntic de la Mare de Déu

Justí «ho recordà sempre al seu cor» i per sempre més «va ser feliç»

ὁ φρονῶν τὴν ἡμέραν κυρίῳ φρονεῖ
Qui pensa el dia pensa pel Senyor
[Rm, 14-6]

Per l'Albert en un dia molt assenyalat: demà dimarts, cap a les vuit del vespre, al Seminari. Una abraçada