dijous, 31 de març del 2016

Sobre... Els versets u al set del capítol dinou de l'Apocalipsi

«Sí a tot»
Al·leluia! És l'hora de la salvació, de la glòria i del poder del nostre Déu. Al·leluia. Les seves sentències són justes, no van mai errades. Al·leluia, al·leluia 
Al·leluia! Lloeu el nostre Déu, tots els seus servents. Al·leluia i els qui creieu en ell, petits i grans. Al·leluia, al·leluia 
Al·leluia! El Senyor, el Déu de l'univers, és rei. Al·leluia. Alegrem-nos i celebrem-ho, cantem la seva glòria. Al·leluia, al·leluia 
Al·leluia! Ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell. Al·leluia i la seva esposa ja està engalanada. Al·leluia, al·leluia 
Glòria al Pare i al Fill i a l'Esperit Sant. Com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amen. Al·leluia, al·leluia
 A l'autor i administrador d'un bloc i que és monjo de Poblet 

dimecres, 30 de març del 2016

Sobre... L’arrelament en la Trinitat

Tot és relació *
Mitjançant les contradiccions ens atansem a allò que és trascendent —al fonament trinitari— i aquest fonament depèn d’una unció.
D’aquesta unció gratuïta no en podem dir pràcticament res i probablement es perdria en el moment del seu esclat si no es pogués encarrilar.
Per això ara parlarem de la implantació i de l’arrelament d’aquesta unció, perquè arrela —va arrelant— el nostre ser en un ens que al mateix temps és coneixement i amor i quan reconeixem aquest fet es pot dir que hem avançat en la veritat. Per això hem de fugir de la mentida: hem d’anar a la veritat del Fill, és a dir la unció que és el Fill i que ens regala el Pare.
Qui és, doncs, el mentider? ¿No és el qui nega que Jesús és el Messies? Aquest és l'Anticrist perquè nega tant el Pare com el Fill.
Aquestes paraules de sant Joan de la seva primera carta ens porten a recordar algunes coses:
  • Recordem que hi havia una unció de l’Esperit que ensenya totes les coses i una unció del Fill que diu la veritat.
  • Recordem que la unció de l’Esperit ens condueix a l’amor i al coneixement que és el començament de l’amor, mentre que el Pare es dóna a si mateix mitjançant la unció del Fill amb la qual Jesús, al mateix temps, ens retorna al Pare. 
  • Recordem que coneixement i amor van tant junts que en Déu són una sola cosa i que aquesta cosa és real malgrat la distinció virtual que el llenguatge ens obliga a fer. Són coneixement —el Fill— i amor —l’Esperit sant—. 
  • Recordem que la veritat —el Fill— i l’estimació a tota cosa creada —l’Esperit— són regals que ens fa el Pare.
  • I finalment recordem que l’home que escolta això és molt proper a aquest Abbà ja que és imatge i semblança seva, tot i que també sigui un transsumpte, un trasllat o una transferència.
Mitjançant aquesta implantació i aquest arrelament progressiu en la Trinitat s’enriqueix i creix en nosaltres aquella unció primordial i això és un fet que eixampla enormement la nostra ànima fins al punt que podríem dir que «ungir» equival a «enriquir l’ànima».
A mesura que anem creixent ens adonem de com ens atansem cada vegada més a l’amor infinit que és el Pare i també ens adonem que ho fem gràcies a la unció del Fill que és la veritat i gràcies a la unció de l’Esperit que és l’amor. D’aquesta manera entrem en una dinàmica en la qual el coneixement és l’inici de l’amor i l’amor és la culminació del coneixement.
Aquest discurs de sant Joan té un aire no solsament de verosimilitud conceptual sinó de realitat:
Però vosaltres heu de mantenir allò que heu sentit des del principi. Si manteniu allò que heu sentit des del principi, també vosaltres us mantindreu tant en el Fill com en el Pare. I aquesta és la promesa que ell ens ha fet: la vida eterna.
Sant Tomás d’Aquino es va atansar molt a aquest principi i el va considerar tangible del tot quan, segons el món, era només de tipus metafòric o pertanyent al món de les idees.
Per a referir-s’hi, per exemple, parla de persona, d’essència, de nom, d’atribut, de relació, de propietat, d’igualtat, d’identitat, de semblança, de missió, de processó, de criatura, de causa, de creació, de vestigi, de representació, d’imatge o d’unitat, i tots aquests apropaments fan molt veraç allò que diu.
El fonament trinitari ens ha portat a parlar del seu arrelament en ell. Quan diem que algú fa experiència de l’arrelament trinitari «en ell» suggerim que l’entrada en un món trascendent de tipus trinitari és quelcom que comença amb la intel·ligència i acaba amb la fe. Un món on és molt difícil dir «ara» —ara s’acaba la intel·ligència i ara comença la fe— perquè totes dues hi apareixen unides.
Podríem dir gairebé acadèmicament que una cosa és el fonament trinitari i una altra cosa és l’arrelament en la Trinitat.
Quan hem parlat de fonament ho hem fet en el sentit que nosaltres som dins d’aquest món com si haguéssim entrat en el mateix quadre de Rublev tot relacionant-nos o formant part d’aquest cercle viu que fan els tres àngels.
D’altra banda, quan hem parlat d’arrelament trinitari hem expressat la nostra relació amb el fonament. Aquesta relació d’arrelament és la despesa diària o els treballs que són el nostre dia a dia en aquest fonament. El dia a dia de la trinitat viscuda és l’arrelament en el fonament. Si no hi hagués fonament —terra— no tindria on arrelar el gra de blat que som.
La nostra terra és l’Abbà que ens ha donat dues uncions: la del Fill i la de l’Esperit que han arrelat en nosaltres perquè tot ha d’estar unit. I com que tot va junt, les coses tenen un llenguatge humà molt vàlid com quan diem que a més de la Trinitat hi ha l’Encarnació.
L’Encarnació suposa tot allò que és corporal —el món dels sentits— però també suposa una mediació. Una mediació entre allò corporal i allò trascendent. Per exemple un gest com el de sucar el pa en un plat.
Sucar pa en el plat de Jesús vol dir que som molt a la vora del mestre i sucar-lo com un signe de traïció vol dir que som lluny d’ell i això és l’home: pot estar molt a la vora i pot estar molt lluny d’ell.
«Però ¿sóc jo?» li pregunta Judes al mestre. «Tu ho has dit» li respon un Jesús que pateix la traició.
Per què li fa sucar? El mateix gest ja significa aquest tan a prop i tan lluny:  «Mira qui ets, Judes, estàs com tothom al tall de la navalla: ets així».
Hem d’estar amb Jesús, hem de seguir-lo pas a pas, en tots els detalls. Ell —recordem-ho— és la nostra unció de la veritat i sucar pa en el mateix plat que el del mestre significa: «tan a prop i tan lluny del Senyor».
El visible és preparació de l’invisible, el visible simbolitza l’invisible i s’hi entaula una relació com en el cas dels qui formen una comunitat o en el cas de les paraules d’una homilia o en el mateix tracte habitual amb les persones que ens envolten: «un núvol tan gran de testimonis», com diu sant Pau
La paràbola del Fill pròdig ens explica de quin tipus de relació es tracta. El pare li diu al fill gran: «Tu sempre estàs amb mi» però com que el fill podria pensar que estar «amb» encara és poca cosa, afegeix que «tot allò que és meu també és teu». Sí, això ja és més seriós perquè ensenya la grandesa de l'«amb», del «Tu sempre estàs amb mi».
Tot és relació perquè Déu és relació: relació del Pare amb el Fill i amb l’Esperit i la seva unció es relaciona amb nosaltres i nosaltres quedem relacionats amb ell.
Us anunciem (...) allò que hem tocat amb les nostres mans 1 Jo
Per això cal sucar el pa: perquè l’hem tocat i per a significar-ho 

Sobre... Escoltar sense prejudicis

S'OBRÍ LA REUNIÓ DEL MES DE MARÇ DE L'EQUIP DE VOLUNTARIS AMB AQUESTA LECTURA

Càritas és...
«Cáritas es, ante todo, amar: caminar de la mano de las personas, mirarlas a los ojos y abrazarlas desde el corazón» 
Estas palabras, definidoras de la esencia de la entidad, adquieren significado a través del compromiso de los trabajadores y trabajadoras y del voluntariado que a diario acompañan a personas. Son còmplices de su fragilidad y tristeza, pero también de la esperanza y de las potencialidades que cada cual atesora a pesar de no ser consciente de ello.
«Acompañar es un arte: el equilibrio entre la proximidad y la distancia adecuada para no acabar arrastrado por las emociones que te despierta el otro» 
explica Albert Frago, trabajador social de Cáritas Barcelona. En estos 7 años en Cáritas su aprendizaje ha sido que la alquimia se produce «cuando las personas se dan cuenta de que estamos allí, pase lo que pase». Y añade:
«Perciben la confianza, que no les juzgamos, que pueden contar con nosotros. Llegado a este punto puedes permitirte trabajar para que se produzca una transformación»
Eduard Sala, responsable de coordinar la acción social en Cáritas Barcelona, rubrica esta forma de concebir el acompañamiento:
«Se hace desde la mirada de la fe y uno sabe cuándo es mirado así. Supone vaciarse de un mismo para poder escuchar al otro y que éste encuentre sus propias respuestas. Cuando el silencio se permite surge la palabra» 
Anna Basiana, que lleva unos 30 años en la institución, relata:
«Cuando es necesario, lloro con ellos, siento el sufrimiento, y también celebro sus alegrías. Hay momentos que tienes que arriesgarte a tocar tu corazón» 
A Basiana le gusta hablar del río de la vida como metáfora para explicar que éste tiene su curso y, a menudo, hay piedras que obstaculizan el camino: 
«Es como si los trabajadores sociales concienciáramos a las personas de que tienen estos obstáculos y les ayudamos a apartarlos para que puedan fluir»
Así pues, acompañar es amar a la persona para que ésta llegue a ser luz
«Y lo hacemos trabajando desde las capacidades que todo el mundo tiene, en vez de centrarnos en sus limitaciones»
explica Maria Robert, en Cáritas desde el 2009. Esta trabajadora social, tiene muy claro que
«lo importante es hacer camino juntos; no darles recetas sino escucharlas con todos los sentidos y teniendo empatía»
Por otro lado, para Azucena Molinos, con una experiencia de 26 años en Cáritas, acompañar significa liberarse «de juicios y prejuicios y respetar el ritmo personal»
«Sólo así —dice— poniendo el énfasis en sus potencialidades, cada cual puede sacar lo mejor de sí mismo puesto que detrás de la evidente debilidad causada por la precaria situación que viven, tienen capacidades personales que hay que potenciar y fortalecer. Haciéndolo ayudamos a elevar la autoestima».
Com veieu, aquest article del butlletí «El batec de Càritas», núm. 61* és suficientment clar. Gira al voltant de poques idees:
  • Escoltar sempre, sense prejudicis
  • Estar sempre al costat, passi el que passi i guanyar d’aquesta manera la seva confiança
  • I aquesta altra idea en la qual no havíem insistit abans i que em sembla molt interesant: que, tot i consciens de les seves limitacions, intentem ajudar a potenciar les seves capacitats perquè així creixerà la seva autoestima.
Amb estimació tot això ens será factible. En aquest sentit és molt bonica la definició de Càritas del començament del text que torno a mencionar:
Cáritas es, ante todo, amar: caminar de la mano de las personas, mirarlas a los ojos y abrazarlas desde el corazón.
Júlia Santana

___________________________
«El batec de Càritas», núm. 61. Feu clic aquí si el voleu llegir sencer

dimarts, 29 de març del 2016

Sobre... Coses

Arrel
Els alemanys en diuen Wurzel. És en l'origen de la paraula Wort que vol dir paraula



Baldufa
d'ou Kinder. A molts llocs el temps de fer ballar les baldufes és Pasqua


Taques
d'una rajola davant d'un portal



El portal
al passeig de Sant Joan



Un gat
camuflat d'arbre



Un vol
des de l'hospital de Sant Pau

diumenge, 27 de març del 2016

Sobre... Pasqua

«—Avi...»
—Avi, què vol dir Pasqua














—Vol dir donar un pas, un pas cap endavant, un pas nou
—Com quan neixem?
—Sí, com el pas de l'Encarnació

dissabte, 26 de març del 2016

divendres, 25 de març del 2016

Sobre... La proximitat de totes les coses

                                                                                    Prop

                                                                            d'una matinada
                                                                       i d'un torrent
                                                                  i d'un hort
                                                              i d'un caliu de brasa
                                                         i d'un mantell
                                                    i d'un tinc set
                                               i d'un gerro
                                         i d'una túnica
                                    i d'un llençol
                               i d'un capvespre
                          i d'un dissabte:
                                                                    molt a prop

dijous, 24 de març del 2016

Sobre... Més coses

El mantell, una tovallola, aigua i un gibrell: res de l'altre món
Es tragué el mantell, se cenyí una tovallola, tirà aigua en un gibrell, els rentà els peus i els els eixugà
Només els peus

dimecres, 23 de març del 2016

Sobre... Coses insignificants

Coses tan insignificants com tenir mans
Posem que tinc una mà, doncs
Tinc una mà i la poso, per exemple, al plat: al meu plat
Però aquesta mà també la puc posar a un plat que al mateix temps sigui d’algú altre
I també pot ser que en aquest plat que és compartit la mà d’aquest algú altre es toqui amb la meva si les posem l’una al mateix temps amb l’altre
Amb la mà podria agafar un bocí de carn i menjar-me’l però també la puc fer servir, no per prendre res del plat amb més o menys ansietat sinó per sucar-hi un bocí de pà
Tindríem dues mans, doncs, que molt probablement es tocarien en aquest mateix plat mentre suquen. Això és veritat. Aquesta seria la situació
Coses petites i insignificants: una mà, un plat, un sucar, un mullar se-li a un els dits, un contacte entre dues mans com dies enrrera eren uns cabells, uns peus, un perfum de nards
Aquesta és la situació i la situació és tant lenta, tant insignificant i tant veraç que costa de pensar-hi sense perdre del tot el seny i per això també voldríem dir-li al nostre pensament: «Fes més de pressa això que estàs fent»
Tots suquem, tots ens mullem, tots toquem aquesta altra mà, hi entrem en contacte. Tots: altrament estaríem morts
El decantar-se de la intenció d’una d’aquestes mans, però, pot ser d’una manera o d’una altra: també pot voler trair
Molt aprop i insignificant i subtilíssima ha de ser la diferència del gest en el brevíssim moment d'una o altra actitud i tots som o tenim sempre i en tot aquestes dues actituds
El qui posa amb mi la mà al mateix plat per sucar-hi és el qui em trairà Mt 26

Això és terrible com una paret

dilluns, 21 de març del 2016

Sobre... L'olor de certs perfums

Probablement 
Probablement sis dies abans tots sabien d’una manera o altra què passaria sis dies després. Probablement per això la densitat emotiva d’aquell sopar d’amics va ser molt elevada. Era un sopar de comiat
Sant Lluc escriu que Maria prengué una lliura de perfum preuadíssim de nard autèntic, ungí els peus de Jesús, els hi eixugà amb els cabells i la casa s'omplí de l'olor d'aquell perfum
Probablement Maria li deia: «T’estimo»

diumenge, 20 de març del 2016

Sobre... L'ensenyament que hem rebut

Són molts
Són molts els qui han emprès la tasca d'escriure un relat dels fets que s'han acomplert entre nosaltres, valent-se del que ens van transmetre els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. 
Ara jo
Ara jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d'escriure-t'ho, il·lustre Teòfil, en una narració ordenada, perquè constatis la solidesa de l'ensenyament que has rebut
Són les primeres paraules de l'evangeli de sant Lluc
Del seu to ens arriba que no som a les portes d'un relat qualsevol

divendres, 18 de març del 2016

Sobre... Pensar amb tot amor

Tot és gran de vista pobra

Un temps després que al Josep li van diagnosticar la malaltia va compondre aquesta cançó. El text diu:
Damunt del cor trastorna. 
Dins, la tristesa,
fugint del sol...
Ja tot és gran, gran de vista pobra.
Tot és un mirall vidrat.
Poc a poc fins que, arribat el misteri, 
amb tota la tristesa infinita, 
poc a poc, sense poder pensar 
amb tot amor
Sense poder pensar, vaig pensar, però aquí no es tractava d'un pensar qualsevol. Aquí es tracta d'un més-que-pensar, d'un «pensar-amb-tot-amor»

Penseu-hi i veureu 

dijous, 17 de març del 2016

Sobre... Remeis

El març-marçot a Vida Creixent

Els temes de la reunió d'ahir van ser, entre d'altres, el patiment, l'horror, la soledat, el dolor...

La meva intervenció consistí a recordar que l'Església ens recorda que la paraula de Déu té eines contundents per combatre estats d'ànim com aquests

És el cas dels tres joves Dgr 3 que van ser llançats a una fornal que els caldeus no paraven d'atiar amb betum, pega, estopa i feixines

El remei: qui canta els mals espanta. Com podeu veure el cant dels tres joves és llarguíssim. Si el llegiu amb atenció fixant-vos en cada paraula i mirant de relacionar-la amb alguna «pluja» o «estrella» o «vent» que hàgiu vist —és a dir, fixant-vos amb intensitat en allò que llegiu— podreu observar com la vostra «situació de foc» en la qual us trobeu acaba per desaparèixer «expulsant la flama cap enfora i fent que bufi al mig de la fornal un aire fresc com de rosada. Així el foc no us tocarà gens ni mica»

És clar que això no ho sabreu si no ho experimenteu. Per si ho voleu provar us copio les paraules del gran remei dels tres companys que es van posar a cantar junts a una sola veu, beneint i glorificant Déu dintre la fornal

Les heu de llegir totes, però, si voleu assolir algun resultat
Deien:
Sou beneït, Senyor, Déu dels nostres pares: glòria i lloança per sempre.
És beneït el vostre nom gloriós: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al temple de la vostra glòria: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït quan cavalqueu sobre els querubins i penetreu amb la mirada els oceans: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït en el vostre soli reial: glòria i lloança per sempre.
Sou beneït al firmament del cel: glòria i lloança per sempre.
   »Beneïu el Senyor, totes les seves criatures, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu, cels, el Senyor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu-lo, àngels del Senyor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, aigües de l’espai, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els seus estols, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, sol i lluna, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, estrelles del cel, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, pluges i rosades, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els vents, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, foc i xardor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, fred i calor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, rosades i gebre, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, dies i nits, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, llum i tenebres, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, glaç i freds, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, neus i geleres, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, núvols i llamps, canteu-li lloances per sempre.
   »Que la terra beneeixi el Senyor, que li canti lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, muntanyes i turons, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, plantes de la terra, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, mars i rius, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, fonts de les aigües, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, peixos i monstres marins, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els ocells, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, feres i ramats, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, tots els homes, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, poble d’Israel, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, els seus sacerdots, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, els seus servents, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, esperits i ànimes dels justos, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, sants i humils de cor, canteu-li lloances per sempre.
Beneïu el Senyor, Ananies, Azaries i Misael, canteu-li lloances per sempre.
   »Ell ens ha alliberat del reialme tenebrós, ens ha salvat de les urpes de la mort, ens ha arrencat de la flama ardent, ens ha tret d’enmig del foc.
Enaltiu el Senyor: que n’és, de bo, perdura eternament el seu amor.
Beneïu el Senyor, el Déu dels déus, tots els qui l’adoreu, canteu-li lloances i enaltiu-lo: perdura eternament el seu amor.

Sobre... Carrerons antics

Molt lluny d'aquí 

Als antics carrerons,
plens de fervor,
arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.

Màrius TORRES
Lleida, 1910 – Sant Quirze Safaja, 1942
Poesies
Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

dimecres, 16 de març del 2016

Sobre... Les escales

Aquell invisible germà bessó nostre que tots tenim 
En Josep està preocupat per algú que estima i que s’està morint. Li he dit que tots som germans i que fins i tot som germans de nosaltres mateixos, d’aquell invisible germà bessó nostre que tenim al cel i a qui un dia tots coneixerem després que haguem pujat uns quants graons d'una escala que ens hi portarà
Ha somrigut com si li hagués dit alguna cosa que havia entès perfectament i ha fet un parell de passades amb la mà. «Unes escales» ha dit
Li he dit que amb la mateixa intimitat que tenim amb aquest nostre germà bessó invisible, Jesús és així de proper amb nosaltres tant aquí com allà i que potser no hi ha tanta distància i que potser estem més junts del que ens pensem tot i que diguin que del país dels morts ningú n’hagi tornat mai. No estem tan lluny i per tant no ens ha de fer por de pensar en tot plegat
El metges tenen cura que no pateixi, li he dit. Com el vas veure? «Estava tranquil». Ho veus, home? Au va, toca. Dijous tornaré i seguirem parlant

A la dreta, una vista de l''escala des de l'àtic on viu el Josep

dimarts, 15 de març del 2016

Sobre... Estar davant de tot davant

En sentir això molts van creure
Estic davant la gran reivindicació del «ser del no-ser»: no sóc d’aquest món. Com si digués: «Ho veieu? Encara que passin coses terribles no passa res. Es pot ser d’aquesta manera. Es pot ser feliç. Es pot tenir coneixement de la veritat» 
Estic davant del «jo sóc» que no admet ni una paraula més 
Estic davant de l’«estar-ho dient» viu que si no es diu no diu res 
Estic davant d’una referència tan directa al Pare que m'estranya de no veure’l 
Estic davant el coneixement de la veritat que és el coneixement del ser que és el coneixement del «jo sóc» vivent 
Però no només això: aquest «algú» m'ensenya que tot consisteix a no fer res pel meu compte i amb aquest coneixement conec que no estic sol perquè ja tasto i veig per qui faig allò que li és plaent 
En aquell temps, Jesús digué als fariseus: «Jo me'n vaig. Vosaltres em buscareu en va, i morireu amb totes les vostres culpes. Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir». Els jueus comentaven entre ells: «Per què diu que nosaltres no podem anar on ell va? Que s'ha proposat de matar-se?» Jesús els deia: «Vosaltres sou d'aquí baix, jo sóc d'allà dalt; vosaltres sou d'aquest món, jo no sóc d'aquest món. Us he dit que morireu amb totes les vostres culpes perquè si no creieu que jo sóc, no us en podreu pas alliberar». Ells li preguntaven: «Qui ets tu?» Jesús els respongué: «Justament us ho estic dient. Tinc molt a dir i a condemnar de vosaltres; penseu que el qui m'envia diu sempre la veritat i jo, en aquest món, no dic sinó allò que li he sentit dir». Ells no entengueren que es referia al Pare. I els digué: «Quan haureu enlairat el Fill de l'home, coneixereu que jo sóc i que no faig res pel meu compte, sinó que dic allò que el Pare m'ha ensenyat. El qui m'envia és amb mi; no em deixa sol, perquè sempre faig allò que li és plaent». En sentir això, molts van creure en ell. Jo 8

dilluns, 14 de març del 2016

Sobre... Una cançó

Un veí meu malalt m'ha recordat aquesta cançó

Comença dient:
La lluna s'ha llevat, les estrelles d'or brillen i el cel és clar i net
El bosc és fosc i silenciós i s'aixeca dels prats una boira blanca meravellosa
Més avall unes estrofes diuen:
Veus la lluna allà dalt? Només se'n veu la meitat. No obstant això és rodona i és bonica
El mateix passa amb moltes coses: aquell somriure amagat d’una mirada confiada que els nostres ulls no han vist
Nosaltres els humans som orgullosos i vans i no sabem veure l’essencial i ens passem el dia perseguint coses inútils i impossibles, coses que no són al nostre abast
I acaba així:
Perdoneu-nos, Senyor, deixeu-nos dormir en pau i al nostre veí malalt també 
Si la voleu escoltar
feu clic aquí 
Der Mond ist aufgegangen / Die goldnen Sternlein prangen / Am Himmel hell und klar; / Der Wald steht schwarz und schweiget, / Und aus den Wiesen steiget / Der weiße Nebel wunderbar. 
Wie ist die Welt so stille, / Und in der Dämmrung Hülle / So traulich und so hold! / Als eine stille Kammer, / Wo ihr des Tages Jammer / Verschlafen und vergessen sollt. 
Seht ihr den Mond dort stehen? / Er ist nur halb zu sehen, / Und ist doch rund und schön! / So sind wohl manche Sachen, / Die wir getrost belachen, / Weil unsre Augen sie nicht sehn. 
Wir stolze Menschenkinder / Sind eitel arme Sünder / Und wissen gar nicht viel; / Wir spinnen Luftgespinste / Und suchen viele Künste / Und kommen weiter von dem Ziel.
Gott, laß uns dein Heil schauen, / Auf nichts Vergänglichs trauen, / Nicht Eitelkeit uns freun! / Laß uns einfältig werden / Und vor dir hier auf Erden / Wie Kinder fromm und fröhlich sein! 
Wollst endlich sonder Grämen / Aus dieser Welt uns nehmen / Durch einen sanften Tod! / Und, wenn du uns genommen, / Laß uns in Himmel kommen, / Du unser Herr und unser Gott! 
So legt euch denn, ihr Brüder, / In Gottes Namen nieder; / Kalt ist der Abendhauch. / Verschon uns, Gott! mit Strafen, Und laß uns ruhig schlafen! / Und unsern kranken Nachbar auch! 

diumenge, 13 de març del 2016

Sobre... El centrament i el descentrament

Llançar-me tot jo, córrer

Escoltem ara la versió que dóna sant Pau del seu personal descentrament i recentrament en Crist:
Germans, tots els avantatges que jo pogués tenir els considero desavantatjosos comparats amb el valor que té poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor. Per ell m'he avingut a perdre tot avantatge i a considerar-lo escòria a canvi de guanyar Crist i veure'm incorporat a ell. Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei, sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients. El meu desig és conèixer Crist i experimentar el poder de la seva resurrecció, compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort, per poder arribar finalment a ressuscitar d'entre els morts. No vull pas dir amb això que ja he obtingut aquella plenitud que busco; corro amb l'esperança d'apoderar-me'n; puc fer-ho, ja que Jesucrist s'apoderà de mi. Germans, no m'imagino pas haver-me'n apoderat; el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant; corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist. Fl 3
L'ab-negatio del meu desig, sembla que ens digui sant Pau, és per conèixer i experimentar i compartir i configurar i arribar

dissabte, 12 de març del 2016

Sobre... La negació i l'abnegació

Un recentrament * 
Jesús —l’amor— ens convida a acompanyar-lo i sant Lluc ens explica com ho podem fer:
Jesús digué: —Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà però el qui la perdi per mi la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?  Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu.
Negar-se a un mateix, prendre la creu, seguir-lo, perdre la vida, no destruir-se, no avergonyir-se d'Ell són sis exercicis que ens aboquen —«us ho asseguro»— al regne de Déu, a la transfiguració... 
Per això val la pena que ens aturem a pensar què pot voler dir «negar-se a un mateix»  
Negar-se a un mateix ¿és fer el contrari del que un desitja o del camí que voldria prendre en coherència amb la seva constitució, la seva història, la seva manera de pensar o en contradicció amb l’essència de Déu que hi ha en ell? Evidentment que no. 
Negar-se a un mateix és treure de l’espai d’acció de la persona tot allò que és negatiu: el caprici, l’ego, l’espontaneïtat que mai no arriba a la profunditat de les coses. Negar-se a un mateix és retirar el que destorba al nostre creixement i a la convivència. Per tant, negar-se a un mateix és purificar, enriquir, conviure, no tenir por de desprendre’s de tot allò que ens impedeix caminar cap al Pare. 
Negar-se a un mateix és trobar la paraula justa i no la sobrera, la escaient i no la massa abundant. És caminar sense fer marrada, sense passes inútils o errònies. És un desig de puresa per servir i per estimar. És purificar, és enriquir. 
És clar que a la vista d’això que acabem de dir podríem concloure que negar-se a un mateix és absolutament impossible i és que sense l’ajut de Déu, efectivament, no seria possible. Per a nosaltres és impossible perquè negar-se a un mateix és fer un acte contra-natura 
Aquesta negació, però, no és una negació qualsevol perquè suposa una ab-negatio, una negació d’«allò que hi ha a l’exterior d’un mateix» —prefixe ab—, de tot allò que destorba, que és sobrer, de l’excés. Don Joan si volgués negar-se tindria feina perquè té molta passió i molt sentit de l’excés.  
Ab-negatio és el contrari de l’excés 
Podríem preguntar-nos si el negar-se és pur racionalisme, però tampoc perquè bàsicament és caure en les mans de Déu on no hi ha excés sinó plenitud. 
Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés 
L’excés demana a crits l’abnegació. El Quixot, per exemple, és l’exaltació de la imaginació, el mirar les coses no com són sinó exclusivament com les imagina. L’ab-negatio seria treure tot allò que impedeix veure les coses com són. 
Un exercici paral·lel a aquestes paraules podria ser el considerar en què hauria de consistir l’ab-negatio dels personatges de tota la literatura perquè trobessin un enriquiment personal. Mirar-los com ho faria Jesús: amb estimació, comprensió i amb gran misericòrdia. Jesús sabia que el món és excessiu 
Jesús, el Bon Pastor. Per això necessitem el Bon Pastor 
Reduït a termes cristològics l’ab-negatio és posar-se a redòs del Bon Pastor. «No la meva sinó la teva voluntat» com escriu sant Joan en el capítol 5.
Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat.
La paraula, aquí, era un «descentrar-se» de Jesús per prendre com a referència el centre del Pare, i l’ab-negatio consisteix a fer aquest exercici de descentrament 
Centrarse en el descentrament vindria a ser un recentrament

dimarts, 8 de març del 2016

Sobre... Els tatuatges de la meva ànima

 Un remei
En aquells dies, l'àngel em va fer tornar a l'entrada del santuari i vaig veure que sota el llindar del santuari que mira a l'orient, naixia, al costat dret, una font d'aigua, i s'escolava cap a l'orient, passant a l'esquerra de l'altar. Em va fer sortir per la porta del nord, em va conduir per fora fins a l'exterior de la porta que mira a l'orient, i vaig veure que l'aigua rajava del costat dret. Aquell home s'encaminà cap a l'orient amb un cordó a la mà, amidà mil colzades, i em va fer travessar el rierol: l'aigua m'arribava als turmells. Amidà mil colzades més, em va fer travessar, i l'aigua m'arribava als genolls. N'amidà mil més, em va fer travessar, i l'aigua m'arribava a la cintura. Encara n'amidà mil més, i l'aigua havia crescut tant que ja m'hauria cobert: era un riu que no vaig poder travessar. Ell em digué: «Has vist, fill d'home?» Em va fer tornar enrere, a la vora del riu, i vaig veure molts arbres a banda i banda.
Llavors em digué: «Aquesta aigua corre per les valls orientals, baixa a l'Arabà i desemboca a la Mar Morta. Entra dins les aigües salades i les saneja. A tot arreu on penetrarà l'aigua d'aquest riu, hi viurà tota mena d'animals que neden dintre l'aigua, i el peix serà molt abundant, perquè, on arribi aquesta aigua, la mar serà sanejada. Allà on arribi l'aigua del riu, tot viurà. A banda i banda del riu creixerà tota mena d'arbres fruiters. No perdran mai la fulla i sempre tindran fruit. Cada mes donaran fruits primerencs, perquè l'aigua que els rega neix del lloc sant. Els seus fruits donaran aliment, i les seves fulles seran un remei». Ez 47
Tasteu i veureu que n’és de bo el senyor feliç l’home que s’hi refugia

diumenge, 6 de març del 2016

Sobre... Miralls

Va somriure

Un dia, tornant cap a casa després de la passejada, el Josep de Vilanova em va reclamar l’atenció: «—Que ho veus això?».

Eren els vidres de l’entrada d'una empresa que en aquells moments estaven exercint de mirall per a nosaltres. El vaig convidar que s’hi apropés: «Una mica més. Així. Veus? Ara ja ens podem donar la mà els uns als altres: “Bona tarda senyor Josep, encantat de saludar-lo”». Una mica desconfiat del que li deia va apropar-se als vidres fins que va comprovar que era cert. Va somriure.

Quan vem arribar a casa li vaig ensenyar les fotos. No es recordava de res però també va somriure

Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor

Sobre... La Plaça de les Glòries

Sobre... La plaça de les Glòries
Al Josep de Vilanova li agrada passejar. La calma del pas a pas l'ajuda a parlar. Solem anar a la Sagrada Família o a la plaça de les Glòries. Els comentaris que fa, sovint són per expressar la sorpresa de com canvien les coses. Havia treballat prop de la plaça i de vegades em demana que passem poc a poc pels carrers dels voltants per veure si reconeix algun indici de quan ell hi anava. L’altre dia, davant l’espectacle del túnel en construcció, em va aturar per dir-me, tot arrufant les celles i assenyalant amb el bastó una grua: «Caram, caram: no sé on anirem a parar. Tots són de fora. No hi ha ningú que sigui català. És terrible, terrible. Això és pitjor que un holocaust. Què serà de Catalunya?». 
L’expressió de la cara se li congestionava perquè a la vista del que veia no li sortien les paraules o no en trobava cap que no estigués relacionada amb el terror

Les víctimes no us satisfan. Si us oferia un holocaust no me'l voldríeu
La víctima que ofereixo és un cor penedit

dissabte, 5 de març del 2016

Sobre... L'obediència

El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes
coneixement del Senyor i no holocaustos Os 6 *
En aquest text veurem com a partir d’ara més que d’obediència, serà millor que parlemm de conseqüència perquè si Déu és amor seria absurd desobeir-lo.  
L’obediència és una conseqüència de l’amor i donarem tres tesis que mostraran com l’obediència més que un actitud és una necessitat que tenim els homes envers Déu que no és altre cosa que amor.  
Començarem per una formulació en negatiu. ¿Ens imaginem no fent cas a Déu que és bondat infinita? Si és amor ens dirà que l’amor es dóna, que tan sols és donació. ¿Ens imaginem, doncs, un Déu que pugui estimar tant i que no ens arrossegui, que no realitzi la divisa «amor con amor se paga»? Jo no m’ho imagino ja que si és amor, tan sols per coherència ja ens està arrossegant en aquesta mateixa donació que ell és. Per això: 
TESI 1Només es pot obeïr a l’amor
TESI 2No es pot deixar d’obeïr a l’amor
TESI 3Qui obeeix fa l’únic necessari
Si obeir abans ens podia semblar una cosa difícil a partir d’aquestes premisses s’ens presenta com la cosa més natural i és que, ben pensat, podem fer res que no sigui això?
El nen respon quan el pare el crida perquè li té confiança. Pensa: «Ell era abans que jo, ell m’ha donat la vida, ell no m’ha defraudat mai i per això tinc posada l’esperança en això que m’ha de dir». Sant Pau a la carta als Romans diu:
Germans, l'esperança no defrauda ningú després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. 
I el nen té posada l’esperança en el seu pare fins i tot sense saber, com ens recorda també sant Pau a la carta als Hebreus
Germans, gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava.
No podem deixar d’obeïr, no podem fer altre cosa que obeir com un nen a la falda de la mare. «Què vols, mare, si estem fets l’un per l’altre?». L’home està fet per a Déu. Perquè? Perquè sabem que en Déu només hi ha el bé i que aquest bé anomenat amor ens l’està donant ara. Escoltem a Sant Pau als capítols 8 i 14 de la carta als Romans:
Germans, sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar
I si l’home està fet per a Déu, el seu estat més natural també serà el de lliurar-se-li, tornar-li la seva donació:
Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim vivim per al Senyor i si morim morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim som del Senyor ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius.
En aquestes paraules trobem el fonament de l’obediència que no és altre que l’agraïment. No hi hauria obediència sense agraïment. Altrament un obeïria perquè li ho manaven o per força. En canvi, les paraules que surten d’una boca agraïda són: «Senyor, aquí em tens. Què vols que faci?» o «Tot és del Pare. Jo sóc del Pare. Jo sóc el fill del Pare. Jo sóc el fill obedient. Aquest és el meu fill estimat, l’escollit. Escolteu-lo»
—Ah caram! Així que obeïr és escoltar... a fons?
Doncs sí perquè el contingut de l’obediència no és tan sols un reconeixement més o menys poruc a un Déu que és amo: és una escolta profunda de la paraula feta home, de Déu mateix i en això hi ha una gran anada i una gran tornada: «l’ha fet home perquè ell s’ha fet home». Aquesta és una gran porta, una porta major i per això diem que l’estat natural de l’home davant d’aquesta porta i de tot el que s’hi veu només pot ser el d’agraïment. Al llibre dels Reis trobem escrit això:
Obeir és oferir un sacrifici de comunió.
Ara bé, aquestes tesis les hem de poder pensar sense que deixem de ser al mateix temps humils, com dient: «Veniu, senyor Jesús, que només vós em porteu en braços».  
Sí: es tracta de la petitesa, del sentit d’agraïment, del sentit d’obediència, del sentit de fe, del sentit d’esperança, del sentit de donació, del sentit d’amor o millor dit: de l’amor mateix.  
L’important de sant Pau camí de Damasc no va ser l’ensopegada del cavall pintada per Caravagio i que tant ha arrelat. L’important és la caiguda i la llum i algú —Ananies— que l’estava esperant i totes les coses que van anar passant després, com si es tractés d’un tramvia que havia descarrilat i el tornen a la via i segueix el seu trajecte aturant-se naturalment a totes les estacions. Segueix la vida encarrilada, ordenada, obeïda i, a partir d’ara, un fet seguirà a l’altre sense interrupcions ni ruptures, i... «si algú volgués escriure les coses una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer», com diu l’epíleg de l’evangeli de sant Joan. Sí, ens passaríem la vida relatant-les i la perdríem.  
La vida mateixa, real del tot. La vida que crida i es dóna a la vida. Per això Déu ens vol tant en la seva vida perquè ell és la vida. Som de Déu perquè Déu és la única vida. En això consisteix la profunditat de la nostra sòlida escolta de Déu.  
El profeta Jeremies subratlla i matisa per activa i per passiva la importància de l’obediència i de l’escolta profunda que se li deu a l’amor: 
El Senyor diu: «Quan vaig treure d'Egipte els vostres pares, els vaig manar que m'obeïssin, i els vaig dir: "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que jo us assenyalo, i tot us anirà bé". Però no em van escoltar ni em van fer cas. Van seguir l'obstinació del seu cor pervertit i em van donar l'esquena, no la cara, des del dia que els seus pares sortiren d'Egipte fins avui. Cada dia, des de primera hora, us he enviat tots els meus servents, els profetes, però no m'heu escoltat ni n'heu fet cas, us heu fet rebels al jou, pitjor que els vostres pares. Tu digue'ls tot això, i ells no t'escoltaran, crida'ls, i ells no et respondran. Llavors els diràs: "Aquest és el poble que no fa cas del Senyor, el seu Déu, ni es vol corregir. No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot"».
De què parlem, però, quan parlem de profunditat?  
Parlem de la meva profunditat, de la profunditat del meu cor, de la profunditat del cor del meu germà, de la profunditat de l’amor, de la profunditat del temps i de la història, de la profunditat de la creu, de la profunditat de l’univers 
Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Que en són, d'insondables, els seus judicis, i d'impenetrables, els seus camins! RM 11 
Oh profunditat en la qual escoltar és la guspira de l'atenció que ho ha d'encendre tot. És el primer gest del nen quan diu: «Digues, pare, què vols?» És l’indici més remot que tenim de l’obediència a aquesta veu. I quan aquesta escolta és volguda i acceptada per un mateix, és bona, és molt positiva, és una mena de eccomi, de mais voicí o de voila. Un «sóc aquí!» que ens fa créixer 
«Senyor meu, sóc aquí» implorà Anna la mare de Samuel 
«Sóc aquí. Què vols?» respongué Samuel al Senyor
Abans que s'apagués la llàntia del santuari de Déu, el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Sóc aquí. Va anar corrents cap on era Elí, el sacerdot, i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t'he cridat. Torna-te'n a dormir. Ell se'n tornà a dormir. Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre:—No t'he pas cridat, fill meu. Torna-te'n a dormir. Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: —Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: "Parla, Senyor, que el teu servent escolta." Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: —Samuel, Samuel! Ell va respondre: —Parla, que el teu servent escolta. Llavors el Senyor parlà amb Samuel
Es fa difícil dir res més després d’aquest sant relat on la infantesa espiritual, la pobresa, el celibat i l’obediència parlen amb una veu tant il·luminada. Es fa difícil però encara hi ha tres coses que han quedat al tinter.  
La primera és de l’epístola de sant Pau als Hebreus on es pregunta si es pot aprendre a obeir i, en tot cas, com fer-ho:
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen. Déu l'ha proclamat gran sacerdot com ho fou Melquisedec.
La segona qüestió també ens la planteja sant Pau a la segona carta als Corintis i tracta de si l’obediència pot ser perfecte:
Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist: fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist, i estiguem disposats a castigar tota desobediència, un cop la vostra obediència sigui perfecta.
La tercera també és del primer llibre de Samuel i ens subratlla el valor de l’obediència:
Samuel digué a Saül: —Per què has desobeït l'ordre del Senyor i t'has llançat sobre el botí, ofenent així el Senyor? És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu? No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei.
Gràcies, Mingu—