dimarts, 17 d’octubre de 2017

Sobre... El auto de la jueza

Es castigarà
Es castigarà des del cel la impietat i l'error dels que ofeguen la veritat amb la mentida. Tots ells coneixen prou bé allò que han de conèixer. D'ençà que el món va ser creat, l’invisible s'ha fet transparent a la nostra intel·ligència en les coses creades i això ho sap tothom. Per això no tenen excusa: ells ja coneixien, ells prou que sabien abans de parlar tan cínicament. Se'ls ha ofuscat l'enteniment. Pretenen ser savis, però s'han tornat necis: substitueixen la veritat per imatges de rèptils. Per això són a mercè de les seves passions cometent entre ells impureses que els envileixen. És que han substituït la veritat per la mentida. 
D'una carta de sant Pau als cristians de Roma

Sobre... Ser esperat

Ah, si ho hagués sabut abans
La història comença un dia que em vaig despertar i ja no era viu. Un dia com tots els altres, res de l’altre món. Va passar de nit, com quan neva o gela. Totes les preocupacions desaparegueren: malalties, vellesa, diners, obligacions, ambicions. «Ah, si ho hagués sabut abans!» vaig pensar. 
La frontera entre dormir i despertar és misteriosa. Evoca la frontera entre la vida i la mort i, al mateix temps, no ens deixa absolutament convençuts que estiguem vius perquè el despertar de cada matí conté un anhel de vida completa. 
Per això despertar és tan aprop d’esperar. Et despertes perquè esperes i et despertes perquè ets esperat. Qui pot esperar-me amb un amor tan gran? Ah, si ho hagués sabut abans!
|| Eines Tages wachst du auf und bist nicht mehr am Leben Über Nacht, wie Schnee und Frost | hat es sich begeben || Un dia et despertes i ja no ets viu. Ha esdevingut de nit com la neu o la gelada || Masha Kaléko (1907-1975) || 

dissabte, 14 d’octubre de 2017

Sobre... Futbol

Tanta temeritat
El relat del record de l'únic partit de futbol que he jugat podria ser més o menys com segueix: 
Devia tenir catorze anys. Substituia una baixa. El camp era el del Sant Martí. De la seva grandària en vaig tenir notícia quan em van fer anar a lluitar per la pilota prop de la porteria contrària. 
Jo pensava: «Molt bé. Ara he d’anar fins allà a buscar la pilota. És una llarga excursió. Millor que em prepari. Prendré la jaqueta i la navalla. Mai se sap». La distância que em separava de la pilota era immensa. Finalment hi vaig arribar però me l'acabaven de prendre i així fou com vaig emprendre la ruta de tornada cap al meu lloc de defensa dret. 
Un camp de futbol té unes dimensions descomunals, és una immensitat, un desert, una estepa i excursions llarguíssimes. 
Viure també és això. El camp ens ve triat. L’equip rival som nosaltres mateixos. Anar d’«aquí» fins «allà». Prendre la decisió. Pel camí fer cas de totes les pedretes que et vas trobant, però pel camí fer cas, també, de les ordres taxatives: «Corre, corre!». Fer el que es pot. 
A casa les coses són diferents: «Ara sec aquí. Ara sé on és aquí i com s'hi arriba. Com que sé on és, també podré anar fins allà». 
Pel demés es pot dir que a partir d'aleshores he portat una vida de comediant: fer veure que era un jugador expert. 
Que rar tot plegat. Sobretot aquesta pressa que té tothom. Amb pressa o sense, el camp de joc és el mateix. De vegades, per les escletxes del ciment del seu paviment hi creix un bri herba i tanta temeritat em deixa sense respiració.
En properes entregues explicaré com l'Ésglésia és aquest brot.

Sobre... El salm cent-quaranta-nou

Reservada
Explica el salm que els fidels del Senyor celebren molt la seva glòria —la glòria del Senyor— i que des dels seus rengles sempre l'aclamen plens de goig. També diu que, tot glorificant Déu amb els seus llavis, executen la sentència que està escrita.  
Quina és aquesta sentència? 
Aquesta sentència és la glòria, però no una glòria qualsevol sinó una glòria reservada  
Una glòria reservada als qui l'estimen 

divendres, 13 d’octubre de 2017

Sobre... La Trinitat segons sant Pau

Sense mesura 
De la Trinitat no en tindríem coneixement si no fós per testimonis oculars directes que ens parlen del que és perquè hi han estat o l’han tastada. Sant Pau escriu als efesis: 
Germans, per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d'ànima, d'amor que consola, de dons de l'Esperit, d'afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist.
Com acabem de veure, tot just començar, sant Pau escriu «trobeu». No escriu, per exemple, «busqueu» o «desitgeu» o «espereu». Diu alguna cosa més. Demana que ens mullen. Demana la nostra col·laboració. Implora que ens hi impliquem. Pel nostre bé i perquè són raons d’amor diu, abans que res, que és urgent que «trobem». Que trobem en Jesús. Com quan diem d’alguna cosa: «és això o és així». Quines són aquestes coses que en paraules de sant Pau tan ens apropen a la Trinitat? 
Una ànima enfortint i enfortida, un amor que consola, un esperit que no para d’anar i venir, un afecte entranyable sortit de la més pregona de les entranyes, una compassió, una passió compartida... 
Sembla que sant Pau hi hagi estat en un lloc així. Són paraules exactes que donen coneixement de la relació que poden tenir, per exemple, un pare, un fill i l’esperit familiar que els uneix. Però sant Pau assoleix un retrat tan viu de la Trinitat perquè no es queda només en la descripció d’aquests dons que tan familiars li són, sinó que ens suplica que siguem nosaltres, al nostre torn, que li donem un goig a ell. Vol tenir el goig de veure’ns! Però no de qualsevol manera, sinó veure’ns units —nosaltres, també units a ell, com ell ho està amb Déu—. Units, fosos en els mateixos sentiments i estimacions, unànimes i benavinguts, sense rivalitats ni vanaglòries. «Efectivament —sembla dir sant Pau— tan el pare com el fill com l’esperit d’aquesta família tan particular, es miren els uns als altres amb humilitat, considerant a l’altre superior a ells mateixos». I acaba com ha començat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesús» quan, en començar, havia exhalat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu trobat en Jesús».
Trobeu, tingueu, supliqueu, no feu, mireu, considereu... feu-ho tot sense mesura com ho fa la Trinitat

dijous, 12 d’octubre de 2017

Sobre... Tot

Fins a nou avís 
Hi hagué una vegada algú que, en el seu desig de dir una sola cosa, va haver d’anar prescindint de les coses que no eren aquesta cosa. Quan finalment quedà nu observà perplexe que el nom que sortia dels seus llavis era el de Jesús i decidí que això no ho diria mai a ningú perquè tan sols no dient-lo se li feia present. «Jesús és», deia, però si gosava dir res més s'equivocava. «Qui pot estar-se al llindar d’aquest no dir? Es pot romandre en l’èxtasi d’aquest no dir i sobreviure?», es preguntava.
Tots tendim a agrupar o a voler comprendre inclusivament les coses. Els nostres pensaments agafen notícies de fets aïllats que en paral·lel van agrupant. «El grup de tots aquest fets —diem— són un sol fet». Però ¿i tots els fets de tots els fets? Em refereixo a tot tipus de fets. Des de les galàxies fins a un humil bri d’herba o una pedreta. Tots. Hi hauria un sol nom per parlar de tots ells? Per què hauria de voler saber-lo? Les coses són així i ens impel·leixen a una dinàmica que podríem titllar de «sinergia del tot». No hi podem fer res. Aquesta voluntat està fonamentada —imantada— en el fet que formem part d’aquest tot. Com que en formem part és inexplicable. Com que és inexplicable la volem explicar. Les explicacions que donem estan fetes d'uns quants coneixements —molt pocs— que han arribat fins a nosaltres. Som això, no som res més que ells. Per tant, aquestes explicacions, per petites i mancades, no ens les acabem de creure però tampoc les descartem perquè ens dieuen alguna cosa i ens agradaria saber quina és. Potser és la possibilitat que de repent, tot passejant, ens poguéssim referir a aquest tot amb una sola paraula i que un cop dita se'ns aparegués. 
En això la religió dóna respostes i també dóna la possibilitat d’entendre que aquesta única paraula existeixi, sigui...
... sigui, fins a nou avís, Jesús

Sobre... Pregar pel poble

Si algú no hagués pregat per ell
Això diu el Senyor Encara vindran pobles estrangers i habitants de grans ciutats. Els d'una ciutat invitaran els d'una altra dient-los: «Anem a congraciar-nos el Senyor i a consultar-lo». I ells els respondran: «Sí que hi vindrem». Seran molts, moltíssims, els pobles i les nacions que vindran a consultar el Senyor de l'univers: Aquells dies, deu homes de cada nació s'agafaran al mantell d'un home de Judà i li diran: «Vindrem amb tu, perquè sabem que Déu és amb vosaltres». Za 8 
Sóc alguna cosa que es mou en una estructura invisible anomenada Senyor. Quan hi penso desapareix, quan no hi penso la trobo a faltar. Això fa que em prengui molt seriosament la seva existència tot i que no el vegi ni en pugui dir res. 
Si consulto les notícies que tinc d’ell veig que són molts els qui s’hi han adreçat per pregar pel poble. Per exemple Onies digué a Judes: 
Aquest home és Jeremies, el profeta de Déu, estima els seus germans i prega molt pel poble.
Pregar pel poble mai m’havia semblat tan evident com aquests dies. La pregària ve sola, no cal anar a buscar-la. És evident. Ets aquí. Encarnat en les ferides i el menyspreu.  
Ell em digué: «Com és que fas tan mala cara sense estar malalt? Deus portar una pena al cor». Jo vaig quedar esglaiat i li vaig respondre: «Com vols que no faci cara trista quan la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares és un munt de ruïnes i les seves portes han estat cremades?»  
«Ha estimat els germans i prega molt pel poble». Però no pregaria si abans no hagués estimat molt i per això s’ha guanyat un premi que no té preu: poder pregar per ell.  
I el poble? Seria poble si prèviament algú no l’hagués estimat o no hagués pregat per ell?

Sobre... Qui té glòria

Per què no la tenen els qui en donen
Diuen que els gloriosos, els qui veritablement tenen glòria, venen d’orient.
Diuen que se’ls veu venir a la llunyania, plens de pols. Diuen que són resplendents. Diuen que són pobres i que avancen lentament. Diuen que no diuen res. Diuen que són anònims i que sempre miren a terra i, si els pregunten, diuen que ells de la glòria no en saben res perquè tampoc saben què és l’honor o la lloança o l’estima o la lluïssor o la resplendor o la seriositat o la vàlua o l’admiració o la majestat o la dignitat o la riquesa o la bellesa desitjable, que són paraules que, dites en plenitud, també volen dir glòria. 
Així, uns que sense glòria —sense pena ni glòria— solsament van —plof, plof— són els benaurats que, perquè no la tenen, en donen.

dimecres, 11 d’octubre de 2017

Sobre... La glòria

Què diem quan diem glòria? 
Quan no podem fer les coses és quan les fem. Quan, no sabent, sabem. Què és «glòria»? No sabent-ne res és com en sabrem alguna cosa. Aquest acte, aquesta actitud de desconeixement serà presa com a glòria
«Donar glòria»: us imagineu? Un té un recipient on hi guarda glòria. Com que en té i sap on és, es pot permetre el luxe de donar-ne. Així de fàcil. Però no és tan fácil. Hi ha diversos factors que ho fan molt difícil. Un d’ells és la inexistència, un altre la indescriptibilitat i un tercer és la sinergia incessant on té lloc la glòria.
Llavors li digué: —Fill meu, dóna glòria al Senyor
«No jo sinó tu» li digué, amb la qual cosa ens trobem que la glòria, en el cas que sigui donada, ho serà a càrrec d’un altre. Mai la podré donar jo 
Doneu glòria al Senyor i feu sentir lluny, a les illes, la seva lloança 
Doneu-la ben lluny, allà, a les illes, aquesta glòria, que no és cap cosa d’aquí 
A l'instant s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 
En aquest cas la donació —o ofrena— de glòria surgeix d’un instant que es perllonga incessant en el temps donador. «Temps donant» o «Temps donador» o «Temps corrent al mateix temps que donant» serien les paraules clau per tenir notícia del lloc de la glòria
Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: —Avui hem vist coses extraordinàries. 
Ells, que no en tenien, li donaven glòria. La glòria es fa del no-res en el trajecte de donació que va des de qui la dóna —que justament és, recordem-ho, qui no en té— a qui la reb. Això és la glòria. Comença en el més inversemblant dels llocs: en el no-ser de la glòria, en la seva absoluta impossibilitat i en la persona que sap que és incapaç de glòria. Aquesta persona, si serà prou valenta per mantenir aquest humilíssim punt de vista seu, serà qui en veritat donarà glòria, si és que algú ha donat glòria mai 
Jo no cerco la meva pròpia glòria: un altre se n'ocupa i és ell qui jutjarà.
No la cerca perquè sap no la té. No és propi d’ell tenir coses com aquestes i per això ni hi pensa. Pensar-hi seria caure en un parany que coneix d’antic. Està fora del seu abast saber coses de la glòria com per exemple està fora del meu abast saber coses d’Alaska

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Sobre... La lluminositat

Afortunat 
«Per oferir-te la lluminositat del dia» vaig anotar dimecres passat a un paper a correcuita mentre travessava el semàfor de Ronda del Guinardó amb Padilla. Devia ser important però en arribar a la vorera me'l vaig posar a la butxaca i me’n vaig despreocupar. A l’endemà em vingué el record. Què volien dir aquelles paraules i aquelles presses? Em podia haver atropellat perfectament algú. Calia, doncs, donar carta d’importància màxima a la frase i pensar en tot el que se m'ocorregués. 
«Per oferir-te la lluminositat del dia». Això no estava contaminat, és el primer que vaig pensar. La lluminositat d’aquella tarda era la que era i era tal com la veia. Ningú, per exemple, no em demanaria comptes per aquella lluminositat, ningú me la podia prohibir o podia fer-me pagar impostos per haver-la vist, així que vaig procedir a pensar-hi amb tota confiança. Però què volia dir «Pensar-hi amb tota confiança»? Volia dir que no totes les coses les pensem així. Volia dir alguna cosa com: 
«Té, Senyor, aquesta immaculada lluminositat que jo ara veig aquí al Guinardó és el que t’ofereixo. No tinc res més però sé que estàs delerós de rebre-la i no em facis dir per què. És com si fossis cec i aquestes coses que jo veig tu no les poguessis veure i per això sempre t’alegres tant de tenir-ne notícia quan algú ve amb elles cap a tu perquè són pures. No, ningú compra ni pot vendre la lluminostat que veu perquè aquestes són coses blanques com la veritat. I, sí, era veritat que jo vaig veure aquella lluminositat. 
Em vaig considerar molt afortunat d’haver arribat a la vellesa amb aquest saber. 

Sobre... Una vinya

Sol·liloqui
Senyor, un dia vau portar un cep de terres molt llunyanes i, per plantar-lo, traguéreu els nadius. Els seus brots van créixer des dels Pirineus fins al mar, els seus plançons fins a l'Ebre, el gran riu.
Com és que heu derrocat la tanca de la vostra vinya perquè l'esfulli qualsevol vianant?
Hi entren els senglars a devastar-la i els animals salvatges hi pasturen.
Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta. Sl 79
No tenim notícia que ells també ho diguin, això.
És que no tenen conreus? Saben què és un cep? Saben què és plorar per una vinya?

divendres, 6 d’octubre de 2017

Sobre... Pescadors

Dels diaris 
A rio revuelto ganancia de pescadores. Si sabem els noms dels pescadors també podem saber qui ha remogut les aigües. Per això de mica en mica anem coneixent quins són els pescadors reals. A poc a poc van caient els noms dels qui han remogut realment el riu. És lògic. Els lladres mai en tenen prou amb el que ja pescaven de més i ho volen tot. No ens ha d’estranyar la seva filosofia ni la seva moral. Es veia a venir. Sempre ha estat aixi.
Fitch, Standard & Poors, Dogi, Freixenet, Banc Sabadell, CaixaBank, Service Point, etc. Per celebrar els bons resultats de la «gran jugada catalana» que és com es coneixen els fets a la capital, tots ells van ser convidats a un vi escumós pel president del govern.
En el transcurs de l’acte el màxim responsable amb la copa a la mà va acabar el seu brindis amb un somriure i amb aquestes paraules: «Ja us deia que això era el millor tant per a vosaltres com per als nostres sobres que fa massa temps que hem deixat de rebre. No em negareu que ha estat una gran jugada. Portàvem molt temps preparant-la. No podia fallar. Ara tan sols cal esperar que el parlament modifiqui la constitució». 
Sabadell y Caixabank brillan en el Ibex tras anunciar un posible cambio de sede.

El Gobierno español está estudiando una modificación reglamentaria a través de un Decreto Ley para facilitar el cambio de sedes sociales de empresas.
(Dels diaris)
 

Seguirem informant

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Sobre... La modificació de la Constitució

Segons fonts d'última hora 
L’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment seran valors que en breu s’inclouran en la Constitució. No és que es veiés a venir, és que ja ho sabíem. Simplement és que encara no estaven regulats. Els grups majoritaris s’han mostrat molt satisfets davant la modificació de la carta magna. Aquest dret podrà ser exercit en funció de la quota de vots. Els majoritaris contra els minoritaris. Els redactors han explicat les bases i les claus en les quals han treballat. «Simplement s’ha tractat d’observar que tot en la història és mogut pel cinisme i això tan sols calia fer-ho explícit. Ha estat com descobrir la sopa d'all. De fet, tothom sap que pot ser objecte de l’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment i això és bo que es reguli». Ha afegit: «D’aquesta manera fem contents els que diuen que mai no modifiquem la Constitució» Segons fonts d’última hora el rei ha convocat a tot l’equip de redactors per celebrar-ho al palau amb una copa de vi escumós.
Algunes fonts diuen que la tesi forta de fons ha estat la d’afagar el text conegut com Les Benaurances i legislar allò que allà s’hi diu per passiva. Per això en el preàmbul de la llei es diu: «Article únic. Seran objecte de calumnies, insults i agressions tots els pobres en l'esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam, els qui tenen ganes de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos, els insultats, els perseguits i els calumniats». 
La Comissió europea per la seva part ha elogiat l’alt grau d’enginy del governants espanyols i ha pres bona nota perquè els experts de tots els paisos l’apliquin. El president dels Estats Units ha telefonat personalment als responsables per felicitar-los i els ha manifestat la seva sorpresa i alegria. «Mai hagués dit que els esdeveniments de l’u d’octubre donessin tan bons resultats. Podeu estar orgullosos del vostre president.»
Els llibres d’història expliquen que aquest va ser el començament de l’era del cinisme líquid, brut, regulat i provocador que tants estralls va fer al llarg de segles. 
Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Mt 5

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sobre... El salm vuitanta-sis

Les nostres fonts

 
Les meses tenien el palau a l’Escola Mireia del carrer d'Ausiàs March, i els presidents i els secretaris estimaven més els seus portals —«Deixeu passar a la senyora de les crosses»— que totes les viles del món. 
S'han dit de tu, ciutat de les ciutats, oracles gloriosos. «Compto Montblanc i La Riba entre els fidels que em coneixen. A Santpedor, a Callús i a Manresa també els dic: Fills d’aquest lloc». 
Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada; aquest i aquell altre són fills d’aquest lloc». 
Mentrestant un senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill d’aquest lloc». I després de cada vot els cantors i els dansaires responen: «Som ciutadans d’aquest lloc! De tu brollen com urnes, ciutat de les ciutats, totes les nostres fonts!»
 

dilluns, 2 d’octubre de 2017

Sobre... La febre

Estengué el braç
Això que explicaré no es percep immediatament. Hi vas caient poc a poc. Quan el pensament està enfebrit, després d’haver anat molt depressa, de repent s’enlenteix i t'adones que et quedes fixat, sense saber per què, en una sola de les moltíssimes coses insignificants que t'acaben de passar. En el meu cas vaig pensar: «¿No és veritat que sort en vaig tenir d’aquell braç que no et va deixar ni un moment?». 
La història és la següent: el dia de la votació, des de les nou, ni el temps ni la cua de dos carrers no es movien. Eren les dotze i cada vegada estava més marejat. De repent aparegué una noia del grup de voluntaris encarregats de l'ordre. S'aturà davant meu i em digué que avancés fins la porta i no fes cas de la cua ja que el vells tenien preferència: mai abans m’havien dit «vell» tan a la cara. Així fou com la veïna de cua —també «vella»— i el seu fill em van agafar del braç i em portaren fins l’entrada. A cada pas que donàvem —no és fàcil avançar entre tanta gent— el fill tenia cura de no perdre’m i quan per un moment el vaig deixar anar, a l'instant estengué la mà, va agafar-me i digué: «Segueix-me». 
M’agafava des de l'esquena perquè amb l’altre braç acompanyava per l’espatlla la seva mare amb qui no parava de parlar d’informàtica i de com ho podia fer per veure pel·lícules des del mòbil. Així avançàrem fins arribar a l’escola. 
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: Senyor, salva'm! A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Per què has dubtat? Mt 14
Moltes vegades havia pensat en aquest braç formidable estirant Pere. Mai m’hagués imaginat, però, que aquest braç pugués ser real, en pogués palpar la resolta decisisió a agafar-me, a no deixar-me anar de cap manera. Mai tan aprop. 
Quan la mare va votar la vaig abraçar emocionat: «Ho veieu, dona, tot arriba!» A ell li vaig donar la mà i cada vegada que penso en aquell braç que em saludava em torna la commoció. Un cop a casa em va pujar la febre.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Sobre... Els circells

Admirables

Són circells de vinya. Els circells són òrgans filamentosos i prènsils de certes plantes que els serveixen per a aferrar-se als cossos veïns. 
Ho saben els circells que tenen aquestes formes? Si no ho saben com és que són tan expressius? Són formes que mirades en profunditat no estan tan allunyades del que pintaven o esculpien els clàssics o dels passos de dansa d’una ballarina del Liceu. Formen part del meu museu particular.
Semblen les formes que prenen els dits d’una persona àgil amb l’ordinador o amb el piano. 
En alguna d’aquestes formes hi podem trobar fortalesa d'ànima —«No patiu que ja falta poc»— a d’altres amor que consola —«Vol una cadira?»— a d’alttres dons de l'esperit —«Qui vol aigua?»— a d’altres afecte entranyable o compassiu —«Vingui amb mi, agafi’s del bracet»— a d’altres estimació. Tots estan ben avinguts i es veu que no tenen rivalitat ni vanaglòria. Són humils, consideren els altres circells superiors a ells mateixos i en cap moment no es guien pels propis interessos sinó pel dels altres. Fl 2
Després de votar li he donat la mà i li he dit: «Moltes gràcies. Sou admirables»

dissabte, 30 de setembre de 2017

Sobre... L'ordinador

Plora? 
Una cosa és escriure «tomisme» i l’altre és entendre què vol dir. Passa el mateix amb la Trinitat. Les paraules tenen això. Es fan unes de les altres. No sabem res més. El nostre processador processa paraules incessantment. El nostre sistema operatiu és així. No hi ha res fora de l’ordinador. I amb això ens busquem la vida. Plof, flof. Dia a dia, anem fent. No ens creiem quan ens diuen que fora de l’ordinador hi ha alguna cosa. L’ordinador —el seu llenguatge— no en pot ni n’ha de saber res. Les coses són així. Si fóssim ordinadors que volguéssim saber alguna cosa fora de nosaltres no seríem ordinadors pròpiament dits i quan ens diuen que «Un ordinador rep ordres» ens quedem tan tranquils perquè nosaltres tan sols som ordinadors i no ho sabem.  
Pensa l’ordinador que hi ha un exterior a ell? Espera ordres? Demana? Parla? Plora? No ho sabem. No som ordinadors
 

divendres, 29 de setembre de 2017

Sobre... La Conxita Puig

Si em convé... 
 
Era grassoneta. Això es notava especialment en les maniobres que cal fer per carregar la cadira a l’ascensor de la residència. Els diumenges a tres quarts de deu la passava a recollir. Sempre m’esperava al passadís empolainada i amb un mocador al coll. Quan érem baix, a la porta ens saludavem amb en Joan Lluís i anàvem cap als dominics. Després de missa ens estàvem una estona als peus de sant Martí per qui tenia molta devoció i a qui havia fet un parell de cistellets amb flors. Aquesta és la «Invocació a Fray Escoba» que el papa Joan XXIII resava sovint:
Oh Sant Martí, germà meu, escolteu-me! / En les penes i les tribulacions, consoleu-me / En els perills i les adversitats, socorreu-me / En les debilitats i les temptacions, protegiu-me / En les xacres i les enfermetats, afavoriu-me / Doneu-me la salut si em convé i allibereu-me de qualsevol mal de l’ànima o del cos, Amén.

Oh benigne i compassiu germà meu, escolteu-me! / En les angúnies de la pobresa, conforteu-me / En el deteriorament de les adversitats, salveu-me / En les angoixes i en els desànims, empareu-me / Ara i sempre amb el vostre exemple, ensenyeu-me a prendre cada dia la meva creu / i aconseguiu-me la gràcia divina i la glòria del cel, Amén.
Després, pujàvem pel passeig de sant Joan i ens aturàvem una bona estona a contemplar les plantes de la floristeria que els diumenges lluien especialment espectaculars. De vegades em demanava que les fotografiés per fer-les servir de model en composicions que feia. Tenia molta traça. Quan arribava carnaval gairebé sempre guanyava el concurs de màscares que es feia a la residència. Mai s’oblidava del meu sant ni del de la meva dona i sempre ens feia un regal especial elaborat per ella mateixa.

Descansa en pau, estimada Conxita. T’estimem. L'equip de voluntaris

dimarts, 26 de setembre de 2017

Sobre... Fer cua

Un mot de pas
Els israelites, després de travessar el desert, quan anaven arribant a la terra promesa es trobaven en una situació semblant a la dels nostres immigrants: es trobaven amb molts que havien arribat abans que ells, que havien establert les seves normes d’espera en una mena d’estat paral·lel previ a l’estat i els deien: «Vosaltres acabeu d’arribar i aquí, com veieu, n’hi ha molts que ho hem fet abans. No us tocarà més remei, doncs, que posar-vos a la cua».
Això descoratjava molt la gent després de tants esforços.
Un d’ells es queixava així: «No hi ha dret. Hi ha d’haver alguna cosa en la vida que no faci cua. Les cues sempre generen corrupció».
Després de donar-hi moltes voltes, va trobar per fi tres coses que mai feien cua: la vida no espera, la vida no fa cua. El camí no espera, el camí mai fa cua. La veritat no espera, la veritat tampoc fa mai cua.
L’israelita que va pensar això, però, va morir i els fills dels seus fills també. Malgrat tot sempre van conservar com un tresor aquest coneixement i el van transmetre de generació en generació: «Ni la vida, ni la veritat, ni el camí ni esperen ni fan mai cua».
Passaren els anys i nasqué Jesús que finalment encarnà aquestes tres paraules quan digué: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
L’israelita que contemplava l’escena des del cel s’omplí d’alegria quan entengué que a les tres paraules que ell havia descobert els faltava un mot de pas. Els faltava el «Jo sóc», els faltava l’encarnació, el pas, el carrer, el passatge el passadís fins a nosaltres!
 

dilluns, 25 de setembre de 2017

Sobre... El saber del ser

Veig que segueixo 
Avui, sortint de casa, m’he trobat una parella que discutia a crits. Quan he passat pel seu costat he sentit que un li deia a l’altre: «Sé que ets un desgraciat». 
Així doncs estava assistint a una situació en la qual algú deia en primer lloc i abans que res que sabia. He pensat: és bo saber perquè és molt millor que no saber. Poder dir que un sap no és una cosa qualsevol. Ho sap de cert i per això diu . El saber li dóna certesa i la certesa li dona saber i això li dóna vida. Però què sap? Sap que algú altre és: «ets un...». Aquest saber afirma una existència de manera tan contundent que no queda cap dubte que sigui. 
Les paraules que segueixen a aquest «ets» no són, però, importants. Que sigui alt, blanc o més o menys afavorit, d’això no en podrà saber res i el millor seria que en la descoberta d'aquest altre callés ja que entrarà de ple en el terreny del judici. A més, què pot realment saber? Allò que aplicant el seu propi esquema o la seva experiència dirà d'una altra persona? Això no valdrà per a l’altre. L'altre és, però més enllà no hi podem anar perquè aquest més enllà és inviolable per ser exclusiu de la persona. Aquest altre probablement prou feina té ell mateix per saber «com» és. En canvi el fet de ser, si que és important. És la descoberta i la proximitat i la possibilitat de la comunicació amb l'altre. És un «Oh!» i prou. Ho és tant que qui sap si aquest «fet de ser» tan sols sigui fruit del reconeixement que ell n'acaba de fer.
En resum, doncs, tenim aquests dos fets importants i trascendents: la certesa d'un saber i la certificació del ser de l’altre. El seu ser és perquè algú altre el sap. El ser és perquè és sabut. Quan algú diu coses com aquesta trobo s’hauria d’aturar el temps: «Sé (sé!) que ets...» 
Sé que ets, va dir sant Pere. Sé prou qui ets, va dir un endemoniat. Sé que ets (just) Senyor, va dir una dona. Qui dieu que sóc, va dir Jesús. Aquest «Sé que ets» el trobem moltissimes vegades tant en l'Antic com en el Nou Testament acompanyat gairebé sempre d’exclamacions: d'aquí la seva importància. Però el trobem tant pel que fa a Déu envers nosaltres —«Sé que ets (un poble obstinat)»— com pel que fa a nosaltres envers Déu i sembla com si sempre que es dóna aquest encontre entre el saber i el ser, hagués de ser la més gran de les Festes Majors. 
 
(Veig que segueixo amb el mateix tema: «Déu és»)

diumenge, 24 de setembre de 2017

Sobre... L'alegria de mossèn Rovira

Ho creia un somni
«Déu és!». Després d’haver-ho dit la seva boca s’omplí d’alegria, de crits i de rialles: ho creia un somni! sl 125
 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Sobre... La sorpresa de mossèn Rovira

Puntualitzacions
Potser aquestes quatre consideracions en clau de pregària ajudin a entendre —o a puntualitzar o a evocar— una mica millor la sorpresa d'aquell «Déu és» d'ahir.
Primera consideració: El malgrat tot tan absolut que hi ha en Déu
Ni que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran que no se'n parlarà mai més. Però vós, Senyor, sou excels per sempre. Sl 91
Ni que: «Ni que nosaltres pensem o deixem de pensar, ni que fem res o deixem de fer-ho, ni que fem moltíssims exercicis de pietat, ni que res de res... “Déu és”: Vós, Senyor, sou... excels per sempre».

Segona consideració: La vivacitat amb la qual mossèn Rovira digué aquestes dues paraules i els comentaris que hi afegí.
Els justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban; plantats a la casa del Senyor, creixeran als atris de Déu; encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor, per proclamar que el Senyor és recte Sl 91
Plens d’ufana i de vigor: Donar fruits abundants, vius, rics, saborosos, plens de sabiesa, simples, tendres, recent nascuts i a l'acte. N’acabava de ser testimoni. Algú de noranta anys que probablement era un infant de cinc, ple d’ufana i de vigor estava proclamant simplement la sorpresa i l’astorament que Déu fós, com dient: «Mira, mira, que no ho veus?: Ell és! que, per altra banda, no és el mateix que dir: “és Ell!”».

Tercera consideració: L'interior des del qual les va dir
Us prendré d'entre els pobles estrangers, us aplegaré de tots els països i us faré venir a la vostra terra. Abocaré sobre vosaltres aigua pura, perquè sigueu purs de tota màcula i de tots els vostres ídols.
Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn. Posaré dins vostre el meu esperit i faré que seguiu els meus decrets, que compliu i observeu les meves decisions.
Habitareu el país que vaig donar als vostres pares; vosaltres sereu el meu poble, i jo seré el vostre Déu.
Ez 36
Allò de dins vostre, allò de les vostres entranyes acabarà per ser el vostre exterior i sereu «evidents» com ho sóc jo. Et faré venir a la teva terra, amb la llevadora de nit, i allà, en les paraules que et dirà, abocaré sobre teu l’aigua pura de la sorpresa i de l’evidència: «Jo sóc el que sóc». Un cor nou, el cor que surt de les entranyes, de carn i, sí, un esperit interior i així habitaràs de repent en aquest nou paradís que sóc jo, el teu Déu, aquell de qui tu amb sobresa acabes de dir: «Fixa’t: Déu és. Caram!».

Quarta consideració: Qui sóc? O: Qui som? O millor: Qui sóc jo perquè te n'hagis recordat?
Senyor, sobirà nostre, que n'és, de gloriós, el vostre nom per, tota la terra! La majestat que teniu dalt del cel, els infants més petits ja la canten.
Quan miro el cel que han creat les mans vostres, la lluna i els estels que hi heu posat, jo dic: «¿Que és l'home, perquè us en recordeu, què és un mortal, perquè li doneu autoritat? Gairebé l'heu igualat als àngels, l'heu coronat de glòria i de prestigi, l'heu fet rei de les coses que heu creat» 
Sl 8  
Senyor, què dir? Dir sobirà o gloriós o majestat és poc comparat amb el que ara mateix veig. «Déu és, Déu és...» Què és l’home que hi ha en mi perquè te n’hagis pogut recordar amb tanta intensitat, intimitat i d'aquesta manera? 
Com dir-ho tot això?

divendres, 22 de setembre de 2017

Sobre... L'astorament de mossèn Rovira

Descobrir l'existència de Déu
per primera vegada
«Déu és!». Ho va dir perplexe i posant molt d'èmfasi en l'és, com si fos la primera vegada que ho pensés o que se n’adonés. Tenia els ulls lluents com els d’un nen petit esbalaït pel que estava veient i no trobava paraules per explicar-ho. Tan sols em va mirar i va dir obrint les pupil·les de sopresa com qui fins aleshores no havia caigut en allò que estava dient.
«Déu és», com qui diu una cosa portentosa i mai vista per ningú però que ell tenia davant seu. «Déu és» al marge del que en poguem dir o pensar, Déu existeix ens agradi o no. Ell és l’ésser que és!
Era admirable i, segons com, feia riure que un teòleg com ell digués això de manera tan conclusiva, com si no es pogués dir res més de Déu o com si ell no tingués res més a dir-ne o com si tot el que havia dit en la seva vida es resumís en això. Com un: «No, no! És que ell és allà. Ell és ell i pot fer el que vulgui i ni tu ni jo hi podem fer ni saber res perquè no cal i perquè ell és molt abans i molt damunt de tota cosa.
Fins i tot —seguia dient— la llevadora que m’ha atès aquesta nit quan m’ha dit: «Sabe, mossèn, yo no creo en Dios». Era tan clar que ella també en parlava o que Déu parlava per la seva boca! Si hagués estat veritat allò que la llevadora deia no ho hagués dit necessàriament.
Ell ho és tot i cal deduïr que nosaltres «d’entrada» som dins d’aquest tot i no hi podem fer res! Som dins seu i per això potser no en podem saber res. «Déu és» equival a les taxatives paraules de sant Francesc segons les quals als Evangelis no els cal cap glossa perquè ja parlen sols: són la mateixa paraula de Déu. Per què ens hi hem de ficar nosaltres? Probablement tan sols les embrutarem o, el que és pitjor, probablement pretenem que se senti més la nostra glossa que les seves paraules. En aquest sentit Déu no és bo, ni gran, ni res: Déu, simplement és! La seva ex-istència és fora de la nostra consideració.
Els israelites desanimats preguntaven a Moisés: «El Senyor ¿és o no és amb nosaltres?». Doncs bé, jo avui dic que abans que res, ells van dir: «El Senyor és». Això és tot. Això és gràcia!
 

dimarts, 19 de setembre de 2017

Sobre... Permetre el pas

Fer la prova
Diem «ens permet passar» i perquè ho diem tenim coses —gent, idees, situacions, etc.— que ens permeten passar d’un lloc a un altre. Ens donen permís. Com que abans encara no el teníem ni tan sols havíem pensat a canviar de lloc. Però quan diem «ens donen permís» també diem que ens ho faciliten. Fan de vehicle. Amb aquest cotxe hem pogut passar.
Però d’on a on passem? Ho fem com quan passem d’una comarca a una altra amb els canvi de paissatges corresponents? Com que parlem de grans canvis o de canvis de paissatges trascendents evitarem parlar, doncs, de viatges ni que siguin siderals. Per anar d’un lloc visible a un altre que també ho fós no valdria la pena aixecar-se de la cadira, però si es tracta d’anar del visible a l’invisible les coses canvien ja que les coses, estancades en la seva visibilitat perden vida i sovint són fruit de malalties. En canvi si ens és oferta la possibilitat de passar del visible a l’invisible, «les coses» respiren a ple pulmó.
La irrupció de Jesús en la història ens permet passar, portats per l'Esperit, del visible de la humanitat de Jesús a la invisibilitat de Déu Pare.
Les paraules persona, processó i relació aplicades a nosaltres —a la nostra història— ens hi faciliten el pas. Feu la prova i veureu.

Sobre... Mossèn Cinto

Un dia en la vida
Era un dia serè i hermós, mes era un dia de setembre. 
Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s’escombren mai com lo dia abans d’omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s’hi creuen, verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera. 
L’estiu, amb son mantell de foc havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s’ensenyoria poc a poc de tots los boscs de la plana. 
Mes, lo vent de tramuntana que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca pels camins, no se m’enduia cap il·lusió, ni m’esfullava cap somni. 
Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la muda de l’hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits i gentileses de sa joventut. 
Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s’allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l’avui ja llunyà i enyorada primavera de la
vida.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Sobre... Tres paraules de la Trinitat

Poseu-vos a la feina 
És en la persona que el Senyor i jo ens descobrim. El Senyor, doncs, és la seva persona.
És en la processó que el Senyor i jo ens percebem. El Senyor, doncs, és la seva processó.
És en la relació que el Senyor i jo ens coneixem. El Senyor, doncs, és la relació que ell i jo mantenim. 
Aquestes tres paraules fan possible l’impossible: que el Senyor sigui coneixedor, però no només com a objecte de coneixement sinó com el més íntim dels amics. 
Els israelites deien: «El Senyor, ¿és o no és amb nosaltres?» Ex 17
Jo restabliré amb tu la meva aliança i sabràs que jo sóc el Senyor.
Ez 16
Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món.
Mt 28 

Poseu-vos a la feina, que jo sóc amb vosaltres. Ho dic jo, el Senyor de l'univers.Ag 2 

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sobre... El procedir de la processó

Enyorança
Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió. Sl 137 
De vegades amb l’avi ens assèiem vora el riu i, deixant la guitarra als salzes, ploràvem d'enyorança. Jo volia que cantés i li demanava amb insistència algun cant de festa: «Avi, canteu-me, sisplau, alguna cançó». Pobre avi, com podia cantar-me res en aquella terra estrangera? Tenia la mà paralitzada, se li havia encastat la llengua al paladar i no deixava d'evocar un record tan sols al capdamunt del qual s’hi podien sentir molt tènues aquells cants de festa que tant m’agradava escoltar. 
Que l’avi volia cantar no hi havia dubte. El rostre il·luminat per la possibilitat del cant el delatava. Però, per què no cantava si això era el que més volia i més li agradava de fer? En el cor de l’avi hi havia una pena molt gran i era aquesta mateixa pena la que acabava cantant. La pena era la d’haver d’explicar allò que hi ha previ a tot cant, voler-ho fer entendre a la menuda perquè tenim un «voler» i un «fer» i un «entendre» als quals hem d’atendre sense vacil·lacions. «Traduïr, voler fer entendre als estrangers —deia— va abans que res. El cant ja vindrà després perquè tot cant procedent del cel no només en procedeix sinó que ens visita. Això no és ni metafòric ni virtual ni figuratiu, això assenyala una realitat, una comunió fecunda i feliç». Aquestes eren les seves paraules de pena perquè encara no arribaven els temps de les cançons.
Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Lc 1

dissabte, 16 de setembre de 2017

Sobre... «La raó il·luminada»

Com el llaç d’un amant 
La fe anima
La fe anima la raó
La fe anima la raó a donar un pas, pas al qual la raó no té res a dir ni a objectar ja que, en tot cas, sempre en sortirà beneficiada amb il·luminació.
En l'ordre de la intel·lecció divina no té perquè no donar-se algun tipus de comprensió i aquest coneixement ens serà donat per processó.
Al centre de l'acció generadora d’aquesta processó és on hi ha la veritable vida de Déu. La nostra història, les nostres experiències d’homes tot i que en participen no ho són o ho són per participació i en tot això hi ha acció i, perquè hi ha l’acció d'entendre, hi ha verb, de la mateixa manera que perquè hi ha vida hi ha fill. D'aquí que, quan parlem de Déu, de la processó del verb en diem generació i del verb que en procedeix en diem fill. 
En tota acció intel·lectual o espiritual, si no volem que sigui sonsa, mai no hi pot faltar el «medi diví» que envolta l'operació d'entendre, com el llaç d’un amant que uneix la ment amb el seu verb i com un fruit que emana de la unió d’ambdós. Aquest «ambient diví» de comunió i d'amor dóna lloc a l'operació d'estimar que segueix a la d'entendre i de la qual emana l'esperit. Sant Tomàs diu: «L'estimat roman en l'amant com, per la concepció del verb, la realitat entesa o dita roman en qui l’entén o en qui la diu» SumTh, 1

divendres, 15 de setembre de 2017

Sobre... La raó

Evitar la catàstrofe
La raó és un lloc de treball. El saber i la raó són llocs específics de treball, però poden tenir un altre grau, una mena de més-que-raó si ens els imaginem il·luminats per alguna cosa fora d’ells com pot ser la fe. Una llum exterior a ells —la fe— els il·lumina engrandint-los. 
Però si alguna vegada a causa d'aquesta raó il·luminada ens quedéssim, per exemple, en allò que de Déu d’una manera o altra tots hem pogut constatar alguna vegada «de manera visible» en la nostra vida, ens estancaríem en la impossibilitat de comprendre-ho o de parlar-ne «raonablement». Tanmateix hi ha un camí de sortida per reconduir aquesta raó estancada, perquè allò que de Déu haurem pogut constatar, pel fet de ser diví també és dinàmic però d’una «acció conductora»: condueix la meva facultat de raonar per mitjà de la intel·ligència a algun lloc, evitant la catàstrofe que seria si aquest lloc no existís. 
Aquest lloc que «em salva» té la característica, però, de ser invisible. Aquest lloc que està preparat des de sempre per acullir la facultat de la meva pobra intel·ligència, no «es veu» per més segur que pugui estar-ne. Aquest lloc no és cap indret com una muntanya ja que és dinàmic, no estàtic o no abastable: és un lloc immanent i en processó.
Però tot això, per què ho vull entendre? Perquè tant l'entendre com l'estimar són coses pròpies de Déu. Déu vol que jo entengui i no vol de cap manera que em quedi sense entendre res, perquè entendre és propi de Déu. Ell diposita la seva confiança en allò que jo hauré pogut entendre, sigui el que sigui i quan sigui, perquè d’una banda sap que això és el millor per a mi i també perquè sap que aquest enteniment que em dóna, em conduirà de manera inefable a ell. Sap que aquesta és la meva felicitat.
M'ensenyareu el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència; al costat vostre, delícies per sempre Sl 15

dijous, 14 de setembre de 2017

Sobre... El verb cedere

Forjar la imatge d’una processó

Ningú no ha pujat mai al cel, fora d'aquell que n'ha baixat. Són paraules de Jesús a Nicodem de les quals es desprèn que tan sols aquell qui n’ha baixat en procedeix. Amb el pujar i el baixar, Jesús ens indica la seva procedència. Ens l’indica perquè entenguem de manera molt principal que això és el que vol que considerem en primer lloc d’ell. Jesús, per tant, diu procedència, no pot deixar de dir-la ni vol que nosaltres la deixem d'escoltar ni un moment, perquè tan sols dient procedència Jesús entra en plenitud en la relació que té amb nosaltres i amb el Pare. 
La pro-cessó, la pro-cedència, el pro-cés, la pro-cessió, són paraules que venen del verb llatí cedere que essencialment és dinàmic. Indica l’acció d’anar o de marxar en un doble sentit i en forma de creu: un anar o un caminar però també un retirar-se o un cedir. Afegint diversos prefixes a cedere s’han format paraules com ac-cés, con-cessió, ex-cés, inter-cessió, ne-cessitat o circum-cessió que és traducció de la paraula grega pericoresi. Aquesta darrera paraula, a més del significat dinàmic que li dóna sant Bonaventura —moure’s o donar girs al voltant de— també és el nom d’una dansa grega en la qual un ballarí gira entorn d’un altre, entrellaçats com si fossin un de sol. 
Sembla com si sense procedència no hi pugui haver relació. La paraula ne-cessari es donà en el llatí en forma d’adverbi i d’adjetiu indeclinable —ne-cesse— que indicava la cosa de la qual un no pot apartar-se de cap manera —necesària, inevitable—. D'ella procedeixen les paraules necesitat i necessari. Necessarius es referia principalment als familiars i parents amb els quals hi ha un vincle que és impossible d'apartar-se'n. Una mena de consubstancialitat com la del Credo.

Forja una imatge. Nm 21

dimarts, 12 de setembre de 2017

Sobre... El carinyo

Reconèixer la relació 
Jesùs abans que res és relació. Ens donà la possibilitat que tinguem relació amb Déu i això l’obligà a tenir-la amb nosaltres.
Sense haver sabut descobrir prèviament la manera de relacionar-se amb personatges tan complicats com nosaltres mai no ens hauria pogut estimar.
Per això va triar d’establir-se sòlidament en nosaltres com a relació. Va ser la millor manera que va trobar per tenir-nos segurs al seu costat, tot mantenint la distància d'amic ja que nosaltres no érem ell, això és clar. Nosaltres érem algú que tenia relació amb ell de la mateixa manera que ell era algú que tenia relació amb nosaltres però amb la petita diferència que ell sempre sabia com avançar-se en aquesta relació que per això cada vegada era més forta i més joiosa.
D’aquesta relació molts n'han dit «esperit» o «esperit de relació». Efectivament, una característica tant de l’esperit com de la relació és que no es poden tocar. De la relació en diem esperit perquè relaciona i perquè aquest esperit és, pròpiament, la relació mateixa.
Jesús ens donà a conèixer la relació del Pare amb ell i la relació seva amb el Pare però també la relació que tenia el Pare amb la «Relació mateixa» i la relació de la «Relació mateixa» amb el Pare. Ens revelà la relació i per a fer-ho i perquè ho entenguéssim d'una vegada per totes esdevingué tot ell relació, prolongant la relació que ell tenia amb el pare fins a nosaltres, fins a fer-nos-en fills o iguals.
Així, podem reconèixer la relació d’aquest esperit —sant— en nosaltres, en l’amistat, l’afecte, l’estimació, la delicadesa, l’amor, la cura o les manyagueries: en el carinyo 

Sobre... Un record

El trenta
 
Devia tenir uns vuit anys. Va passar en el tramvia 30. El vaig agafar a la plaça Rovira i, com que era inici de trajecte, hi havia lloc per a seure. Vaig triar un banc de la dreta i vaig començar a repicar amb la moneda d'una pesseta el recolzador de la finestra. La qüestió és que tota la vida he conservat molt nítidament el fil del pensament que vaig anar teixint amb cada copet.
Pensava: la moneda de coure toca la finestra. La finestra toca la plataforma lateral. La plataforma toca el terra, el qual toca l’estructura inferior on hi ha les ballestes i els eixos, els quals toquen les rodes, les quals toquen les vies, les quals toquen les llambordes, les quals toquen el terra fins a tocar el carrer d’on vinc i el d’on vaig.
Pensava: aquest raonament és sòlid i fàcilment demostrable. De la relació d'una roda amb la via no cal ni parlar-ne perquè ja es veu.
Tot, doncs, estava en contacte amb tot d'una manera molt sòlida, res no deixava d’estar comunicat i les separacions no existien. Tot es relacionava amb tot, tot es tocava. L’univers era un de sol i jo, amb el meu raonament, l'estava tocant sencer amb cada repicó de la moneda.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Sobre... El parlar de la relació

Confio, això és tot 
En tot interior hi ha una relació i en tota relació hi ha un parlar. Un «diàleg» que no calla. Les paraules que allà s’hi diuen valen el seu pes en or. Les paraules alimenten la relació. La relació alimenta les paraules. En la relació es dóna el misteri de l’encarnació de la paraula que no vol res més que això: parlar, no callar. Aquest relat sense principi ni fi simplement es fa, es va fent.
De vegades, però, aquest relat s’ha de desbrossar. Se li ha de fer espai, se n’ha de ser conscient. Aleshores, aquest diàleg passa a primer terme —un primer terme silenciós— de tots els altres possibles diàlegs que un pugui mantenir. Un ha de dir: «Sóc conscient que parlo, però com que «no puc» dir amb «qui» parlo, dic que parlo en la relació que mantinc amb ell i, com que això és asseverable en alt grau per part meva, hi confio i em mantinc en pau en la relació que m’és donada de tenir-hi. Ella és el meu paradís». El salm 139 diu: 
El meu cor no és ambiciós ni són altius els meus ulls i visc sense pretensions de grandeses o de coses massa altes per a mi. Em mantinc en pau, tinc l'ànima serena. Com un nen a la falda de la mare, la meva ànima és així. Confio, això és tot

dimarts, 5 de setembre de 2017

Sobre... Donar el pas

Totes les seves significacions 
El pas de l’encarnació és el tema i el malson de la nostra vida. El pas que en un moment determinat donem o donàrem cap a la nostra encarnació, cap a ara. El pas que fa que ens preguntem d’on l’hem donat i cap on l’hem donat. No sé què faríem sense aquesta paraula que ens recorda on i d’on som. 
El Pas de l’Encarnació, però, també és un carrer al llindar del barri de Gràcia —d’on sinó ho podria ser?— que es refereix al misteri que allò tan fràgil, subtil i fonedís com és una paraula, pugi arribar a ser carn amb els corresponents ossos, sang i boca com els meus. Boca: per tant també uns llavis amb els quals parlar. 
El pas de l’encarnació: som responsables d’aquest pas en totes les seves significacions
—Ja havia parlat d'aquest carrer. Vegeu aquí

Sobre... Un gos

Com dimonis trobar un sistema 
 
«El problema del paradís és la porta» va pensar el gos. Està molt bé que jo el conegui, està molt bé que jo sàpiga on és, però encara estaria millor si trobés la manera d’engrescar la gent a coneixe’l. Una manera simple, de conte, dita com si no es digués res. Guuaau-aau, una cosa així, suaau. Com ho podria fer? La tasca és important —seguia pensant el gos— perquè en depèn o no la felicitat i això ho sé per experiència. Si, per exemple, els dic: «El paradís és allà» i amb la pota els assenyalo l’indret on és, ningú, llevat d’algun nen, em creurà. D’altra banda, si per generar expectatives, els parlo de l’existència o no del paradís tampoc no em «creurà» ningú perquè el tema es quedarà en el món dels postulats teòrics que no s’acaben mai. Aquesta tampoc és la solució. «Donar-lo a conèixer» és l’expressió que més s’apropa a allò que m’agradaria fer, perquè amb aquestes paraules dic que es parteix del coneixement —o de la vivència o del sojorn— que jo en tinc i que per això és veritat. També dic que m’hauré pogut prendre prou de temps com per empaquetar aquest «coneixement-vivència» —això sí, amb molta cura i protegit amb finíssims i delicats papers de seda japonesos— i, finalment, dic que per fi l’hauré donat. Però no l’hauré donat de qualsevol manera, deixant el paquet, posem per cas, damunt la tauleta de vidre del rebedor de la casa de la persona a qui el vull donar, no! Es tracta de donar-lo amb plenitud. Es tracta que per a aquesta persona no sigui tan sols un obsequi sinó un descobriment, una plenitud per a ella com ho és per a mi.  
«Sí, donar-lo a conèixer és el que voldria. Com dimonis trobar un sistema per a fer-ho» pensava el gos

diumenge, 3 de setembre de 2017

Sobre... La cambra interior sagrada

«La cambra interior sagrada»

Exercicis d’interiorització

oOo

He aplegat els textos que porten l'etiqueta «Interior» en un pdf.
Si hi voleu accedir podeu fer clic aquí
Com a postludi he escrit aquesta «Cua»

oOo

Cua
Llavors reflexionà i es digué: aniré a trobar el pare. Lc 15 
El Fill Pròdig és l’encarnació d’això portem dit. El fill pròdig torna a casa, torna a l’interior i d’aquest tornar ell en fa un treball, es veu obligat a fer-lo per no sucumbir. Sense un interior on poder hostatjar o pensar amorosament totes les coses que li han passat no sobreviuria. Necessita aquest lloc i per això el crea i el pateix i el gaudeix. Les «noves-velles» costums de casa el seu pare després de tant temps d’estar-ne allunyat convivint amb les «velles-noves» costums que ell havia adquirit «allà». Tot això pobla el seu interior. La seva ànima és això. És sagrada de tot això perquè aquí les coses, enlentides, han estat pensades —reflexionades— i encaminades. 
Tots els interiors de tothom estan fets de coses semblantment grans i, si això és així, vol dir que aquesta també és la història dels profetes i de Jesús mateix i ens demostra com és urgent prendre consciència de tots els detalls per més insignificants que ens semblin d’aquest interior perquè tots som fills pròdigs, tots tornem amb el nostre bagatge a casa, a l’interior, al Pare.  
El cristianisme —el Llibre, la Bíblia, la Paraula, els sacraments, els exercicis de pietat, etc.— ens convida a prendre molt seriosament aquests exercicis d’interiorització —«exercicis espirituals»— i ens dóna eines molt subtils i enriquidores per combatre l’«enemic». La força ens vindrà en funció de la profunditat en la qual ens haurem submergit en aquest interior nostre que és un lloc creador d’immunologia per excel·lència. En alerta constant i amb fortes mesures de precaució podem entrar amb tranquilitat en la confrontació activa amb tot allò que té la capacitat de matar-nos oposant-li la nostra capacitat específica de persona que haurem après a ser per sobreposar-nos a la mort.  
El nostre entorn també és la nostra trascendència i, com més gran és el perill que emana de l’exterior més fortament li hem de fer front de manera cada vegada més trascendent. Per això ens cal l’autoritat d’una «altra vida» en la pròpia vida que sigui el nostre més íntim «encara no» ja que, la meva transformació, això sí que és urgent! 
Ens cal l’autoritat de «les escriptures» que, com un entrenador, ens diuen: «Tu pots el que vols, tu has de poder voler allò que has de fer i en tens capacitat i jo no vull de cap manera que tu no vulguis». Com un bon entrenador, doncs, constantment ens dissuadeix d’abandonar com ho fan els sagraments i la Paraula i l’Església.

dimecres, 30 d’agost de 2017

Sobre... Perdre el cap

Si haguéssiu vist
Quan posem el cap al nostre interior sagrat correm el risc de perdre’l.
L'Evangeli de sant Marc explica la decapitació de sant Joan. En el relat hi ha elements —Herodes, Herodies, la safata, etc— que, a més de facilitar les prèdiques dels mossens, han generat rius de tinta o, fins i tot, més d'una òpera com si es volgués desviar l'atenció del que fa el cas perquè, efectivament, aquell dia «el guarda hi anà i el decapità» però realment sant Joan havia perdut el cap molt abans. Un perd el cap quan ha trobat un centre de coordinació molt millor que el del seu cap. Un que perd el cap és com si l’hagués posat en el cap d'algú altre, en un «més-que-cap», en un «cap de caps» o a l’interior del cap de la galàxia on ara mateix s’hostatja. Així les coses, a un tant se li en dóna el seu cap i si li tallen és com si no fessin res. Què importa un cap més o un cap menys com el seu? Si ja no li pertany! Si el tallen què es pensen que tindran? Es pot tallar una galàxia? De què la tallaríem o la separaríem?
El meu cap no és important —pensava sant Joan— i qui sap si no és millor que me’l tallin. De fet la decapitació seria una representació de la meva realitat ja que fa molt temps que visc amb el cap tallat. Si me’l tallen veuran. Segur que veuran. Però què veuran? No veuran un cap tallat tal com ells volien o s'imaginaven perquè el cap que ells volen tallar no es pot tallar, no és tallable perquè entre d'altres raons no ens pertany.  
Jo vaig perdre realment el cap un dia molt abans de néixer, quan encara era al ventre de la mare i en aquell interior vaig veure l’univers sencer i vaig saltar d’alegria, però encara l'havia de perdre una altra vegada, un dia, mentre batejava al Jordà.  
Si vosaltres haguéssiu vist o sentit el que jo vaig veure en les dues ocasions entendríeu de què us estic parlant
Herodes envià un guarda amb l'ordre de portar el cap de Joan. El guarda hi anà, el decapità a l'interior de la presó, portà el cap en una safata i el donà a la noia, i la noia el donà a la seva mare. Mc 6
 

dilluns, 28 d’agost de 2017

Sobre... El salm vuitanta-set(2)

Prendre possessió (2) 
Quan finalment haurem donat el pas, ens trobem amb la sorpresa que és el mateix interior que es dirigeix a nosaltres amb paraules semblants a les que havíem dit abans de donar-lo: «Tu ets meu, et reconec, t’acullo i et prenc per possessió». 
Aquestes paraules de benvinguda —aquests «oracles gloriosos»— fan que ja no ens quedi cap dubte que hem arribat a casa. I tan és així que són molts els qui surten a rebre’ns i ens saluden tot presentant-se amb efusió: «Aquest i aquell altre també són ciutadans de l’interior». Entre ells hi ha nombrosos cantors i dansaires que, mentre algú pren nota del nostre nom per inscriure’l en el llibre de registre, aclamen: «Benvingut, tu també, ciutadà de l’interior!». 
La segona part del salm vuitanta-set diu: 
Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada: aquest i aquell altre són fills de Sió». El Senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill de Sió» I els cantors i els dansaires responen: «Ciutadans de Sió». Sl 87

diumenge, 27 d’agost de 2017

Sobre... El salm vuitanta-set

Feliços 
La primera part del salm vuitanta-set diu: 
El Senyor té el palau a la muntanya santa i estima més els portals de Sió que totes les viles de Jacob. S'han dit de tu, ciutat de Déu, oracles gloriosos: «Compto Egipte i Babilònia entre els fidels que em coneixen. A Filistea, a Tir i a Etiopia els dic: Fills de Sió». Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada». Sl 87
«Així doncs, Sió és allò que s’ha dit d’ella. Sió, pròpiament, no existeix. És el producte d’un pur parlar!». Aquestes paraules em vingueren al cap un onze de juliol, festa de sant Benet i, mentre els monjos cantaven l'antífona...
S'apartà voluntàriament ignorant, sàviament indocte. Visqué en la solitud, sota la mirada única de Déu que tot ho veu.
[...] em va semblar que visualitzava el sant com un vellet anònim que passava pel meu costat, però sant Benet era més que aquest vellet. També era allò que al llarg de les generacions s'ha dit d’ell i per això és tots els seus monestirs i és cadascún dels monjos i és tots els qui li som devots i per això diem d'ell que és tan gran.
Potser també és això el que expressem quan diem «Fill de l’Home», és a dir «Fill de totes les paraules que els homes haurem dit d'ell».
També Jesús s'interessa pel que es diu d'ell però vol que siguem nosaltres els qui diem qui és. Més que allò que ell «objectivament» pugui ser li cal la nostra opinió i escoltar la nostra paraula: allò que nosaltres veiem i creiem d'ell, fent-nos responsables del que direm. O millor: fent-nos «cocreadors» seus. Així, es pot dir que ens equipara al Pare, ens posa en contacte directe amb ell i ens fa —ens diu— feliços, ja que dificilment hi pot haver una felicitat més gran: «Feliç de tu: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel!»
Què diu la gent del Fill de l'home? Qui diuen que és? Li respongueren: «Uns diuen que és Joan Baptista; altres, que és Elies; altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes». Ell els diu: «I vosaltres, qui dieu que sóc? Mt 16

dijous, 24 d’agost de 2017

Sobre.... Una figuera

Tu ets el mateix
Per parlar de l’interior d’un dels arbres més antics del món solem parlar del seu cor. Parlem del cor de la figuera perquè és lògic pensar que amb ell ens arribin també els coneixements més antics del món. Posar-se sota la seva ombra, doncs, és entrar en comunió amb coneixements com a mínim dels temps d’Adam i Eva que la van utilitzar de vestit. Un, doncs, quan està sota una figuera, està sota coses grans o molt grans i si respireu la fragància tan intensa de les seves fulles veureu com té el poder de transportar-nos-hi. La paraula ficus és molt antiga i ni els hebreus, ni els grecs, ni els llatins, es van molestar mai a adaptar-la. Així, sense etimologia, ha passat pràcticament igual de generació en generació. Aquest breu diàleg dóna tetimoni de les coses grans o molt grans que poden passar a l’abric d’una figuera:
Felip digué a Bartomeu: —L’hem trobat. És un dels nostres. 
Bartomeu li contestà: —En pot sortir res de bo d’aquí?
Felip digué: —Vine i ho veuràs.
Jesús, en veure'l, digué: —Mireu, un home que no enganya, un home transparent.
Bartomeu li contestà: —D'on em coneixes?
Jesús digué: —T'he vist quan eres sota la figuera.
Bartomeu li contestà: —Tu ets Fill del mateix Déu.
Jesús digué: —Creus perquè et dic que t'he vist sota la figuera?
Bartomeu li contestà —Tu ets el mateix amb qui jo abans estava tan unit, allà, a l’interior, a l’ombra d’aquella antiga figuera. Tu ets ell. Amén.

dimarts, 22 d’agost de 2017

Sobre... Prendre possessió

No sense alguna certesa  
Prendràs possessió del teu territori, així redreçaràs el cap
Arriba un moment en la vida d’una persona que comença a tenir edat per a reconèixer qui o on és. Reconèixer, per exemple, el lloc d’on és. «Ah, és veritat, sóc d’aquí, de Barcelona!» com si abans no se n’hagués adonat i ara no li toqués més remei. «Sí, tens raó! Valldaura, el Mas Guinardó, el carrer de les Camèlies o l'Alegre de Dalt, sí»
Dir que aquest és el meu lloc o que és el més semblant a allò que diu la gent quan diu «casa meva». No puc dir que el desconec: el reconec, com si ja no me’n pogués amagar més i l’hagues d’acceptar per evidència.
Amb el nostre interior passa el mateix. Podem constatar l'evidència, per exemple, en el diàleg que allà dins no cessa, innegable i incomparablement. Prendre’n possessió, doncs, seria el tema o l'expressió que més escauria o més convindria a la nova situació. Arriba un moment que hem de prendre possessió d’aquest domini. Hem de dir: aquesta terra interior és la meva, la reconec i ara, amb tots els indicadors a la mà, simplement n’he de prendre possessió. Plof. Donar el pas. Prendre possessió d’aquest interior meu sagrat com a indret, com a terra, com a pàtria, com el meu lloc. Dir senzillament: «Ah, era aquí on volia arribar!» no sense reconèixer, però, que «aquí» no hi hauria arribat sense alguna certesa prèvia, sense una promesa, sense algú que abans no m’hi hagués engendrat.
Ja eres príncep el dia que vas néixer, tens la glòria sagrada des del si de la mare, des del principi jo t'he engendrat Sl 110