Sobre... El carinyo

Reconèixer la relació 

Jesùs abans que res és relació. Ens donà la possibilitat que tinguem relació amb Déu i això l’obligà a tenir-la amb nosaltres.
Sense haver sabut descobrir prèviament la manera de relacionar-se amb personatges tan complicats com nosaltres mai no ens hauria pogut estimar.
Per això va triar d’establir-se sòlidament en nosaltres com a relació. Va ser la millor manera que va trobar per tenir-nos segurs al seu costat, tot mantenint la distància d'amic ja que nosaltres no érem ell, això és clar. Nosaltres érem algú que tenia relació amb ell de la mateixa manera que ell era algú que tenia relació amb nosaltres però amb la petita diferència que ell sempre sabia com avançar-se en aquesta relació que per això cada vegada era més forta i més joiosa.
D’aquesta relació molts n'han dit «esperit» o «esperit de relació». Efectivament, una característica tant de l’esperit com de la relació és que no es poden tocar. De la relació en diem esperit perquè relaciona i perquè aquest esperit és, pròpiament, la relació mateixa.
Jesús ens donà a conèixer la relació del Pare amb ell i la relació seva amb el Pare però també la relació que tenia el Pare amb la «Relació mateixa» i la relació de la «Relació mateixa» amb el Pare. Ens revelà la relació i per a fer-ho i perquè ho entenguéssim d'una vegada per totes esdevingué tot ell relació, prolongant la relació que ell tenia amb el pare fins a nosaltres, fins a fer-nos-en fills o iguals.
Així, podem reconèixer la relació d’aquest esperit —sant— en nosaltres, en l’amistat, l’afecte, l’estimació, la delicadesa, l’amor, la cura o les manyagueries: en el carinyo