dimarts, 31 d’octubre del 2017

Sobre... La cantata 165 de J.S.Bach

Primer, Déu va creure en Abraham 
La cantata 165 de J. S. Bach glossa la resposta de Jesús a la pregunta de quin és el manament més important:
Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. Mt 22
La cantata porta per títol Gott soll allein mein Herze haben i ve a ser una resposta lògica a la demanda de Jesús: «Tan sols Déu pot tenir el meu cor».
Les paraules en alemany estan molt ben dites i i són riques semànticament quan les vols traduir. Diuen, per exemple, que tan sols Déu ha de tenir —per tant és obligació seva el tenir— o pot tenir —per tant, només ell n’és capaç— allò més íntim de mi: el meu cor. 
Allein vol dir sol i tan sols
Així, arribo a la conclusió que l’entrega del meu cor tan sols —perquè és el bé més preuat que tinc— pot ser mereixedora de Déu ja que la meva intimitat és tan gran i important que només la pot conèixer ell. Jo, per a mi, seria incomprensible. Si jo digués que la conec mentiria. Jo, això, no ho podria fer mai ja que per a fer-ho caldria un punt de vista exterior a mi: Déu. Déu mira. Em mira. Vol, em vol. Vol tenir el meu cor i vol venir al meu cor. Per això la meva intimitat —que, per embrollada, seria altrament difícil d’explicar— d’aquesta manera queda desplegada: Déu em mira. Com em mirava o em va mirar moltes altres vegades abans, ara recordo. 
Ja entenc: «Això és la consciència» em dic però acte seguit afegeixo: «M’agradaria ser sense consciència» perquè imagino la magnitud i la trascendència del que acabo de dir. Pesa tant o està tan arrelada o és tan perennis la consciència en mi que per a comprendre-ho una mica m’he de pensar sense ella i això és monstruós. Per això, aquesta consciència, de cap manera pot ser tan sols meva. És la seva consciència en mi. Sóc jo que estic emportat, o sóc dins, o flueixo per, o amb... la seva consciència. 
Déu, en això, estira: es manifesta estirant, en el mateix estirament. Com també és un estirament el fluxe de les aigües d’un riu. No és cap reviscolament emportat pel pes de la gravetat. És un estirament. Hi ha algú que estira. Jo, un dia, a un riu de Viladrau li vaig veure les mans. Si algú mai ha badat contemplant les aigües d’un riu m’entendrà. Aquella aigua és estirada a viure com és arrossegada la meva sang. Ell dóna l’estrebada. Per això sempre m’agrada dir: «És “creure” que m’ha triat a mi. Jo, sol, mai no hauria ni pogut ni sabut ni triat “creure”». 
És com dir «Déu va creure en Abraham» enlloc de dir «Abraham va creure en Déu»: aquesta és la direcció correcta de la fe. Nosaltres no tenim fe. Per naturalesa som uns descreguts. És ell que ens la dóna. Gràcies.

dimarts, 24 d’octubre del 2017

Sobre... La presentació d'un llibre

Presentació
les acaballes de la publicació El banquet amagat (Herder, 2017) amb mossèn Rovira vem recuperar uns textos que havia escrit l’any 1990. Eren quatre col·laboracions que, entre d’altres, va fer per al llibre Diccionario Teológico​.​ El Dios Cristiano. Salamanca 1992. Pikaza, X​.​ ​i Silanés, N. Fou d’aquesta manera que, per treballar-los millor, ens fixàrem la tasca de traduir-los fins arribar a la versió que teniu a les mans.  
Aquest llibre no és un manual ni un tractat ni un recull d’articles, però la seva coherència argumental fa que els quatre capítols tinguin una unitat. Quina és aquesta unitat? Què vol o què busca aquest llibre? Per què ens pren l’interès? 
Aquest llibre parla de la Trinitat. Parla de per què la vida humana és un reflex i un mirall de la vida divina i prova d’explicar la identitat i la proximitat de la vida trinitària amb la vida cristiana.   
Sant Pau diu a la carta als Hebreus: 
En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula.  
Els textos d’aquest llibre parlen de l’esplendor i de l’empremta de la Trinitat perquè, així com Jesús és l’esplendor de la glòria de Déu, així la vida humana ho és de la glòria del Senyor. 

Sobre... Una imatge

Una imatge d'aniversari


divendres, 20 d’octubre del 2017

Sobre... Un lloc

«—Avi...» 
Avi, per què enlloc de dir Déu diem Senyor? Què és el Senyor que no sigui Déu?
—Un lloc. El Senyor, a diferència de Déu, és un lloc com Vilanova o Ulldemolins. Són llocs a l’abast. Agafem el cotxe, hi anem i ja està. Així, així de proper és el Senyor. És a tocar.
—Ah. I com és aquest lloc? Hi ha fonts?
—De refugi. És un lloc de refugi. El Senyor és un lloc de refugi.
—Per a tothom?
—No, tan sols per al seu poble.
—I quin és el seu poble?
—El poble dels qui l’invoquen amb sinceritat.
El Senyor és un lloc de refugi per al seu poble Jl 4

Sobre... Dir Pare

Com ho podríem fer 
El fill pròdig fou acollit tal com era Lc 15. No se li va demanar que canviés. No se li va demanar que fós o que es comportés com el seu germà. No se li va demanar res. Al contrari: fou acollit.  
Pare, ¿com podria parlar-te sense veu o sense que aquesta veu fós meva? Això seria impensable i, per tant, també seríem impensables tant tu com jo. No existiríem. T’imagines? La nostra existència depèn d’aquestes veus. Pare, les coses no són així. Pare ¿com és que m’escoltes enlloc de no fer-ho? El meu parlar no és gaire edificant, ja ho sé, però és l’únic que tinc. T’imagines, pare, que no et parlés de la manera que ho faig? Qui em deixaria la seva veu? I si me la deixava ¿seria meva o seva? I tu, amb aquesta veu, m’escoltaries?
Molts em miren amb severitat. Es pensen que estic de broma. Que tan sols faig acudits. Potser tenen raó. Els temps dels llenguatges clars ja no hi són. Mira, anem espellifats, sense calçat i diem pare no com en aquells temps, és clar! Però ¿com podríem dir-ho? Com podríem dir el teu nom prou dignament? Com ho podríem fer perquè sentissis la nostra veu?
Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare Lc 15

Sobre... Mentides

Les coordenades
Última hora. 11:40. El ministro de Economía ha garantizado que no habrá ningún corralito en Catalunya. 
Corralet, el (topònim). Municipi: Pontils. Comarca: Conca de Barberà. Concepte: Edificació aïllada. Coordenades: 3659, 45892

dimarts, 17 d’octubre del 2017

Sobre... El auto de la jueza

Es castigarà
Es castigarà des del cel la impietat i l'error dels que ofeguen la veritat amb la mentida. Tots ells coneixen prou bé allò que han de conèixer. D'ençà que el món va ser creat, l’invisible s'ha fet transparent a la nostra intel·ligència en les coses creades i això ho sap tothom. Per això no tenen excusa: ells ja coneixien, ells prou que sabien abans de parlar tan cínicament. Se'ls ha ofuscat l'enteniment. Pretenen ser savis, però s'han tornat necis: substitueixen la veritat per imatges de rèptils. Per això són a mercè de les seves passions cometent entre ells impureses que els envileixen. És que han substituït la veritat per la mentida. 
D'una carta de sant Pau als cristians de Roma

Sobre... Ser esperat

Ah, si ho hagués sabut abans!
La història comença un dia que em vaig despertar i ja no era viu. Un dia com tots els altres, res de l’altre món. Va passar de nit, com quan neva o gela. Totes les preocupacions desaparegueren: malalties, vellesa, diners, obligacions, ambicions. «Ah, si ho hagués sabut abans!» vaig pensar. 
La frontera entre dormir i despertar és misteriosa. Evoca la frontera entre la vida i la mort i, al mateix temps, no ens deixa absolutament convençuts que estiguem vius perquè el despertar de cada matí conté un anhel de vida completa. 
Per això despertar és tan aprop d’esperar. Et despertes perquè esperes i et despertes perquè ets esperat. Qui pot esperar-me amb un amor tan gran? Ah, si ho hagués sabut abans!
|| Eines Tages wachst du auf und bist nicht mehr am Leben Über Nacht, wie Schnee und Frost | hat es sich begeben || Un dia et despertes i ja no ets viu. Ha esdevingut de nit com la neu o la gelada || Masha Kaléko (1907-1975) || 

dissabte, 14 d’octubre del 2017

Sobre... Futbol

Tanta temeritat
El relat del record de l'únic partit de futbol que he jugat podria ser més o menys com segueix: 
Devia tenir catorze anys. Substituia una baixa. El camp era el del Sant Martí. De la seva grandària en vaig tenir notícia quan em van fer anar a lluitar per la pilota prop de la porteria contrària. 
Jo pensava: «Molt bé. Ara he d’anar fins allà a buscar la pilota. És una llarga excursió. Millor que em prepari. Prendré la jaqueta i la navalla. Mai se sap». La distância que em separava de la pilota era immensa. Finalment hi vaig arribar però me l'acabaven de prendre i així fou com vaig emprendre la ruta de tornada cap al meu lloc de defensa dret. 
Un camp de futbol té unes dimensions descomunals, és una immensitat, un desert, una estepa i excursions llarguíssimes. 
Viure també és això. El camp ens ve triat. L’equip rival som nosaltres mateixos. Anar d’«aquí» fins «allà». Prendre la decisió. Pel camí fer cas de totes les pedretes que et vas trobant, però pel camí fer cas, també, de les ordres taxatives: «Corre, corre!». Fer el que es pot. 
A casa les coses són diferents: «Ara sec aquí. Ara sé on és aquí i com s'hi arriba. Com que sé on és, també podré anar fins allà». 
Pel demés es pot dir que a partir d'aleshores he portat una vida de comediant: fer veure que era un jugador expert. 
Que rar tot plegat. Sobretot aquesta pressa que té tothom. Amb pressa o sense, el camp de joc és el mateix. De vegades, per les escletxes del ciment del seu paviment hi creix un bri herba i tanta temeritat em deixa sense respiració.
En properes entregues explicaré com l'Ésglésia és aquest brot.

Sobre... El salm cent-quaranta-nou

Reservada
Explica el salm que els fidels del Senyor celebren molt la seva glòria —la glòria del Senyor— i que des dels seus rengles sempre l'aclamen plens de goig. També diu que, tot glorificant Déu amb els seus llavis, executen la sentència que està escrita.  
Quina és aquesta sentència? 
Aquesta sentència és la glòria, però no una glòria qualsevol sinó una glòria reservada  
reservada als qui l'estimen 

divendres, 13 d’octubre del 2017

Sobre... La Trinitat segons sant Pau

Sense mesura 
De la Trinitat no en tindríem coneixement si no fós per testimonis oculars directes que ens parlen del que és perquè hi han estat o l’han tastada. Sant Pau escriu als efesis: 
Germans, per tot el que trobeu en Crist de fortalesa d'ànima, d'amor que consola, de dons de l'Esperit, d'afecte entranyable i de compassió, us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesucrist.
Com acabem de veure, tot just començar, sant Pau escriu «trobeu». No escriu, per exemple, «busqueu» o «desitgeu» o «espereu». Diu alguna cosa més. Demana que ens mullen. Demana la nostra col·laboració. Implora que ens hi impliquem. Pel nostre bé i perquè són raons d’amor diu, abans que res, que és urgent que «trobem». Que trobem en Jesús. Com quan diem d’alguna cosa: «és això o és així». Quines són aquestes coses que en paraules de sant Pau tan ens apropen a la Trinitat? 
Una ànima enfortint i enfortida, un amor que consola, un esperit que no para d’anar i venir, un afecte entranyable sortit de la més pregona de les entranyes, una compassió, una passió compartida... 
Sembla que sant Pau hi hagi estat en un lloc així. Són paraules exactes que donen coneixement de la relació que poden tenir, per exemple, un pare, un fill i l’esperit familiar que els uneix. Però sant Pau assoleix un retrat tan viu de la Trinitat perquè no es queda només en la descripció d’aquests dons que tan familiars li són, sinó que ens suplica que siguem nosaltres, al nostre torn, que li donem un goig a ell. Vol tenir el goig de veure’ns! Però no de qualsevol manera, sinó veure’ns units —nosaltres, també units a ell, com ell ho està amb Déu—. Units, fosos en els mateixos sentiments i estimacions, unànimes i benavinguts, sense rivalitats ni vanaglòries. «Efectivament —sembla dir sant Pau— tan el pare com el fill com l’esperit d’aquesta família tan particular, es miren els uns als altres amb humilitat, considerant a l’altre superior a ells mateixos». I acaba com ha començat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu vist en Jesús» quan, en començar, havia exhalat: «Tingueu els mateixos sentiments que heu trobat en Jesús».
Trobeu, tingueu, supliqueu, no feu, mireu, considereu... feu-ho tot sense mesura com ho fa la Trinitat

dijous, 12 d’octubre del 2017

Sobre... Tot

Fins a nou avís 
Hi hagué una vegada algú que, en el seu desig de dir una sola cosa, va haver d’anar prescindint de les coses que no eren aquesta cosa. Quan finalment quedà nu observà perplexe que el nom que sortia dels seus llavis era el de Jesús i decidí que això no ho diria mai a ningú perquè tan sols no dient-lo se li feia present. «Jesús és», deia, però si gosava dir res més s'equivocava. «Qui pot estar-se al llindar d’aquest no dir? Es pot romandre en l’èxtasi d’aquest no dir i sobreviure?», es preguntava.
Tots tendim a agrupar o a voler comprendre inclusivament les coses. Els nostres pensaments agafen notícies de fets aïllats que en paral·lel van agrupant. «El grup de tots aquest fets —diem— són un sol fet». Però ¿i tots els fets de tots els fets? Em refereixo a tot tipus de fets. Des de les galàxies fins a un humil bri d’herba o una pedreta. Tots. Hi hauria un sol nom per parlar de tots ells? Per què hauria de voler saber-lo? Les coses són així i ens impel·leixen a una dinàmica que podríem titllar de «sinergia del tot». No hi podem fer res. Aquesta voluntat està fonamentada —imantada— en el fet que formem part d’aquest tot. Com que en formem part és inexplicable. Com que és inexplicable la volem explicar. Les explicacions que donem estan fetes d'uns quants coneixements —molt pocs— que han arribat fins a nosaltres. Som això, no som res més que ells. Per tant, aquestes explicacions, per petites i mancades, no ens les acabem de creure però tampoc les descartem perquè ens dieuen alguna cosa i ens agradaria saber quina és. Potser és la possibilitat que de repent, tot passejant, ens poguéssim referir a aquest tot amb una sola paraula i que un cop dita se'ns aparegués. 
En això la religió dóna respostes i també dóna la possibilitat d’entendre que aquesta única paraula existeixi, sigui...
... sigui, fins a nou avís, Jesús

Sobre... Pregar pel poble

Si algú no hagués pregat per ell
Això diu el Senyor Encara vindran pobles estrangers i habitants de grans ciutats. Els d'una ciutat invitaran els d'una altra dient-los: «Anem a congraciar-nos el Senyor i a consultar-lo». I ells els respondran: «Sí que hi vindrem». Seran molts, moltíssims, els pobles i les nacions que vindran a consultar el Senyor de l'univers: Aquells dies, deu homes de cada nació s'agafaran al mantell d'un home de Judà i li diran: «Vindrem amb tu, perquè sabem que Déu és amb vosaltres». Za 8 
Sóc alguna cosa que es mou en una estructura invisible anomenada Senyor. Quan hi penso desapareix, quan no hi penso la trobo a faltar. Això fa que em prengui molt seriosament la seva existència tot i que no el vegi ni en pugui dir res. 
Si consulto les notícies que tinc d’ell veig que són molts els qui s’hi han adreçat per pregar pel poble. Per exemple Onies digué a Judes: 
Aquest home és Jeremies, el profeta de Déu, estima els seus germans i prega molt pel poble.
Pregar pel poble mai m’havia semblat tan evident com aquests dies. La pregària ve sola, no cal anar a buscar-la. És evident. Ets aquí. Encarnat en les ferides i el menyspreu.  
Ell em digué: «Com és que fas tan mala cara sense estar malalt? Deus portar una pena al cor». Jo vaig quedar esglaiat i li vaig respondre: «Com vols que no faci cara trista quan la ciutat que guarda els sepulcres dels meus pares és un munt de ruïnes i les seves portes han estat cremades?»  
«Ha estimat els germans i prega molt pel poble». Però no pregaria si abans no hagués estimat molt i per això s’ha guanyat un premi que no té preu: poder pregar per ell.  
I el poble? Seria poble si prèviament algú no l’hagués estimat o no hagués pregat per ell?

Sobre... Qui té glòria

Per què no la tenen els qui en donen
Diuen que els gloriosos, els qui veritablement tenen glòria, venen d’orient.
Diuen que se’ls veu venir a la llunyania, plens de pols. Diuen que són resplendents. Diuen que són pobres i que avancen lentament. Diuen que no diuen res. Diuen que són anònims i que sempre miren a terra i, si els pregunten, diuen que ells de la glòria no en saben res perquè tampoc saben què és l’honor o la lloança o l’estima o la lluïssor o la resplendor o la seriositat o la vàlua o l’admiració o la majestat o la dignitat o la riquesa o la bellesa desitjable, que són paraules que, dites en plenitud, també volen dir glòria. 
Així, uns que sense glòria —sense pena ni glòria— solsament van —plof, plof— són els benaurats que, perquè no la tenen, en donen.

dimecres, 11 d’octubre del 2017

Sobre... La glòria

Què diem quan diem glòria? 
Quan no podem fer les coses és quan les fem. Quan, no sabent, sabem. Què és «glòria»? No sabent-ne res és com en sabrem alguna cosa. Aquest acte, aquesta actitud de desconeixement serà presa com a glòria
«Donar glòria»: us imagineu? Un té un recipient on hi guarda glòria. Com que en té i sap on és, es pot permetre el luxe de donar-ne. Així de fàcil. Però no és tan fácil. Hi ha diversos factors que ho fan molt difícil. Un d’ells és la inexistència, un altre la indescriptibilitat i un tercer és la sinergia incessant on té lloc la glòria.
Llavors li digué: —Fill meu, dóna glòria al Senyor
«No jo sinó tu» li digué, amb la qual cosa ens trobem que la glòria, en el cas que sigui donada, ho serà a càrrec d’un altre. Mai la podré donar jo 
Doneu glòria al Senyor i feu sentir lluny, a les illes, la seva lloança 
Doneu-la ben lluny, allà, a les illes, aquesta glòria, que no és cap cosa d’aquí 
A l'instant s'aixecà davant d'ells, prengué la llitera on jeia i se'n va anar cap a casa seva donant glòria a Déu. 
En aquest cas la donació —o ofrena— de glòria surgeix d’un instant que es perllonga incessant en el temps donador. «Temps donant» o «Temps donador» o «Temps corrent al mateix temps que donant» serien les paraules clau per tenir notícia del lloc de la glòria
Tots quedaren molt sorpresos i donaven glòria a Déu. Plens de temor, deien: —Avui hem vist coses extraordinàries. 
Ells, que no en tenien, li donaven glòria. La glòria es fa del no-res en el trajecte de donació que va des de qui la dóna —que justament és, recordem-ho, qui no en té— a qui la reb. Això és la glòria. Comença en el més inversemblant dels llocs: en el no-ser de la glòria, en la seva absoluta impossibilitat i en la persona que sap que és incapaç de glòria. Aquesta persona, si serà prou valenta per mantenir aquest humilíssim punt de vista seu, serà qui en veritat donarà glòria, si és que algú ha donat glòria mai 
Jo no cerco la meva pròpia glòria: un altre se n'ocupa i és ell qui jutjarà.
No la cerca perquè sap no la té. No és propi d’ell tenir coses com aquestes i per això ni hi pensa. Pensar-hi seria caure en un parany que coneix d’antic. Està fora del seu abast saber coses de la glòria com per exemple està fora del meu abast saber coses d’Alaska

diumenge, 8 d’octubre del 2017

Sobre... La lluminositat

Afortunat 
«Per oferir-te la lluminositat del dia» vaig anotar dimecres passat a un paper a correcuita mentre travessava el semàfor de Ronda del Guinardó amb Padilla. Devia ser important però en arribar a la vorera me'l vaig posar a la butxaca i me’n vaig despreocupar. A l’endemà em vingué el record. Què volien dir aquelles paraules i aquelles presses? Em podia haver atropellat perfectament algú. Calia, doncs, donar carta d’importància màxima a la frase i pensar en tot el que se m'ocorregués. 
«Per oferir-te la lluminositat del dia». Això no estava contaminat, és el primer que vaig pensar. La lluminositat d’aquella tarda era la que era i era tal com la veia. Ningú, per exemple, no em demanaria comptes per aquella lluminositat, ningú me la podia prohibir o podia fer-me pagar impostos per haver-la vist, així que vaig procedir a pensar-hi amb tota confiança. Però què volia dir «Pensar-hi amb tota confiança»? Volia dir que no totes les coses les pensem així. Volia dir alguna cosa com: 
«Té, Senyor, aquesta immaculada lluminositat que jo ara veig aquí al Guinardó és el que t’ofereixo. No tinc res més però sé que estàs delerós de rebre-la i no em facis dir per què. És com si fossis cec i aquestes coses que jo veig tu no les poguessis veure i per això sempre t’alegres tant de tenir-ne notícia quan algú ve amb elles cap a tu perquè són pures. No, ningú compra ni pot vendre la lluminostat que veu perquè aquestes són coses blanques com la veritat. I, sí, era veritat que jo vaig veure aquella lluminositat. 
Em vaig considerar molt afortunat d’haver arribat a la vellesa amb aquest saber. 

Sobre... Una vinya

Sol·liloqui
Senyor, un dia vau portar un cep de terres molt llunyanes i, per plantar-lo, traguéreu els nadius. Els seus brots van créixer des dels Pirineus fins al mar, els seus plançons fins a l'Ebre, el gran riu.
Com és que heu derrocat la tanca de la vostra vinya perquè l'esfulli qualsevol vianant?
Hi entren els senglars a devastar-la i els animals salvatges hi pasturen.
Déu de l'univers, gireu des del cel els vostres ulls, veniu i visiteu aquesta vinya que la vostra mà havia plantat i havia fet robusta i forta. Sl 79
No tenim notícia que ells també ho diguin, això.
És que no tenen conreus? Saben què és un cep? Saben què és plorar per una vinya?

divendres, 6 d’octubre del 2017

Sobre... Pescadors

Dels diaris 
A rio revuelto ganancia de pescadores. Si sabem els noms dels pescadors també podem saber qui ha remogut les aigües. Per això de mica en mica anem coneixent quins són els pescadors reals. A poc a poc van caient els noms dels qui han remogut realment el riu. És lògic. Els lladres mai en tenen prou amb el que ja pescaven de més i ho volen tot. No ens ha d’estranyar la seva filosofia ni la seva moral. Es veia a venir. Sempre ha estat aixi.
Fitch, Standard & Poors, Dogi, Freixenet, Banc Sabadell, CaixaBank, Service Point, etc. Per celebrar els bons resultats de la «gran jugada catalana» que és com es coneixen els fets a la capital, tots ells van ser convidats a un vi escumós pel president del govern.
En el transcurs de l’acte el màxim responsable amb la copa a la mà va acabar el seu brindis amb un somriure i amb aquestes paraules: «Ja us deia que això era el millor tant per a vosaltres com per als nostres sobres que fa massa temps que hem deixat de rebre. No em negareu que ha estat una gran jugada. Portàvem molt temps preparant-la. No podia fallar. Ara tan sols cal esperar que el parlament modifiqui la constitució». 
Sabadell y Caixabank brillan en el Ibex tras anunciar un posible cambio de sede.

El Gobierno español está estudiando una modificación reglamentaria a través de un Decreto Ley para facilitar el cambio de sedes sociales de empresas.
(Dels diaris)
 

Seguirem informant

dimecres, 4 d’octubre del 2017

Sobre... La modificació de la Constitució

Segons fonts d'última hora 
L’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment seran valors que en breu s’inclouran en la Constitució. No és que es veiés a venir, és que ja ho sabíem. Simplement és que encara no estaven regulats. Els grups majoritaris s’han mostrat molt satisfets davant la modificació de la carta magna. Aquest dret podrà ser exercit en funció de la quota de vots. Els majoritaris contra els minoritaris. Els redactors han explicat les bases i les claus en les quals han treballat. «Simplement s’ha tractat d’observar que tot en la història és mogut pel cinisme i això tan sols calia fer-ho explícit. Ha estat com descobrir la sopa d'all. De fet, tothom sap que pot ser objecte de l’insult, la mentida, la persecució i el menysteniment i això és bo que es reguli». Ha afegit: «D’aquesta manera fem contents els que diuen que mai no modifiquem la Constitució» Segons fonts d’última hora el rei ha convocat a tot l’equip de redactors per celebrar-ho al palau amb una copa de vi escumós.
Algunes fonts diuen que la tesi forta de fons ha estat la d’afagar el text conegut com Les Benaurances i legislar allò que allà s’hi diu per passiva. Per això en el preàmbul de la llei es diu: «Article únic. Seran objecte de calumnies, insults i agressions tots els pobres en l'esperit, els qui ploren, els humils, els qui tenen fam, els qui tenen ganes de ser justos, els compassius, els nets de cor, els qui treballen per la pau, els perseguits pel fet de ser justos, els insultats, els perseguits i els calumniats». 
La Comissió europea per la seva part ha elogiat l’alt grau d’enginy del governants espanyols i ha pres bona nota perquè els experts de tots els paisos l’apliquin. El president dels Estats Units ha telefonat personalment als responsables per felicitar-los i els ha manifestat la seva sorpresa i alegria. «Mai hagués dit que els esdeveniments de l’u d’octubre donessin tan bons resultats. Podeu estar orgullosos del vostre president.»
Els llibres d’història expliquen que aquest va ser el començament de l’era del cinisme líquid, brut, regulat i provocador que tants estralls va fer al llarg de segles. 
Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! Feliços els humils: ells posseiran la terra! Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills! Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit.
Mt 5

dimarts, 3 d’octubre del 2017

Sobre... El salm vuitanta-sis

Les nostres fonts

 
Les meses tenien el palau a l’Escola Mireia del carrer d'Ausiàs March, i els presidents i els secretaris estimaven més els seus portals —«Deixeu passar a la senyora de les crosses»— que totes les viles del món. 
S'han dit de tu, ciutat de les ciutats, oracles gloriosos. «Compto Montblanc i La Riba entre els fidels que em coneixen. A Santpedor, a Callús i a Manresa també els dic: Fills d’aquest lloc». 
Diuen d'ella: «És l'Altíssim mateix qui l'ha fundada; aquest i aquell altre són fills d’aquest lloc». 
Mentrestant un senyor va escrivint al registre dels pobles: «Fill d’aquest lloc». I després de cada vot els cantors i els dansaires responen: «Som ciutadans d’aquest lloc! De tu brollen com urnes, ciutat de les ciutats, totes les nostres fonts!»
 

dilluns, 2 d’octubre del 2017

Sobre... La febre

Estengué el braç
Això que explicaré no es percep immediatament. Hi vas caient poc a poc. Quan el pensament està enfebrit, després d’haver anat molt depressa, de repent s’enlenteix i t'adones que et quedes fixat, sense saber per què, en una sola de les moltíssimes coses insignificants que t'acaben de passar. En el meu cas vaig pensar: «¿No és veritat que sort en vaig tenir d’aquell braç que no et va deixar ni un moment?». 
La història és la següent: el dia de la votació, des de les nou, ni el temps ni la cua de dos carrers no es movien. Eren les dotze i cada vegada estava més marejat. De repent aparegué una noia del grup de voluntaris encarregats de l'ordre. S'aturà davant meu i em digué que avancés fins la porta i no fes cas de la cua ja que el vells tenien preferència: mai abans m’havien dit «vell» tan a la cara. Així fou com la veïna de cua —també «vella»— i el seu fill em van agafar del braç i em portaren fins l’entrada. A cada pas que donàvem —no és fàcil avançar entre tanta gent— el fill tenia cura de no perdre’m i quan per un moment el vaig deixar anar, a l'instant estengué la mà, va agafar-me i digué: «Segueix-me». 
M’agafava des de l'esquena perquè amb l’altre braç acompanyava per l’espatlla la seva mare amb qui no parava de parlar d’informàtica i de com ho podia fer per veure pel·lícules des del mòbil. Així avançàrem fins arribar a l’escola. 
Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l'aigua i anà cap a Jesús. Però en veure que el vent era fort, es va acovardir. Llavors començà d'enfonsar-se i cridà: Senyor, salva'm! A l'instant, Jesús estengué la mà i va agafar-lo tot dient-li: Per què has dubtat? Mt 14
Moltes vegades havia pensat en aquest braç formidable estirant Pere. Mai m’hagués imaginat, però, que aquest braç pugués ser real, en pogués palpar la resolta decisisió a agafar-me, a no deixar-me anar de cap manera. Mai tan aprop. 
Quan la mare va votar la vaig abraçar emocionat: «Ho veieu, dona, tot arriba!» A ell li vaig donar la mà i cada vegada que penso en aquell braç que em saludava em torna la commoció. Un cop a casa em va pujar la febre.

diumenge, 1 d’octubre del 2017

Sobre... Els circells

Admirables

Són circells de vinya. Els circells són òrgans filamentosos i prènsils de certes plantes que els serveixen per a aferrar-se als cossos veïns. 
Ho saben els circells que tenen aquestes formes? Si no ho saben com és que són tan expressius? Són formes que mirades en profunditat no estan tan allunyades del que pintaven o esculpien els clàssics o dels passos de dansa d’una ballarina del Liceu. Formen part del meu museu particular.
Semblen les formes que prenen els dits d’una persona àgil amb l’ordinador o amb el piano. 
En alguna d’aquestes formes hi podem trobar fortalesa d'ànima —«No patiu que ja falta poc»— a d’altres amor que consola —«Vol una cadira?»— a d’alttres dons de l'esperit —«Qui vol aigua?»— a d’altres afecte entranyable o compassiu —«Vingui amb mi, agafi’s del bracet»— a d’altres estimació. Tots estan ben avinguts i es veu que no tenen rivalitat ni vanaglòria. Són humils, consideren els altres circells superiors a ells mateixos i en cap moment no es guien pels propis interessos sinó pel dels altres. Fl 2
Després de votar li he donat la mà i li he dit: «Moltes gràcies. Sou admirables»