dimecres, 27 de desembre del 2017

Sobre... Després

La primera
La primera carta de sant Joan comença així: «Estimats: tot això, ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans. Volem dir la Paraula de la vida. Ja que la vida s'ha manifestat, i nosaltres l'hem vista i en donem testimoni, i us anunciem la vida eterna, la que estava amb el Pare i ara se'ns ha aparegut. I ara us diem també a vosaltres això que hem vist i sentit, perquè tingueu comunió amb nosaltres, que estem amb comunió amb el Pare i amb Jesucrist, el seu Fill. Us escrivim això perquè el nostre i el vostre goig sigui complet». Sant Joan ja no parla d'espera.
 

dimarts, 26 de desembre del 2017

Sobre... Avui

El cel obert
Mentre sant Esteve esperava que el traguessin fora de la ciutat, va veure com en un llampec tot el seu passat fins aquell moment i va exclamar: «Veig obert el cel. Ara ja sé. Ara em toca a mi. Ara ja puc parlar. Ara ja no tinc res darrera meu. Ara tan sols sóc testimoni de mi mateix. Abans era l'espera de la vida. Ara sóc espera de mi mateix» i sant Esteve es va deixar portar perquè el seu goig era complet. 
 

diumenge, 24 de desembre del 2017

Sobre... Demà

M'esperaven
Jesús digué: «Un segon després de néixer jo, la vida, ja salvava el pobre suplicant i l'orfe sense empara. Els agonitzants em beneïen. Tornava el goig al cor de la viuda. Era els ulls del cec i els peus del coix, el pare dels pobres i l’advocat dels estrangers. El meu discurs els amarava gota a gota. M'esperaven com s'espera la pluja, com qui es deleix pels ruixats de primavera. Jo somreia als qui no tenien confiança, la llum del meu rostre els sostenia, jo, el consolador dels afligits». Cfr Jb 29

Sala d'espera. CAP Marina

dijous, 21 de desembre del 2017

Sobre... Coses de dona

Ser d'esperar
Jo sóc aquella dona que un dia vaig pregar aquí mateix.
Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor.
Per això l'hi cedeixo: serà d'ell tota la vida.
1S 1
Són paraules concises les d'Anna a Elí: Jo sóc aquella. Per què? Un reconeixement d'estar al mateix lloc, una no diferència en l’essencial.  
«Jo i aquella som la mateixa, tan a tocar sóc ara com aleshores. Sóc fruit d’un era: «aquella». Un dia vaig pregar. (El relat no diu res de la intensitat d'aquesta pregària).
»Aquest noi que porto, que m’acompanya, que veus aquí, que tinc al meu costat, aquest mateix noi, és ell ¿recordes? Ell me'l va concedir i perquè és natural, coherent i lògic, entro altre cop amb el noi en el corrent de la vida: de la mateixa manera que fou i és, aquest noi també serà. 
»Però ara veig que haver dit serà d’ell tota la vida és una bajanada perquè és una cosa que ja es veu: la vida tan sols pot ser de la vida. M'he passat els anys dient coses simples. Era d'esperar, tan sols sóc aquella dona»
 

dimecres, 20 de desembre del 2017

Sobre... Música d’espera

Sense destorbar
Hi ha una dita per il·lustrar la discreció que diu: «Quan en un temps d’espera algú pren la paraula ho fa amb discreció, sense destorbar la música». 
Aquest «sense destorbar la música» és important perquè sense aquesta música aquest temps no tindria qui li omplís els espais buits i, com que en un «temps d’espera» no hi ha res buit, aquest temps és ple de música que serveix perquè tot sigui consciència i vetlla de qui espera —del «ser d’espera»— que trobem submergit en aquest temps.
Com és aquesta música? Com la reconèixem? Com pot ser una «música d’espera» en un «temps d’espera»? Aquesta música ¿grata, rosega, raspa, esgarrapa, emociona, és solemne o no té res a veure amb tot això?
Que difícil és parlar d’una cosa evident! Alguns experts diuen que està feta de clams, de lloances, d'enaltiments o d'exaltacions. D’altres parlen de refilada, de cantadissa, de balades, d'himnes, de melodies o planys. Tant de bo jo fós expert! La dificultat de parlar-ne rau en que és indescriptible. S’esdevé i prou. Es dóna un tall en el temps, es fa un silenci dens i molt negre fins que s'obre alguna cosa tan gran i tan petita al mateix temps, que s'escapa perquè té una freqüència d’ona tan baixa que no se sent. No passa res i, de repent ha passat tot i no ens n’havíem adonat i en aquest passar hi havia la música. 
Sant Lluc explica un d’aquests «forats de temps» parlant d’una noia. Ho fa tan concisament que sembla explicar-nos un conte en una atmòsfera de silenci i llum foscant: Hi havia una vegada una noia que... Però aquest conte tan inocent ha fet un tall tan de soca-rel i definitiu en el temps històric que és el «nostre temps», que deixa veure un altre mena de temps amb paraules tan senzilles com aquestes:
Déu envià l'àngel Gabriel per dur un missatge a una noia.
El nom de la noia era Maria.
L'àngel li digué: «Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu».
Ella es torbà i l'àngel li digué: «No tinguis por. Tindràs un fill».
Maria preguntà: «Com pot ser si no tinc marit?»
L'àngel li respongué: «L'Esperit Sant vindrà sobre teu i el poder de l'Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l'anomenaran Fill de Déu.
Maria va respondre: «Que es compleixin en mi les teves paraules».
L'àngel es va retirar.
 Lc 1
Això és «música d’espera».
 

dimarts, 19 de desembre del 2017

Sobre... Un oceà

Contagi
Què és una sala o un lloc d’espera? Una «sala d’espera» és un lloc destinat a gaudir del «temps d’espera». A la parròquia hi ha una «sala d’espera» abans de la capella. Quan tinc temps m'hi estic una estona. Trec el moneder, poso una moneda a la caixa, trio una espelma, la fixo, l’encenc i em quedo mirant la flama. És una ofrena. Dono una cosa que es consumeix a algú que no és present. La combustió li fa arribar la meva calor i llum. «Llum de la vida». Llums de vida, arrenglerades, una aprop de l'altra, a una «sala d’espera». L’encenc d’una del seu costat. Les flames es contagien la bioluminescència en un oceà de vida i llum seguint la cadència de les onades de la pregària. El Senyor és la meva llum.
Sala d'espera d'un dentista de l'Eixample. 

dilluns, 18 de desembre del 2017

Sobre... Un salm

Veure
Es pot veure l'amor? Veure: percebre una imatge que els rajos lluminosos que provenen d’algun objecte formen al fons de l’ull, sobre la retina.
Però, podem dir «percebo una imatge que els rajos lluminosos que provenen de l’amor formen al fons de l’ull, sobre la retina»? Sembla difícil, en canvi el Salm 84 ens demostra que no és impossible: 
Senyor, feu-nos veure el vostre amor...
Si el salmista demana una cosa com aquesta és perquè abans ja l'havia vista i ara espera tornar a veure-la.
Tots els salms semblen cartes que els salmistes ens envien directes des del seu «temps d’espera». 
 

diumenge, 17 de desembre del 2017

Sobre... Un oracle

No haver mai de deixar de ser
Vénen dies, diu l’oracle, que el «temps d’espera» conformarà la personalitat de tothom qui el visiti fins al punt que en farà un «ser d’espera» gloriós, en un «estat d’espera» permanent. Vénen dies, diu l’oracle, que aquest «temps d’espera» ens farà venir de la nostra vella personalitat perquè tornem al «ser d’espera» legítim que mai no hauríem de deixar de ser.
 

dissabte, 16 de desembre del 2017

divendres, 15 de desembre del 2017

Sobre... Una tesi

Alegria
Un dia em vaig preguntar per què dimonis els humans esperem. Em va semblar una bona pregunta perquè, efectivament, de nosaltres no podria sortir mai un estat o un sentiment com aquest. Som massa matussers per coses tan subtils. Així, vaig tenir una gran alegria quan se m'acudí que en realitat esperem perquè abans que comenci el nostre esperar, nosaltres ja érem esperats. Aquest saber-se esperat —amb candeletes, amb impaciència, amb delit— i la seguretat que dóna la constatació d'això, ens contagien l’espera. Altrament, d’on ens vindria? De qui hauríem après a esperar? 
Per això podem dir que és perquè Déu ens espera que nosaltres també esperem. També a ell. El tema, doncs, no és que jo esperi sinó que jo sigui esperat, l'esperat, com ell ho és de mi. Aquesta és la tesi.  
 

dijous, 14 de desembre del 2017

Sobre... Elies

Enlaire
Diuen que estàs a punt per venir Sir 48
El «temps d’espera», com el seu nom indica, és un temps fet tan sols d’espera. Això vol dir que no podem anar ni un segon més enllà d’aquesta espera, pensant, per exemple, en allò que esperem o en aquell que ha de venir. No és fàcil mantenir l'equilibri en un temps d’espera com aquest. Cal tenir les experimentades dots d'equilibrista ascètic que té la majoria de creients. El «temps d’espera», tot i no ser immòbil, no va ni un pèl més enllà d’ell mateix. Com ja hem dit, és un temps que no respira si no fós que el temps mai pot deixar de respirar. Un, allà, s’hi manté hieràtic, molt quiet perquè experimenta que n’està enamoradíssim però no sap dir ni com ni per què ni exactament de qui.
Amb el «temps d’espera» s’hi pot parlar i tractar-lo de tu. «Diuen que estàs a punt de venir. Ja et veig. Caram, quin respecte que imposes, caram quins cavalls tan bonics, caram quin terbolí, caram com parles».
Mai abans havia pensat que existís un temps com aquest. Ha estat un gran descobriment. Fins ara em guiava pels temps de les estacions —primavera, estiu...— però el «temps d’espera» no té res a veure amb elles perquè, entre d'altres raons, les inclou.
Per això Jesús, als qui esperem, ens guia, ens avisa, ens adverteix. A la pregunta «És cert que Elies ha de venir?», ell respon que no: «No us penséssiu, no fos cas, encara no és qui és però està molt aprop, és un vell conegut vostre, viu a les rodalies, es diu Joan perquè jo sóc».
El temps d’espera es composa de moments extrems com aquest, quan estem a punt de dir què o qui esperem, però com que el «temps d’espera» és levitació pura, no admet ni un què ni un qui. Solsament contempla el sóc, enlaire, al cel. 
 

dimecres, 13 de desembre del 2017

Sobre... L'àngel del «temps d'espera»

Inextinguible
La suma de tots els moments que esperem alguna cosa conforma això que en venim dient «temps d'espera». Per exemple: dinar és l'espera del dinar (preparar-lo, parar taula, etc). Veure's amb algú comporta més temps per arribar on és que l’estona que estàs amb ell —temps d’espera en el trajecte de bus—. Esperes arribar a casa per... Fas temps mirant la tele mentre esperes el coixí. Esperes que el despertador torni a sonar.
Sembla com si la mateixa vida sigui generadora d'espera. Potser sense espera no hi hauria vida. Què espera, però, què pot esperar la vida? Resposta: Més vida. És inherent a la vida l’espera de més vida i amb això podríem dir que arribem al cor de la mateixa vida que no és altre que esperar, esperar-se —ella, la vida— a ella mateixa. A partir d’aquest moment, per tant, quedem convidats i ja no tenim excusa per no submergir-nos en el fluxe d’aquest gran riu anomenat «temps d'espera».
—Ah, i qui ens hi convida?
—Ens hi convida un àngel. L'àngel de l'espera. L'àngel del temps. L'àngel...
—Però hi ha àngels en aquest «temps d'espera»?
—Pròpiament no n’hi ha perquè aquest tipus de temps, tot ell, ja és l'àngel i per això no el podem veure. D’aquest àngel hi participem tots. Els vivents, els que encara han de viure i els viscuts per més curta que hagi estat la seva estada entre nosaltres, amb nosaltres, en nosaltres. Per a l’àngel, tant li és molt com poc. Aquesta petita o gran estona ja ens hi ha ajuntat. Ja en tenim prou. Ja l'hem sigut, ja l’hem tastat, ja l'hem vist, ja el som. Gràcies. Diuen que aquest àngel encén en nosaltres una flama inextingible
 
Per a Wendy i  Josep. Una abraçada

dimarts, 12 de desembre del 2017

Sobre... Un parc

Però...
Mentre m'esperava al parc vaig sentir una veu que em deia: «Crida!» Jo li vaig preguntar: «Què he de cridar?» Els homes són tots com l'herba, duren un moment com la flor del prat. L'herba s'asseca i la flor es marceix així que bufa l'alè del Senyor. És veritat: el poble és com l'herba. L'herba s'asseca i la flor es marceix, però la paraula... Is 40
 

dilluns, 11 de desembre del 2017

Sobre... El compàs d'espera

Ritme, música i mesura
Un dia, com que dormia profundament, em vaig esperar a despertar-lo fins l'hora de dinar. En aquest temps d'espera se sol sentir una música d’espera. Se sent a través d’un auricular que ens avisa que el temps roman a l’espera. Hi ha, també, una llista d’espera. Llista a la qual cal inscriure’s sense parar, a l'espera que hi hagi prou temps d’espera vacant. També hi ha una posició d’espera. La practiquen els pagesos quan descansen de ventar la palla i consisteix a sostenir la forca amb totes dues mans de manera que el mànec se situï per sota la cintura i el pal toqui a terra. També hi ha tecles d’espera. Permeten de suspendre momentàniament el temps d’espera per tal de reprendre’l més tard, sense perdre’n, però, la connexió. Tot temps d’espera va acompanyat d'un compàs d’espera que li és propi i que és ritme, música i mesura de temps.
 

Sobre... El temps de les avellanes

De manera afectuosa
El temps d’espera no és només una estona més o menys llarga de temps durant la qual, mentre anem fent coses, n'esperem una que tard o d'hora ha de venir. El temps d’espera ens submergeix en el fet d’esperar. No pregunta què espera. Espera i prou. És un estat de benaurança, un temps propi amb característiques pròpies com les d’una estació, com l'estiu. Si entres en aquest temps d’espera i no fas cas de res més, el temps, tot i que no es queda aturat, no passa. És un temps que no respira ja que respirar li minvaria energia a l’esperar. És un temps que no es cansa però que tampoc descansa: dempeus, immobil, expectant. Desapareix com a temps. És una altra cosa que temps. És un estat, com quan era petit que, per sant Joan, a la plaça del santuari de la Serra, ens llançàvem avellanes els uns als altres de manera afectuosa per fer més entretinguda l'espera quan encara no havia sortit ningú.
 

Sobre... El no saber de l'esperar

On el camí
He baixat a esperar-la on el camí dóna la volta perquè no sabia si vindria per dalt o per baix
 

diumenge, 10 de desembre del 2017

Sobre... Un missatger

Encara no
Hem quedat davant el portal. Fa fred i cada vegada que algú que no és ell obre la porta penso: «Encara no és ell però sí que és un missatger seu». 
 

dissabte, 9 de desembre del 2017

Sobre... Un sotagot

Acàcia
Mentre m'esperava, al bar m'han servit el vas damunt un sotagot com aquest. És un tall d'acàcia

Sobre... Una andana

Pintades
Com que encara no era l'hora he anat fins a la plaça a fer temps. Allà, algú m'ha preguntat per anar al Clot. Li he dit: «Línia dos, direcció Besós, l'andana amb pintades».
 

divendres, 8 de desembre del 2017

Sobre... Un prec

Auró
Mentre ens esperàvem per marxar ha volgut tocar una mica el violí però en treure'l de l'estoig el pont li ha saltat i quan ha tocat a terra la fusta d'auró s'ha trencat. Diu que l'haurà de canviar. Li he demanat i me l'ha donat 
 

Sobre... Una hora

No sé què pot haver passat
L'he esperat una hora. El vent arrossegava fulles fins l'arbre on havíem quedat. Encara no m’ha trucat. No sé què pot haver passat
 

dijous, 7 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (19)

Stille Nacht
Quan cantem fem exercicis de ressonància. Creo ressonàncies entre el record —invisible— que tinc de la cançó amb la vibració —real— dels meus llavis cantant-la, però també entre la vibració sonora dels meus llavis i la dels qui m’escolten, així com la d’ells amb la meva, tots a la vegada emisors i oients de la «ressonància» que és com una gravació volant perquè totes les cançons tenen ales 

Sobre... La dinàmica (18)

Clara per sempre
Un dia l’avi em va encarregar una feina. L’endemà em preguntà com la tenia. Com que me n’havia oblidat, li vaig dir: «És que no sé com fer-ho». Ell em digué: «Fes-ho com Déu: sigues home». La relació tan forta que hi ha entre la Trinitat i nosaltres l’avi me la va deixar clara per sempre amb aquesta frase.

dimecres, 6 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (17)

Ressonància
Ressonància: prolongament o reforçament d'un so, degut a la reflexió o al fet de posar-se en vibració algun cos sota la influència de les vibracions d'un altre cos, generalment sonor. El concepte de ressonància parteix d'una estructura de relació. El ressò tot sol no existeix. Sempre és «ressonància de» i «ressonància a». Com a mínim hi ha implicats tres personatges: qui emet el so, qui el percep i el so mateix ressonant, altrament dit «ressonància». 
Si agafem la frase de Jeremies «L’abundor de casa meva saciarà el meu poble», tenim un exemple clar d’aquesta ressonància. La casa ressona o va fins a un poble al qual li arriba de manera inconfusible perquè és en forma d’abundor. 
A la Trinitat, la ressonància del so que les tres persones emeten sense parar les unes envers les altres no s’acaba mai i és tan fort i tan ple d’amor, que per això els humans estem tan interessats a prendre’n exemple, perquè es tracta de la ressonància de la Trinitat en nosaltres. 

dimarts, 5 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (16)

Rublev
Imaginem que un dia l’Esperit del Senyor ve i reposa sobre algú de nosaltres i que aquesta persona, a partir d’aleshores, tingui les delícies a reverenciar el Senyor.  
Imaginem que aquesta dinàmica d’anada i de tornada —reposar i reverenciar— es dóna en un sol i mateix temps.  
Aquesta anada i aquesta tornada, aquest fer-se lloc l'un a l'altre, són l’esquema de la felicitat mateixa en acció que expressa que s’ha assumit i assimilat el coneixement de molts dels elements que intervenen en aquesta felicitat, com ara que aquest esperit ho sigui de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor, perquè el coneixement ho haurà omplert tot com l'aigua que cobreix la conca del mar. Per això són feliços els ulls que, com els dels àngels de Rublev, poden veure d’aquesta manera tan sintètica, dinàmica i deliciosa a la Trinitat!
Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot, naixerà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor hi reposarà: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de valentia, esperit de coneixement i de reverència del Senyor i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor.  Is 11
 

dilluns, 4 de desembre del 2017

Sobre... La dinàmica (15)

Nicoletto

Nicoletto explica molt bé la Trinitat.  
El Pare impel·leix inexorablement el Fill. El fill percep aquesta força com una necessitat innata en ell, com si sempre l’hagués sentida o com si sentir-la fos una cosa natural, com una respiració, com un bany d’aigua.  
El quadre representa el moment que el Fill reconeix o s’adona que tot ell és aquesta força impel·lent que, malgrat no veure-la, no pot deixar de ser-la. La reconeix com un moviment de retorn que compensa o equilibra l'antic moviment de creació que ell fou en néixer. Dos moments paral·lels que van junts. Sense l’un —anada— no hi hauria l’altre —tornada—. El moment que el fill esdevé una empremta d’aquesta dinàmica és un moment d’esplendor. 
El quadre representa just el moment que Pare i Fill es diuen eternament coses plenes d’estimació, tendresa i comprensió com aquestes. El dir-se-les sense descans és l'Esperit. El quadre és la fotografia d’aquest moment que dura sempre. 
Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1 

diumenge, 3 de desembre del 2017

Sobre... Advent

Vindrà?
Advent, a-venir. Pero, vindrà realment? Vindrà tan segur com arriba el metro? No ho sabem. Busquem pistes, alguna certesa, anem a cegues. Tant que un dia ens aturem i, cansats de buscar-lo, ens girem. No podem evitar el to de retret de les nostres paraules. Estem ressentits, dolguts, cansats. No podem evitar ni la queixa ni les llàgrimes perquè no sabem si són retrets o súpliques el que diem i ho diem com si li diguéssim que ja n’hi ha prou:
Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s'obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes! Is 63
En castellà Reconcilieu-vos amb nosaltres ho tradueixen per Vuélvete, por amor a tus siervos. Vuélvete: Tomba’t! Gira’t! 
Aquest «Vuélvete» descansa en una familiaritat prèvia que se li suposa a qui ho diu. No a tothom li diem Tomba't o Gira't. Quan ho diem sabem a qui li diem. Amb això ja n’hauríem de tenir prou però nosaltres amb la veu pujada de to gairebé li exigim que es tombi com qui li diu al pare: «Anda, vuélvete, por Dios» o «Quieres volverte de una vez?» o «No seas así y vuélvete» o «Quieres escúcharme?» o «Con quien crees que estoy hablando?». I, com que es tracta del pare, quan ens sent ens fa un petó 
Perquè enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare

Sobre... Vetllar

No sabem si vindrà
Estiguem atents, vetllem, que ens marcim com la fulla caiguda i no sabem si vindrà
 

dissabte, 2 de desembre del 2017

Sobre... Jaume Huguet

Darrere
No em puc treure del cap una reunió. Em va tocar seure davant una reproducció d'un fragment del retaule de Sant Jordi de Jaume Huguet. La qüestió fou que el cel del darrera prengué tanta vida i lluminositat que jo m'hi passejava realment. I no és que «passés» de la reunió. Gens. Al contrari. Totes les paraules i el comentaris que feien els reunits venien a passejar-se amb mi per aquell cel tan real que sempre hi ha darrere de sant Jordi

Sobre... La dinàmica (14)

Els ulls de la Trinitat
Els ulls de la Trinitat o veure-ho tot o trobar explicacions per a tot des de la seva mirada és el repte davant del qual ens posa la mateixa Trinitat. A poc que ens haguem interessat pel gran misteri veurem com va donant llum. Recapitulem: Jesús és «el» moment. Després d’ell, un segon després del seu bateig, tot passà a ser trinitari. Posteriorment, la seva vida consistí a familiaritzar els creient amb aquesta nova manera de treballar. Ell ens va donar la «clau» per entendre-ho tot trinitàriament. Recordem la insistència amb la que tan sovint es refereix al Pare o a l'Esperit, com fent-los lloc, com dient: «No em mireu a mi, mireu-los a ells, mireu-nos als tres». El treball posterior de, per exemple, sant Agustí, parla de la riquesa o de la grandesa del «concepte Trinitat». 
Com ho hem fet amb el llibre de la Saviesa ara ho farem amb un text del profeta Daniel:  
Després, tot mirant aquella visió de nit, vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, s'acostà al vell venerable, el presentaren davant d'ell i li fou donada la sobirania, la glòria i la reialesa 
Diu Daniel que «va veure». Com que es tracta de «veure-hi», analitzarem l’escena trinitàriament. En ella hi podem reconèixer fàcilment el Pare i el Fill, però ¿i l’Esperit?
L’esperit, com que sempre és suau, subtil o com una coloma, passa gairebé desapercebut. Daniel en parla amb expressions neutres o impersonals. Daniel diu una mena de «se sap que s'esdevingué però no se sap qui ho va fer». Per això es val de «S’acostà» o «El presentaren» o «Li fou donada». Són tres moments o actes de presència de l’Esperit en plena feina. No són gens «neutres», com si Daniel no sabés qui feia aquestes coses i sortís per la tangent, no. Perquè la pregunta és: Qui el presentà? I doncs, qui el podia presentar tan d’aquella manera com fou la manera que fou presentat al Pare si no és l’Esperit? Us imagineu de quina manera fou presentat o qui fou l’encarregat de donar-li la sobirania? Preguntes com aquestes fan esfereïr i porten gairebé a l’estadi de la visibilitat la invisibilitat o la santedat pròpies de l’Esperit. 
Són preguntes grans. Daniel encara no disposava de la paraula Trinitat per fer-les, però no per això la Trinitat hi deixava d'estar present de manera molt forta. 
Daniel era un gran «preguntador» trinitari. Per això insisteix encara a preguntar per entendre que el que acaba de veure no han estat «visions»:
A mi, Daniel, tot això em contorbà, les visions que havien passat davant els meus ulls m'alarmaren. Per això em vaig acostar a un dels assistents i li vaig demanar que m'aclarís tot el que acabava de veure. 
I també era un gran «preguntador» perquè la Trinitat s’assembla a les paraules adreçades al rei quan tot just va acabar d’interpretar-li el somni: 
Això era el somni. Ara diré què significa. 
Pèrquè el somni i el coratge que suposa la donació de les paraules que l’expliquen és justament la Trinitat encarnada, en acció i explicant-se, revelant-se. Per això acaba dient: 
El somni és veritat i la seva significació segura.